GeneralitatCIDECSICUV Logo del portal

Dia Mundial de la Lluita contra la Desertificació i la Sequera: Entrevista a Juan Sánchez Díaz, Vicedirector del Centre d'Investigacions sobre Desertificació i Catedràtic d'Edafologia de la UV

  • 17 de juny de 2020
Image de la noticia

El 17 de juny celebrem el Dia Mundial de la Lluita contra la Desertificació i la Sequera amb el propòsit de visibilitzar aquest greu problema ambiental al qual ens enfrontem. Els principals efectes de la Desertificació són la degradació del sòl i la pèrdua de biodiversitat. Com a conseqüència, la capacitat del territori per a mantindre la funcionalitat dels sistemes biològics disminueix i, per tant, la disponibilitat dels recursos naturals resulta afectada.

La regió mediterrània és una de les àrees d'Europa amb major risc de patir processos de desertificació. Això és degut a les condicions ambientals particulars que presenta. D'una banda, presenta un clima semiàrid dominant amb intensa sequera estacional i una forta concentració de les pluges en períodes temporals reduïts. D'altra banda, presenta un relleu accidentat i uns sòls amb un baix contingut en matèria orgànica i una feble estructura, la qual cosa els fa erosionables. Aquestes condicions ambientals provoquen que la cobertura vegetal no siga elevada, la qual cosa s'ha agreujat pels segles d'ús agrícola, forestal i ramader. Dins de la regió mediterrània europea, el sud-est del nostre país, concretament, les Comunitats Autònomes de València, Múrcia i algunes àrees d'Andalusia presenten valors de risc de desertificació entre alts i molt alts, segons el mapa de risc de Desertificació elaborat pel Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic. A més, en les últimes dècades, el model d'usos del sòl a la regió ha canviat a causa de la intensificació agrícola i a l'expansió dels usos urbà-industrials en les zones més pròximes al litoral, incloent el turisme. Aquests canvis d'ús i les repercussions ambientals associades (erosió del sòl, contaminació i salinització, deterioració del paisatge i destrucció d'ecosistemes naturals, etc.) han incrementat la degradació del sòl en grans àrees de la regió, la qual cosa ha augmentat el risc de desertificació.

A les portes de la seua jubilació i havent dedicat bona part de la seua vida a la investigació de la Desertificació, el professor Juan Sánchez Díaz, repassa els avanços realitzats en el coneixement d'aquest procés complex i que representa una greu amenaça per al nostre territori. Juan Sánchez és Catedràtic d'Edafologia de la Universitat de València, espai en el qual és reconegut com a impulsor dels estudis en Edafologia, des de fa diverses dècades. Pertany, doncs, per formació i experiència a aqueix reduït grup d'investigadors, que en els anys huitanta van apostar per la investigació orientada cap a l'estudi dels problemes derivats de la degradació dels sòls en la conca mediterrània, en moments en els quals aquests estudis eren escassos. Ha sigut Director del CIDE entre juliol 1998 i gener 2006 i Vicedirector en dues ocasions, una entre setembre 1996 i juliol 1998 i l'altra des de 2019 a l'actualitat, en paral·lel a la seua labor com a corresponsal científic del Comité de Ciència i Tecnologia (CCT) establit dins de la Convenció de Lluita contra la Desertificació de Nacions Unides. En les següents línies comparteix la seua visió sobre la situació actual de l'estudi de la Desertificació i com ha evolucionat en aquestes últimes dècades.

Per a conéixer els abastos d'aquest procés és necessari entendre primer a què ens referim exactament quan parlem de desertificació.

El procés o fenomen de desertificació és un procés complex, en el qual conflueixen una sèrie de causes o factors tant naturals (condicions climàtiques, litologia o la presència de sòls susceptibles a ser degradats) com a antròpiques (desforestació, agricultura intensiva, urbanització,…). Aquest conjunt de factors originen una sèrie d'afeccions en primer lloc sobre el mitjà (degradació del sòl, alteració coberta vegetal, impactes sobre el paisatge) que repercuteixen en definitiva sobre la població (augment de la pobresa, migracions forçades o agreujament de la desnutrició).

Quina és la magnitud d'aquest problema? En quina mesura pot impactar aquest procés en les nostres vides?

D'acord amb la Secretaria de Lluita contra la Desertificació, hui dia, més de 2.000 milions d'hectàrees de terres anteriorment productives es troben degradades. En 2030, la producció d'aliments requerirà altres 300 milions d'hectàrees de terra.

S'ha transformat l'ús de més del 70% dels ecosistemes naturals. En 2050, la xifra podria aconseguir el 90%.

Aquest fenomen no és nou. De fet ha sigut un element fonamental en la història de la humanitat, contribuint a la caiguda de grans imperis i desplaçant a les poblacions locals. No obstant això, es calcula que en l'actualitat el ritme de degradació de les terres cultivables augmenta a una velocitat entre 30 i 35 vegades superior a la històrica.

Dels ecosistemes de les zones seques depén la subsistència d'uns 2000 milions de persones, el noranta per cent de les quals viu en països en desenvolupament. La sobrepoblació de molts països infradesenvolupades crea la necessitat d'explotar ramadera i agrícolament les terres de zones seques. En aquestes terres de baixa productivitat s'inicia així una espiral descendent que acaba amb l'esgotament dels nutrients del sòl i els aqüífers subterranis.

Enguany el Dia Internacional se centra en canviar les actituds públiques cap a la principal causa de la desertificació i la degradació de les terres: la producció i el consum incessants de la humanitat.

El creixement demogràfic i l'increment de la població urbana intensifiquen la demanda de terra per a produir aliments, farratges i fibres tèxtils. Mentrestant, la salut i la productivitat de la terra cultivable existent estan disminuint, un declivi que es veu empitjorat pel canvi climàtic.

Amb la finalitat de comptar amb terres productives suficients per a satisfer la demanda de 10 000 milions de persones en 2050, és necessari modificar el nostre estil de vida. A través del Dia de Lluita contra la Desertificació i la Sequera, celebrat sota el lema “Aliments. Farratges. Fibra”, s'aspira a educar a les persones sobre la manera de reduir el seu impacte individual.

La regió mediterrània en la qual ens trobem està greument amenaçada pel canvi climàtic, amb previsions d'un augment de l'aridesa quina és la situació actual i com creu vosté que aquestes previsions puguen influir sobre el risc de Desertificació en aquesta àrea?

La major part dels resultats oferits pels diferents Models de Circulació General de l'atmosfera (MCGs) coincideixen que la regió mediterrània serà especialment sensible a canvis en les precipitacions i temperatures. Si les esmentades prediccions es confirmen, les etapes de sequera i les inundacions seran més intenses i llargues i per tant augmentaria l'aridesa dels paisatges mediterranis. Per tant la desertificació seria més extensa i intensa, induïda directament pel canvi climàtic i de manera indirecta per la major incidència dels incendis forestals, increment de l'erosió i salinització dels sòls, etc.

Des de la seua experiència, com ha evolucionat l'estudi d'aquesta problemàtica en l'àmbit acadèmic i on considera que se situen les majors dificultats en el seu abordatge?

La Desertificació s'impartia com a programa de doctorat en el CIDE dins de la programació de tercer cicle de la Universitat de València, sent el professorat els investigadors del Centre i els estudiants, en la seua major part, becaris de projectes lligats al centre, en el seu major parteix biòlegs, geògrafs i enginyers agrònoms. Va complir la seua funció de manera parcial ja que la majoria d'ells van culminar amb la lectura i defensa de la seua tesi doctoral. No obstant això, el programa no va poder continuar ja que la ubicació a Albal, fora dels campus universitaris, ho feia no desitjat per la majoria dels estudiants.

Respecte a la docència en els graus, l'Edafologia per citar la matèria que m'és molt pròxima, pràcticament ha quedat testimonial en el grau de Ciències Ambientals. No entenc el permanent rebuig per part dels responsables en la modificació dels plans d'estudis, en les últimes dues dècades, en impedir que els biòlegs es formen en la Ciència del Sòl. Amb aquest desconeixement no es poden abordar amb garanties els estudis de degradació de sòls com a salinització, segellament, contaminació i erosió de sòls, és a dir la Desertificació.

Quines lliçons ha aprés en el seu estudi?

Després de més de 40 anys d'estudis (globals i regionals, integrats i sectorials), de debats i discussions, el terme Desertificació roman en discussió conceptual, a causa de les nombroses ambigüitats que presenta, sobretot en la diferenciació dels processos naturals dels induïts però sobretot en la integració dels aspectes físic-naturals i socioeconòmics. Les propostes d'indicadors són recurrents i actualment no hi ha un cos doctrinal que siga acceptat per tots.

És cert, que existeix el consens sobre la indissoluble associació entre desertificació i degradació de terres, com reconeixen la majoria de científics i institucions. El problema consisteix en el fet que l'accepció del terme “degradació de terres” tampoc està delimitat des d'un punt de vista científic. A això han contribuït estudis que partint d'una confusió conceptual sobre el terme han aplicat criteris inadequats per a mesurar la desertificació: importants extensions de sòls de l'àmbit semiàrid són considerats com a sòls degradats quan en realitat són sòls zonals i en equilibri amb aqueixes condicions ambientals. També ha ocorregut quan s'ha confós producció amb productivitat, i en conseqüència s'ha plasmat l'avanç de la desertificació sobre la base d'una disminució de la cobertura vegetal, sense haver realitzat l'anàlisi sobre l'estat i evolució de la productivitat edàfica i d'altra banda quan s'ha emfatitzat en la disminució dels recursos hídrics (tant en quantitat com en qualitat), bé per causa climàtica bé per pressió antròpica, com a causa de la degradació de terres, sense que s'haja mirat cap a les possibilitats hídriques reals de la comunitat ni cap a la potencialitat dels recursos edàfics per a poder gestionar l'aigua disponible.

Les perspectives de canvi climàtic d'acord amb els models existents i al pronunciament de l'increment de les temperatures per a aquest segle van en la direcció d'augment de la desertificació. Els processos de sequera i inundacions seran importants tenint en compte les prediccions irregulars de les precipitacions. S'han de plantejar escenaris factibles per a tindre coneixement previ del futur socioeconòmic de la regió, si tenim en compte el grau d'afecció que pot tindre en sectors tan importants com l'agricultura i el turisme i integrar l'adaptació al canvi climàtic en la planificació i gestió forestal per a garantir la provisió de béns i serveis ecosistèmics.

I a nivell de la ciutadania, com creu, al seu judici, que poguera aconseguir-se l'atenció cap a aquesta problemàtica com ja està aconseguint amb altres temes com la pèrdua de diversitat o el canvi climàtic?

Un estudi realitzat en el marc del Pla Nacional d'Adaptació al Canvi Climàtic, va analitzar l'impacte del canvi climàtic sobre el risc de desertificació a Espanya. Considerant conjuntament els efectes de l'evolució de l'aridesa i l'erosió, l'estudi va revelar que, per a finals del present segle, la superfície sotmesa a risc de desertificació s'incrementava per a totes les categories establides, sent major el canvi projectat en les categories de risc molt alt (+45%) i risc alt (+82%). La matèria requereix, per tant, una important atenció.

 

Servisca aquesta entrevista com un reconeixement a la labor investigadora de Juan Sánchez, per la seua gran contribució a les bases científiques de la gestió dels recursos naturals i la planificació territorial al nostre país i al seu compromís a la defensa del medi ambient.

 

CIDE Comunicació