La Universitat com un monument viu

Claustre Major, imatge de principi de segle    

Durant els primers anys del segle xx, augmenta considerablement el nombre d’estudiants i es posa de manifest l’escassedat i les múltiples deficiències de moltes instal·lacions i, per això, es va emprendre la remodelació d’algunes dependències del casal universitari a fi d’habilitar aules noves i instal·lar-hi les biblioteques de les facultats de Dret, Filosofia i Lletres. L’estiu de 1931, sobre plànols de l’arquitecte Javier Goerlich, que es va ocupar fins a 1965 de les obres d’aquest edifici, es construeixen els nous laboratoris de la Facultat de Ciències, sobre la porta principal, entre la Biblioteca General i el Museu d’Història Natural. Però aquestes i altres millores van ser greument alterades pel gran incendi de 1932 que va destruir part de l’edifici, amb els nous laboratoris, l’observatori i el mateix museu.

Entre 1943 i 1944 es va fer la columnata jònica del segon pis del pati major amb una barana de balustres i el coronament on es troba el rellotge. De 1948 era l’escalinata de marbre que donà accés a la biblioteca des del carrer de la Universitat.

 El 1954, amb les actuacions urbanístiques dirigides a ampliar la plaça del Patriarca i l’alineament de la façana de la Universitat que dóna a aquesta plaça, van ser enderrocades totes les edificacions adossades al mur lateral de la capella i a l’angle de l’edifici fins a l’aula magna. Un nou tram de façana completa llavors el perímetre de l’edifici segons el model utilitzat en la resta. També va ser reformat l’exterior de la cúpula de la capella, que dóna el seu perfil característic a aquesta part de l’edifici. El 1964 s’hi va afegir la font amb les estàtues d’Octavio Vicent.

Tot i que el 1968 van ser traslladades les facultats de Filosofia i Lletres i Dret als nous edificis dissenyats per l’arquitecte Moreno Barberà al campus de Blasco Ibáñez, durant els anys 70 el vell edifici continuà suportant el pes excessiu d’una universitat massificada i les dependències administratives es van multiplicar: van ocupar qualsevol espai disponible i provocaren una arquitectura precària i abusiva que contribuí en gran manera a la degradació de l’edifici.

Una desgraciada reforma afectà les sales del rectorat i el trasllat el 1974 de la Facultat de Ciències Econòmiques, últim centre docent que va habitar el primitiu immoble de l’Estudi General; només es va intentar la recuperació de dues grans arcades de pedra a la planta baixa de la biblioteca que dóna al carrer de la Universitat, en un espai que es dedicà a sala d’exposicions temporals.

La recuperació de l’autonomia universitària el 1985 afavoria la recuperació progressiva de l’històric edifici, valuós testimoni de l’arquitectura valenciana dels darrers tres segles. Així, el 1987 acabaven els treballs de restauració del teatre acadèmic i les obres d’art que conté, i començaven les de la capella de la Sapiència, terriblement degradada, inaugurada amb gran solemnitat al febrer de 1991. La celebració el 1999 dels seus cinc segles d’existència ha afavorit finalment la completa rehabilitació de l’edifici per oferir-lo flamant als nous actes culturals que s’hi preveuen, al servei de València.

                 Edifici La Nau