En les primeres dècades del segle XX, la cultura valenciana va produir manifestacions científiques, artístiques i literàries d’entusiasme valencianista i de projecció universal, definides de vegades com a pròpies d’una edat de plata, d’una segona renaixença. S’hi atenien les connotacions idealistes dels versos de l’Himne de l’Exposició Regional Valenciana (1909), després instaurat com a himne regional valencià (1925), i actualment, himne de la Comunitat Valenciana (1984): ja en el taller i en el camp remoregen / càntics d’amor, himnes de pau.
Tanmateix, en un període de modernització i també de grans conflictes socials i polítics a Europa, els màxims intel·lectuals i artistes valencians tendien a l’emigració, i després a l’exili. Així, les obres dels arquitectes Rafael Guastavino o Fèlix Candela; les del pintor Joaquín Sorolla, l’escultor Mariano Benlliure o el cartellista Josep Renau; les dels músics Francesc Tàrrega o Òscar Esplà; les dels científics i universitaris Rafael Altamira, Manuel Corachan, els doctors Vicent i Joan Peset, o José Royo; les dels escriptors i periodistes Vicent Blasco Ibáñez, Azorín, Gabriel Miró, Miguel Hernández, Max Aub o Juan Gil Albert; les del teatre i el cinema de les tres generacions dels Rivelles, els Gaos, o Concha Piquer, o Luis García Berlanga... van posar en el mapa del món la creativitat valenciana i mediterrània.
Mentrestant, en la geografia litoral o interior de les comarques valencianes, en trànsit de la societat rural a la urbana, amb la capitalitat de València i altres centres urbans creixents –com Castelló de la Plana, Sagunt, Xàtiva, Gandia, Dénia, Alcoi, Alacant o Elx–, entre avanços socials i greus crisis econòmiques i polítiques –com les dels anys 1917, 1923 i 1931–, convisqueren la sociabilitat tradicional i les modes noves importades d’Europa i de Nord-amèrica.
Foren els temps en què el valencianisme, protagonista creixent d’una regió que reivindicava els furs de l’antic Regne de València i provava de construir el modern País Valencià, va augmentar la germanor afectiva i la vinculació política amb Catalunya, va influir sobre els corrents polítics i sindicals dominants i va participar en la transformació de les perspectives socials. En aquelles dècades de modernització, la institucionalització i la socialització de la nova cultura tenia com a protagonistes la comunicació i l’educació, i en tals àmbits, la cultura valenciana necessitava la normativització i la normalització pública de la llengua, de la llengua dels valencians.
La seua evolució es pot remarcar amb fites culturals successives: el Centre de Cultura Valenciana (1915), o la Declaració Valencianista (1918); i després de la Dictadura de Primo de Rivera, el Centre d’Actuació Valencianista (1931), l’activisme d’entitats com Proa (1935), o l’Institut d’Estudis Valencians (1937). La culminació de la república de les lletres valencianes es produí durant els anys de la Segona República (1931-1939), amb les reformes polítiques i l’expansió de l’educació i els drets socials, i la reivindicació progressiva d’un decret de bilingüisme i un estatut d’autonomia. I s’estroncà amb la Guerra d’Espanya (1936-1939), i una ominosa i llarga postguerra (1939-1975).
Aquells foren els temps de Carles Salvador. Amb la llengua com a patrimoni essencial, participà decididament com a mestre, pedagog, periodista, escriptor i gramàtic. Definint-se com a autèntic (en La poesia valenciana en 1930), va heretar i transmetre els ideals i els compromisos del valencianisme, crític i alhora dialogant, a través de la participació en les institucions, com ara la Universitat de València, Lo Rat Penat, el Centre de Cultura Valenciana o l’Institut d’Estudis Valencians i, sobretot, amb l’afinitat de personalitats, mestres i literats de diverses tendències ideològiques.
Així, cal destacar les relacions personals, pedagògiques i literàries amb les successives generacions. De més jove, amb Josep Maria Bayarri o Miquel Duran, Eduard Martínez Ferrando o Bernat Ortín, Nicolau Primitiu Gómez-Serrano o Manuel Gonzàlez Martí, els Gaetà Huguet (pare i fill), mossén Joaquim Garcia Girona o Vicent Tomàs i Martí. En la seua plenitud biogràfica, amb Empar Navarro o Enric Soler i Godes, Francesc Almela o Maximilià Thous Llorens, Enric Navarro o Bernat Artola, Manuel Sanchis Guarner o Josep Giner... I, en la postguerra, amb la lleialtat a aquelles figures i amb l’impuls de les noves generacions de mestres i literats, com Enric Duran, Maria Ibars, Matilde Llòria, Maria Mulet, Manuel Llorens, Ismael Rosselló, Enric Valor, Emili Beüt, Xavier Casp, Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, tenint en compte la memòria i la vigència de les obres de la seua generació –autèntica introducció de la modernitat en les lletres valencianes entre la Renaixença i els nostres temps–, ha declarat el 2015 com a Any Carles Salvador i el seu temps, i presenta l’Exposició que du el seu nom, amb la col·laboració de la Fundació Carles Salvador de Benassal i altres institucions i entitats, i l’acollida de la Universitat de València-Estudi General.



