UVCulturaUV Logo del portal

CARLES SALVADOR I EL SEU TEMPS

Centre Cultural La Nau, Sala Estudi General

Horari:
De dimarts a dissabte, de 10 a 14 i de 16 a 20 hores. Diumenge i festius, de 10 a 14 hores. Dilluns tancat.
 
Entrada lliure

 

 

 

 

 

 

 

 

Organitza
 
 
  
Acadèmia Valenciana de la Llengua, AVL
Universitat de València, UV
 
Comissari
 
 
Lluís Meseguer
 
Préstecs
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Família Carles Salvador i Gimeno (FACS)
Família de Maximilià Thous Llorens (FMT)
Família d'Enric Matalí (FEM)
Fundació Carles Salvador (Benassal) (FCS)
Fundació Càtedra Enric Soler i Godes (FCESG)
Fundació Josep Irla (Barcelona) (FJI)
Universitat de València (UV)
Universitat Jaume I (UJI)
Ajuntament de Benassal (AB)
Ajuntament de Castelló de la Plana (ACS)
Ajuntament de València (AV)
Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu (BV)
Acadèmia Valènciana de la Llengua (AVL)
Col·legi Carles Salvador (Castelló de la Plana)
Col·legi Carles Salvador (Benimaclet, València)
Escola Gavina (Picanya)
Comunicació dels Ports (Morella) (CP)
Diputació de València i Editorial Denes
Associació La Cigarra
Grup de Teatre L'Enfilat
 
Nota del comissari al voltant de la documentació:
   

L'obra de Carles Salvador, custodiada en la Fundació Carles Salvador de Benassal, va ser recopilada per la seua filla, Sofia Salvador Monferrer. Posteriorment, els estudiosos dels diversos vessants del mestre -de la llengua, l'educació, el periodisme i la literatura, sobretot des dels departaments vinculats de la Universitat de València d'Història Contemporània, d'Educació i de Filologia Catalana (així, els estudis d'homenatge de l'any 1993, amb el títol Carles Salvador i la seua època)- n'han promogut un coneixement científic i pedagògic, i un reconeixement de la seua vigència contemporània. A més de tota la tradició d'estudi, cal reconéixer també els homenatges  cívics, així com els treballs literaris, artístics, musicals i audiovisuals sobre les seues diverses obres.

En tot cas, per a la documentació de l'exposició, cal destacar recerques iniciades o culminades pels especialistes següents: Ricard Blasco, Alfons Cucó, Vicent Simbor, Manuel Aznar, Francesc Pérez Moragón, Alfons Vila, Lluís Meseguer, Santi Cortés, Joan Enric Pellicer, Ferran Zurriaga, Carme Agulló, Alfred Ramos, Vicent Pitarch, Josep Daniel Climent, Agustí Colomer, Santi Vallés i Ferran Archilés i, especialment, les de Pere-Enric Barreda Edo, que recordem i enyorem.

 
 
 
 
 
 
 
 
En les primeres dècades del segle XX, la cultura valenciana va produir manifestacions científiques, artístiques i literàries d’entusiasme valencianista i de projecció universal, definides de vegades com a pròpies d’una edat de plata, d’una segona renaixença. S’hi atenien les connotacions idealistes dels versos de l’Himne de l’Exposició Regional Valenciana (1909), després instaurat com a himne regional valencià (1925), i actualment, himne de la Comunitat Valenciana (1984): ja en el taller i en el camp remoregen / càntics d’amor, himnes de pau.
 
Tanmateix, en un període de modernització i també de grans conflictes socials i polítics a Europa, els màxims intel·lectuals i artistes valencians tendien a l’emigració, i després a l’exili. Així, les obres dels arquitectes Rafael Guastavino o Fèlix Candela; les del pintor Joaquín Sorolla, l’escultor Mariano Benlliure o el cartellista Josep Renau; les dels músics Francesc Tàrrega o Òscar Esplà; les dels científics i universitaris Rafael Altamira, Manuel Corachan, els doctors Vicent i Joan Peset, o José Royo; les dels escriptors i periodistes Vicent Blasco Ibáñez, Azorín, Gabriel Miró, Miguel Hernández, Max Aub o Juan Gil Albert; les del teatre i el cinema de les tres generacions dels Rivelles, els Gaos, o Concha Piquer, o Luis García Berlanga... van posar en el mapa del món la creativitat valenciana i mediterrània.
 
Mentrestant, en la geografia litoral o interior de les comarques valencianes, en trànsit de la societat rural a la urbana, amb la capitalitat de València i altres centres urbans creixents –com Castelló de la Plana, Sagunt, Xàtiva, Gandia, Dénia, Alcoi, Alacant o Elx–, entre avanços socials i greus crisis econòmiques i polítiques –com les dels anys 1917, 1923 i 1931–, convisqueren la sociabilitat tradicional i les modes noves importades d’Europa i de Nord-amèrica.
 
Foren els temps en què el valencianisme, protagonista creixent d’una regió que reivindicava els furs de l’antic Regne de València i provava de construir el modern País Valencià, va augmentar la germanor afectiva i la vinculació política amb Catalunya, va influir sobre els corrents polítics i sindicals dominants i va participar en la transformació de les perspectives socials. En aquelles dècades de modernització, la institucionalització i la socialització de la nova cultura tenia com a protagonistes la comunicació i l’educació, i en tals àmbits, la cultura valenciana necessitava la normativització i la normalització pública de la llengua, de la llengua dels valencians.
 
La seua evolució es pot remarcar amb fites culturals successives: el Centre de Cultura Valenciana (1915), o la Declaració Valencianista (1918); i després de la Dictadura de Primo de Rivera, el Centre d’Actuació Valencianista (1931), l’activisme d’entitats com Proa (1935), o l’Institut d’Estudis Valencians (1937). La culminació de la república de les lletres valencianes es produí durant els anys de la Segona República (1931-1939), amb les reformes polítiques i l’expansió de l’educació i els drets socials, i la reivindicació progressiva d’un decret de bilingüisme i un estatut d’autonomia. I s’estroncà amb la Guerra d’Espanya (1936-1939), i una ominosa i llarga postguerra (1939-1975).
 
Aquells foren els temps de Carles Salvador. Amb la llengua com a patrimoni essencial, participà decididament com a mestre, pedagog, periodista, escriptor i gramàtic. Definint-se com a autèntic (en La poesia valenciana en 1930), va heretar i transmetre els ideals i els compromisos del valencianisme, crític i alhora dialogant, a través de la participació en les institucions, com ara la Universitat de València, Lo Rat Penat, el Centre de Cultura Valenciana o l’Institut d’Estudis Valencians i, sobretot, amb l’afinitat de personalitats, mestres i literats de diverses tendències ideològiques.
 
Així, cal destacar les relacions personals, pedagògiques i literàries amb les successives generacions. De més jove, amb Josep Maria Bayarri o Miquel Duran, Eduard Martínez Ferrando o Bernat Ortín, Nicolau Primitiu Gómez-Serrano o Manuel Gonzàlez Martí, els Gaetà Huguet (pare i fill), mossén Joaquim Garcia Girona o Vicent Tomàs i Martí. En la seua plenitud biogràfica, amb Empar Navarro o Enric Soler i Godes, Francesc Almela o Maximilià Thous Llorens, Enric Navarro o Bernat Artola, Manuel Sanchis Guarner o Josep Giner... I, en la postguerra, amb la lleialtat a aquelles figures i amb l’impuls de les noves generacions de mestres i literats, com Enric Duran, Maria Ibars, Matilde Llòria, Maria Mulet, Manuel Llorens, Ismael Rosselló, Enric Valor, Emili Beüt, Xavier Casp, Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés.    
 
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, tenint en compte la memòria i la vigència de les obres de la seua generació –autèntica introducció de la modernitat en les lletres valencianes entre la Renaixença i els nostres temps–, ha declarat el 2015 com a Any Carles Salvador i el seu temps, i presenta l’Exposició que du el seu nom, amb la col·laboració de la Fundació Carles Salvador de Benassal i altres institucions i entitats, i l’acollida de la Universitat de València-Estudi General.   
 

 

 

 

 

Nota de premsa