Mor Llorenç Soler, un cineasta compromès i independent de principi a fi
Lorenzo Soler mor a la seua casa de Barcelona als 86 anys després d'una llarga malaltia que ha patit en els últims anys. També conegut com a Llorenç Soler va ser un realitzador de cinema espanyol, especialitzat en documentals, que també va ser docent en la seua especialitat i autor de diversos llibres sobre la mateixa temàtica.
9 de november de 2022
Les històries, relats i testimoniatges de Llorenç Soler atrapats per la seua càmera, existien ja als inicis del cinema documental. El seu cinema independent de les exigències de la indústria i del mercat audiovisual han donat una prolífica filmografia, on la crònica social compromesa dels estaments socials, no representats pels mitjans, han estat en primer pla. La seua escola d'aprenentatge autodidacta es va desenvolupar en l'àmbit de la Barcelona dels anys seixanta del segle passat i s'ha prolongat fins als nostres dies. El descobriment de la imatge en moviment i aquella primera càmera de 8 mm que va adquirir en 1962, li portarien pels camins de la creativitat fílmica, donant-nos una interpretació d'una realitat social no coincident en moltes ocasions amb els continguts audiovisuals enllaunats per l’star system imperant.
La seua filmografia fronterera es va situar sobretot al gènere documental. I, la seua llarga i intensa marxa fílmica es va centrar en el tractament de la realitat de proximitat, navegant entre la ficció i la no ficció, sense importar-li en cap moment la puresa dels gèneres. Llorenç Soler sempre va entendre que “la ficció té com a vocació la construcció d'una realitat, mentre que el documental tendeix a la seua destrucció, al seu emmascarament, perquè filma i registra només les aparences de la realitat, i damunt, es permet reinterpretar-la." Conscient que es fa camí en caminar, sempre va navegar per mars i latituds diferents sense perdre el seu nord: el cinema, la televisió, els curtmetratges, els treballs industrials, la vídeo de creació, la docència, l’escriptura i la pintura. No va trobar fronteres o límits per a expressar, des de la seua condició d'home lliure, el seu punt de vista sobre aquells fets socials que creia injustos i insuficientment representats per les institucions o diferents mitjans audiovisuals.
Llorenç Soler va ser un home amb les incerteses pròpies del creatiu i amb el distanciament necessari de la bullícia habitual de les grans urbs. Es va anar forjant a partir dels seus assajos diaris amb el retrat social dels sense veu. Lluny dels relats justiciers i populistes dels herois del cinema clàssic, la seua filmografia reflecteix la frescor de l'aquarel·la o el tenebrisme de l'oli, segons els àmbits socials pels quals es mou, i fins i tot arriba a l'abstracció en obres més experimentals. D'altra banda, també aflora el Llorenç “poeta d’allò més quotidià” en molts dels seus relats a través de narradors estratègicament situats en l'eixam i assemblatge del seu particular llenguatge audiovisual. En definitiva, el perfil d'un cineasta íntegre i amb dedicació exclusiva als entorns socials dels oblidats.
La seua extensa filmografia representa en part l'altra història no oficial, que va des del populisme franquista fins a quasi els nostres dies. Només esmentar els principals índexs de la seua trajectòria i vida creativa: Serà la teua terra (1965); 52 diumenges (1966); D’un temps, d’un pais (1968); El llarg viatge cap a la ira (1969); El altoparlante (1970); Noticiari RNA (1970); Cantata de sta. María de Iquique (1975); Sobreviure en Mauthausen (1975); Gitanos sense romancer (1976); Autopista. Una navallada a nosa terra (1977); Voteu, voteu maleïts (1977); O munte e noso (1978); Cada vesprada a les cinc (1989); Ciutadans sota sospita (1992); Francesc i Luis (1992); L'oblit del passat (1994-1996); Saïd (1998); Lola vende ca (2000); Francisco Boix, un fotògraf en l'infern (2000); Max Aub. Un escriptor en el seu laberint (2002); Del roig al blau (2004); Kenya i la seua família (2006); Ser Joan Fuster (2008); La mirada d'Anna (2009); o entre moltes altres més Els nàufrags de la casa feta fallida (2011).
La singularitat de les seues estratègies narrativa ha generat ja una petjada inesborrable sobre la representació social d'aquells col·lectius menys reconeguts. Ara han de ser les institucions vinculades a les indústries creatives i culturals els qui facen un just reconeixement a la seua extensa i compromesa obra, que ja d'alguna manera forma part ineludible del nostre patrimoni cultural.