La Universitat de València acull la primera exposició en solitari de Jorge Ballester després de la dissolució de l’Equip Realitat fa més de trenta-cinc anys. La mostra està formada per més d’un centenar d’obres, ocupa tres sales de l'edifici de La Nau i està estructurada en quatre seccions. Reuneix quadres, escultures, dibuixos, instal·lacions de vídeo i fins i tot un bodegó cubista tridimensional de proporcions arquitectòniques que pot ser recorregut pel públic.
La mostra recull una producció artística molt variada procedent de moments històrics diversos, que van des del clima sòrdid de l'Espanya predemocràtica fins a l'actualitat. Associada a la decisió de treballar al marge del mercat, l'obra de Ballester brolla directament de l'experiència poètica interior, modelada pels pressupostos estètics i ideològics de l’artista.
El vicerector de Cultura, Igualtat i Planificació, Antoni Ariño, ha destacat que es tracta “d’una exposició extraordinària que ocupa tres sales, d’una personalitat artística com Jorge Ballester, que els últims 35 anys no ha exposat”. “Per això –diu Ariño– és una oportunitat perquè la societat valenciana puga accedir a la seua obra”. “Esta exposició és una mostra de la seua passió per l’art”, ha recordat el vicerector.
Un dels eixos fonamentals de la programació del Centre Cultural la Nau de la Universitat de València és servir de plataforma de presentació i difusió de propostes artístiques significatives vinculades als autors i creadors valencians. Les exposicions temporals organitzades per la Universitat de València els últims anys mostren clarament aquesta línia de gestió cultural.
Així, la Universitat de València inicia la programació d'exposicions d'aquest curs amb l'exposició Ucronies, autòpsies, vendette. Jorge Ballester, memòria i prospectiva, una exposició molt ambiciosa que s’estructura al llarg de tres sales de l'edifici històric de la Universitat i en la qual es mostren els treballs de l'artista Jorge Ballester (València, 1941), fundador de l'Equip Realitat, que no ha exposat a València en els últims trenta-cinc anys. Aquesta mostra permet de conèixer l'obra de Jorge Ballester i és la seua primera aparició individual com a artista després de cinquanta anys de trajectòria. L'exposició s'inaugurarà al públic avui, dia 20 de setembre, a les 20 hores, i es podrà visitar fins al 4 de desembre.
Comissariada per Jaime Brihuega i Joan Dolç, l'exposició Ucronies, autòpsies, vendette. Jorge Ballester, memòria i prospectiva, organitzada per la Universitat de València, pretén mostrar una àmplia selecció d'obres produïdes des de la fi dels anys 70 fins a l'actualitat, amb l'objecte de “corregir una situació d'intencionat eclipsi”, i que el públic puga conèixer la singular trajectòria vital i els treballs plàstics de Jorge Ballester.
Aquesta exposició aplega un centenar de pintures, dibuixos, esbossos, escultures i instal·lacions en tres espais expositius de la Nau: Sala Estudi General, Sala Martínez Guerricabeitia i Sala Tesaurus. El seu relat argumental s'articula en quatre seccions: Acaballes de la realitat. Els anys de plom; Ucronies cubistes; Carnets d'identitat, i Estimats monstres, a més de tres videoinstal·lacions i un documental en el qual s’entrevista l'artista, realitzats per Joan Dolç. Les obres exposades permeten d’agafar els ideals de compromís polític i social que subjau en l'obra de Ballester, així com el seu interès per la reflexió històrica.
Brihuega i Dolç coincideixen a afirmar la importància de Jorge Ballester en l'escena artística espanyola des dels anys 60 fins als principis dels vuitanta, un període en el qual les seues obres, englobades en l'estil pop art, van mostrar la vessant més compromesa políticament i socialment a través de l'Equip Realitat. Després d'aquest fructífer episodi en la història de l'art contemporani, Ballester va desaparèixer de l'escena artística, però no de l’activitat plàstica, com corroboren ambdós comissaris i l'obra que ara s'exposa. Els seus treballs veuen la llum ara després de trenta-cinc anys a l’ombra.
Per a Brihuega aquesta exposició “és una proposta ideològica de l'artista, instal·lada entre allò que podria ser l'art i allò que és vertaderament”, perquè, segons afirma, “amb la seua decisió de treballar al marge del mercat ha salvat la seua obra dels condicionaments d'aquest, habitualment dedicat a aportar atributs de diferenciació social als nous rics que l'enginyeria financera està produint”. Dolç afegeix que “al llarg de més de trenta anys Jorge Ballester ha evitat cosificar-se com a artista i la seua personalitat no s’ha retroalimentat de la resposta de la societat –és a dir, el capital, els seus portaveus i els mitjans que el serveixen–. I això, precisament, li ha permès de mantenir-se viu com a artista, d’escapar de l'aberrant lògica de l'espectacle. Va renunciar al mercat i el mercat ja no l’espera, està ocupat en altres coses”.
“Després de molts dubtes”, –confessa el mateix Jorge Ballester–, “i molt de ruminar el projecte, la decisió de dur a terme aquesta exposició ha estat la correcta, i hi tinc molt a agrair a la Universitat de València, als meus amics, els dos comissaris, i al realitzador del catàleg, Gonzalo Mora”. Ballester diu que “sempre li ha agradat pintar, però no la professió de pintor, per allò que té de relació social”. Ara, després de trenta-cinc anys sense exposar, la seua obra artística ix del terreny més íntim per mostrar-se al Centre Cultural la Nau, de la Universitat de València: “En realitat no tenia sentit dir el que penses a través de l'art i amagar-ho. Sóc conscient que estava ací per alguna raó i és el moment de mostrar-ho”.
Sobre Jorge Ballester
Nascut a València el 1941, als cinc anys va emigrar a Mèxic, com altres exiliats republicans. Acompanyat dels pares i el germà, es va retrobar amb els oncles, Manuela Ballester i Josep Renau, a Mèxic. Però el seu exili no va suposar una erosió, una pèrdua o una tragèdia personal, sinó que el context familiar va fer que coneguera i s’impregnara de les idees de destacats membres de l'exili intel·lectual republicà, entre els quals, per citar-ne alguns, hi havia Buñuel, León Felipe, Juan Rejano, Pedro Garfias, Max Aub o Ramón José Sender. Al llarg dels anys, a més de residir a València, Jorge Ballester ha residit en altres ciutats com ara Ciutat de Mèxic, Roma i Los Àngeles, que han influït en el seu discurs artístic. Fundador de l'Equip Realitat el 1966 juntament amb el pintor Joan Cardells, amb el qual va compartir aquest projecte durant més d'una dècada, va decidir prosseguir-lo després que aquest l’abandonara, amb el fotògraf Enrique Carrazoni i després en solitari. Després de la dissolució en els anys 80 de l'Equip Realitat, Ballester continua pintant, però en la intimitat, i no exposa (com a molt, presta alguna obra per a alguna exposició col•lectiva). Professionalment es decanta pel disseny gràfic i el disseny d’arquitectura, camp en el qual va realitzar el disseny, a la manera de Félix Candela, dels dos edificis principals de l'Oceanogràfic de la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, un projecte executat per aquest arquitecte espanyol a l'exili que no va arribar a veure culminat pel seu traspàs.
L'exposició se estructura en quatre parts.
Acaballes de la realitat. Els anys de plom. Sala Estudi General
El 1976, Joan Cardells abandona l’Equip Realitat. Durant els dos anys següents, Jorge Ballester encara continua treballant amb la mateixa signatura: primerament amb Carrazoni, i finalment en solitari. A aquest període correspon una sèrie d'obres, pràcticament desconegudes, que tanquen el cicle d’aquella presència rellevant en la història de l'art espanyol de la segona meitat del segle XX.
Una selecció d’aquestes peces conforma el prolegomen d’aquesta exposició. Són el nexe entre l'últim Jorge Ballester, assentat en la memòria col·lectiva, testimoni implacable dels anys de plom, i el que ara renaix de les cendres, disposat a redissenyar, tant el no haver estat com el poder ser. Són obres gestades en l'ambient d'una sòrdida Espanya predemocràtica. Es tracta d'obres governades pel confús ritme d’aquells esdeveniments històrics que, dia a dia, van perfilar el tortuós itinerari del període que coneixem com la Transició.
Ucronies cubistes. Sala Estudi General
En aquest bloc i a través d'esbossos, dibuixos, quadres, escultures i un espai monumental, compost per una botella, un got i una fruita gegant de color blanc, Ballester reflexiona visualment més enllà dels límits que el mateix cubisme es va imposar a si mateix. Al bodegó tridimensional de proporcions habitables, el públic hi pot passejar i modificar la visió de l'espai cubista en funció de l'acció clarobscurista de la llum i del punt de vista de qui el contempla. Ballester aborda una revisió de l'experiència cubista en termes d’ucronia pròpiament. Unes vegades, Ballester dissol conscientment la frontera entre la pintura i el disseny gràfic, que el mateix cubisme havia jugat a debilitar o a transformar.
Carnets d'identitat. Sala Tesaurus
Quan li pregunten a Jorge Ballester per la seua professió, sol contestar que és hartista. Això equival a manifestar el fart d’un bon nombre de coses, moltes d'elles pròpies de l'esfera de l'art, que sembla continuar funcionant com si tot estiguera bé en el millor dels mons. Però tal ironia no deixa de ser sinó l'exhibició d'un carnet d'identitat conceptual. Assumpte, aquest de la identitat, que li preocupa especialment, com demostra la galeria de protagonistes de l'aventura estètica contemporània que s’aplega en aquest àmbit. Es tracta de veritables retrats prospectius de personatges com ara Picabia, Marat, Paulina Bonaparte, Savinio, Beckmann, Pittaluga, Salmón..., als quals sotmet a metamorfosis, suplantacions i altres exercicis a través dels quals mostren un rerefons no sempre visible. Ballester també hi aborda personatges anònims i l’autoretrat.
Estimats monstres. Sala Tesaurus i Martínez Guerricabeitia
Aquest últim apartat de l'exposició proposa un àmbit més íntim, en el qual es mostra una de les mitologies personals de Ballester. Per a aquesta ocasió s'ha elegit el peculiar ambient de la lluita lliure mexicana. Amb les seues màscares i vestits cridaners i estrafolaris, disfressats de personatges de còmic de cartó pedra o d'un kabuki suadament tronat, encara que vulnerablement humans, els personatges d'aquest inframón contrasten amb altres caricatures mediàtiques del món de l’espectacle de la lluita.
Last update: 20 de september de 2011 08:56.
News release
