Aquest 28 d'abril se celebra el Dia Mundial de la Seguretat i Salut en el Treball. Poca cosa hi ha a celebrar si ens fixem en el que ha passat durant els darrers mesos.
La pandèmia ha deixat al descobert les enormes mancances existents en matèria de seguretat i salut en els centres de treball. La precarietat laboral, un cop més, ha estat el detonant de nombrosos danys a la salut i a la vida de milers de treballadors i treballadores.
Personal sanitari que s'ha vist obligat a realitzar les seves funcions sense equips de protecció individual, hospitals plens de treballadors i treballadores procedents de supermercats, centres d'atenció telefònica o serveis de repartiment a domicili, entre d’altres moltíssimes professions, així com centres de treball saturats que no han complert les més elementals mesures higièniques i de distància de seguretat.
D'altra banda, les autoritats han considerat que la COVID no era un risc laboral. Això ha propiciat que les empreses "s’hagin rentat les mans" quan, en realitat, en la majoria dels casos, la gent s'encomanava als centres de treball o en el transport, també saturat.
Per agreujar-ho encara més, la promulgació de diversos Reial Decrets per ordenar aquest caos tampoc ha estat efectiva. Quan es va plantejar el tancament de tot allò que no fossin activitats essencials per a la comunitat, van ser els empresaris els qui van decidir finalment què era essencial i què no.
Perquè la inspecció de treball es va declarar incompetent a l'hora de tancar els centres de treball que no complissin amb la normativa i, finalment, les Conselleries de Sanitat, en les qui requeia la responsabilitat, tampoc van actuar. Eren les dates en què se superava diàriament el miler de morts.
Perquè s'ha prioritzat l'economia a la vida de les persones. Tot el sistema estava orientat cap a això i les directrius del Ministeri de Sanitat o les normes promulgades no han sigut suficients per alterar aquesta lògica, que portava ja massa temps instaurada en l'organització de la feina de la majoria de les empreses d'aquest país. Per això la pandèmia ens ha agafat a contrapeu. Perquè res o gairebé res del que imperava en la cultura preventiva d'aquest país abans ja no funcionava.
Aquest any no comptem amb xifres fidedignes que ens ajudin a analitzar l'augment de la sinistralitat laboral. La Covid no entrarà en els registres perquè no s'ha considerat un risc laboral. No obstant això, per a totes aquelles persones que no han pogut treballar des dels seus domicilis, sí que ha estat un risc a què s'han exposat per causa i amb motiu de la feina.
Hem de treballar per canviar aquesta cultura on els diners estan per sobre de la vida de les persones. Integrar la prevenció dins de l'activitat laboral, que no sigui simplement un requisit per "tenir la documentació en regla", per esquivar l'acció inspectora i estalviar així unes sancions que, massa sovint, ni tan sols són propostes, contràriament al que expressa la normativa en vigor, que indica que inspecció de treball ha de proposar sanció sempre que es posi en risc la seguretat i salut de les persones treballadores.
Hem de treballar perquè la prevenció de riscos es tradueixi en un conjunt de mesures reals i efectives -reals i efectives, repetim, no paper mullat- per protegir la seguretat i salut de les persones.
