Fragments. Més d'una dècada de fotoperiodisme
Durant més d'una dècada, la Unió de Periodistes Valencians ha organitzat Fragments d’un any, exposició col•lectiva de fotoperiodisme que recollia en imatges els fets més rellevants de l'any a la Comunitat Valenciana. Al llarg de les deu edicions celebrades, el projecte ha anat evolucionant fins a convertir-se en una de les cites anuals de referència amb el fotoperiodisme a la ciutat de València.
La participació dels més destacats professionals del sector ha anat conformant un cos expositiu que serveix de testimoniatge de la història contemporània de la Comunitat Valenciana.
Nous temps, noves propostes
El periodisme gràfic ha adquirit un protagonisme encara més gran a causa de la consolidació dels nous mitjans i formats de distribució i de la popularitat que presenta actualment la pràctica de la fotografia. Així i tot, la incertesa sobre el futur del sector persisteix i la revolució tecnològica suscita nous interrogants.
La Unió de Periodistes respon a aquesta nova realitat proposant un projecte cultural integral amb el qual vol oferir una resposta específica a aquests nous reptes, i continuar així la seua tasca de foment i protecció de la imatge en el periodisme.
Fragments, en el seu nou format, proposa una via per a la recerca de la relació entre les imatges i la informació. A més d'un desplegament expositiu, acull una sèrie d'activitats dissenyades per a facilitar la participació de la ciutadania i el desenvolupament social basat en processos culturals.
|
|
Fragments # 0
|
|
|
I com que hi ha homes que s'equivoquen... jutjant que estava subjecte a equivocar-me tant com qualsevol altre, vaig rebutjar com a falsos tots els raonaments que havia pres abans per demostracions. I, en fi, considerant que els mateixos pensaments que tenim estant desperts poden venir-nos quan dormim, sense que en tal estat n’hi haja cap que siga vertader, vaig decidir fingir que totes les coses que fins aleshores havien entrat al meu esperit no eren més vertaderes que les il•lusions dels meus somnis.
René Descartes - El discurs del mètode |
Una de les grans condemnes del periodisme gràfic, des de l’aparició, és la constant lluita que ha hagut de lliurar per definir-se a si mateix com a disciplina. La cerca d'una definició lingüística i conceptual d'aquesta activitat ha sigut un fracàs i continua ocupant molts recursos i espais culturals. Aquesta crisi d'identitat perenne és un mal que comparteix amb la seua germana, la fotografia, i pretendre resoldre aquesta malifeta és, probablement, un exercici tan inútil com intentar etiquetar amb post-it una galàxia sencera. Les discussions semàntiques llasten l'efectivitat d'un llenguatge que s'expressa com el llamp i que, com pocs, pot aprofitar-se de la seua pròpia llibertat
Segurament no existeix una cosa anomenada periodisme gràfic i segurament no té sentit definir-la. Així i tot, tenim la certesa que l'ús de recursos gràfics en l'exercici de la informació suscita una relació entre el llenguatge visual i el fet informatiu que mereix que li parem atenció amb la deguda llibertat i amplitud de mires.
Imaginem-nos individualment que tenim la missió d'informar utilitzant imatges a la resta de la societat. Què faríem nosaltres? Com cal respondre a totes les preguntes que sorgeixen dels constants canvis i de la mateixa naturalesa d'informar amb imatges?
Fem creu i ratlla. Fingim que no sabem res i que ja no existeixen etiquetes ni per a les imatges ni per als seus autors. Siguem lliures i pensem que tota la producció fotogràfica i audiovisual, professional i amateur és susceptible de ser utilitzada com a element informatiu. Assumim que en aquesta societat de la informació l'àmbit d'acció de la informació ocupa diferents nivells i que les posicions d'emissor i receptor són flexibles. Analitzem així cada fotografia que se'ns pose al davant intentant identificar la seua capacitat per a completar o protagonitzar una informació. Juguem a imaginar el periodisme gràfic sense la més mínima voluntat de definir-lo.
Fragments es planteja com un laboratori en què es pot dur a terme aquest exercici desestructurat d'imaginació col•lectiva. Una oportunitat per a treballar des del contingut i amb l'espectador com a protagonistes. Una eina per a reflexionar sobre la idea d'informació i per a valoritzar els comportaments i les formes d'expressió més precisos. Un model, lleuger i flexible, des del qual es poden projectar maneres de comunicar-se millor.
Pablo Brezo Casán
Comissari
|
