UVCulturaUV Logo del portal

TOT ESTÀ PER FER
VALÈNCIA, CAPITAL DE LA REPÚBLICA (1936 - 1937)

Centre Cultural La Nau, Sala Acadèmia

Horari Falles:
Dimarts 14, dimecres 15 i dijous 16, obert de 10:00 a 14:00 hores i de 16:00 a 20:00 hores
  Divendres 17, dissabte 18 i diumenge 19, obert de 10:00 a 14:00 hores
  Dilluns tancat
 
Entrada lliure
 
 
 
 
 
 
 

 

 
 
 
Organitza:
 
 
Vicerectorat de Cultura i Igualtat de la Universitat de València
Centre Cultural La Nau de la Universitat de València
 
Col·labora:
 
 
 
 
 
Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València
Fundació General de la Universitat de València
Ajuntament de València
Archivo Gráfico ABC
Culturarts - IVAC, Generalitat Valenciana
 
Comissariat:
 
 
Mireia Ferrer (Departament d’Història de l’Art de la Universitat de València)
Toni Morant (Departament d’Història Contemporània de la Universitat de València)
Javier Navarro (Departament d’Història Contemporània de la Universitat de València)

 

VALÈNCIA CAPITAL DE LA REPÚBLICA 1936-37. PROGRAMA DEL 80è ANIVERSARI
 
GALERIA D'IMATGES
 
PLÀNOL DEL CENTRE DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA AMB DENOMINACIÓ DELS CARRERS EN EL PERÍODE 1936 - 37
 
EL CARTELL I LA IMATGE DE L'EXPOSICIÓ TOT ESTÀ PER FER. VALÈNCIA CAPITAL DE LA REPÚBLICA 1936 - 37, OBRA DEL DISSENYADOR VALENCIÀ IBÁN RAMÓN, DISTINGIDA AMB UN DELS GUARDONS DE LA TYPE DIRECTORS CLUB DE NOVA YORK
 
CATÀLEG
 
 
 
 
 
Tres joves davant el cartell de l'exposició de Belles Arts.
Foto Archivo General de la Administración

 

 
 
 
 
 
Y es hoy aquel mañana de ayer.
Antonio Machado

 

 

INTRODUCCIÓ

Al començament de novembre del 1936, quasi tres mesos després del colp d’estat contra el Govern democràtic de la Segona República, l’exèrcit franquista es troba a les portes de Madrid. Davant del que es percep com a imminent caiguda de la capital d’Espanya, l’executiu, liderat pel socialista Francisco Largo Caballero, decideix traslladar-se a València. La nit del 6 al 7 de novembre comencen a arribar-hi els membres del Govern, així com tot l’edifici humà de la maquinària estatal.

L’endemà València es desperta convertida, de facto, en capital de la República i se celebra ja el primer consell de ministres al Palau de Benicarló. L’estada del Govern legítim es va prolongar fins a les acaballes d’octubre del 1937, quan va decidir tornar a canviar d’emplaçament, ara cap a Barcelona. El pas per València de la capitalitat de la República va marcar decisivament la vida de la ciutat al llarg de tot aquell any.

 
 
 
 
Llegada a Valencia en febrero de 1937 de un camión con mujeres
y niños huidos de Málaga antes de la entrada de las tropas franquistas
.
Foto: Luis Vidal. Archivo Gráfico ABC
 
 
 
 
Ara que se’n compleixen vuit dècades, aquesta exposició s’aproxima a la València convulsa de la guerra apel·lant a aqueix concepte de la persistència del temps, recreant des del futur d’aleshores –el present que és avui– la realitat de 1936-1937. Amb aquesta tecnologia temporal d’imbricació dels temps es pretén crear un espai que s’experimente en present, situant l’espectador d’avui en la realitat de l’ahir. Una cartografia urbana reflex d’una societat i una cultura els protagonistes de la qual, homes i dones, van viure i van actuar enmig d’una quotidianitat assaltada per un episodi transcendental de la nostra història col·lectiva. La seua empremta queda reflectida ací en diversos àmbits: la dinàmica política, l’acció cultural o les múltiples dimensions d’aqueixa vida diària en temps de guerra.
 
Les imatges, les vivències són múltiples i s’encavalquen les unes damunt de les altres, en un temps en el qual, com va dir Rafael Pérez Contel, “tot estava per fer”. Són episodis d’una experiència històrica intensa i vibrant, i que és ja hora d’integrar definitivament en la història compartida de la nostra ciutat.
 
Aquesta exposició està dedicada a totes les persones que van viure aqueixa experiència, en sentit record de les seues il·lusions, les seues esperances, els seus temors.   
 
 
 
 
Vicente Vila Gimeno. Cartell de guerra de la Juventud Socialista Unificada de España.
Litografia 1937. Universitat de València
 
 
 
 

EL PROTAGONISME POLÍTIC

Des del 7 de novembre de 1936 i fins al final d’octubre de 1937, València acomplí un paper institucional desconegut fins llavors. Esdevingué la seu del govern legítim de la Segona República i de les seues Corts. Aquestes, per exemple, s’ubicaren a l’edifici de l’Ajuntament i celebraren sessions plenàries durant aquests mesos a la seu municipal i també a la Llotja. De bon començament i de forma forçadament improvisada, nombrosos palaus, cases i immobles de la ciutat acolliren els diferents ministeris i el conjunt de dependències de l’administració central, així com també tot l’aparell polític (seus centrals d’organitzacions polítiques i sindicals, ambaixades, etc.) que comportava la capitalitat. Tot això conferí a València un protagonisme notable i la féu esdevenir focus permanent d’atenció nacional i internacional.
 
 
 
 
Apertura de las Cortes. Valencia, 1/10/1937. La minoría comunista, en primera fila, La Pasionaria, arriba, de pie, hablando,
el Sr. Portela Valladares. Foto: Luis Vidal. Archivo Gráfico ABC
 
 
 
 
Durant la capitalitat, la dinàmica política de la ciutat s’accelerà enormement, en un clima d’intensa mobilització en la lluita contra el feixisme. Manifestacions, concentracions, mítings, assemblees, conferències i actes d’homenatge de les diverses organitzacions (republicanes, socialistes, comunistes, anarquistes) van fer dels carrers de València –molts dels quals rebatejats d’acord amb el nou imaginari simbòlic revolucionari i antifeixista–, plens de cartells i pancartes, així com dels seus teatres, cinemes i locals públics, autèntics espais de la política. 
 
 
 
 
El President de la República Dr. Manuel Azaña durant el discurs que pronuncià
a l'Ajuntament de València. Foto: Luis Vidal. Archivo Gráfico ABC

 

 
 
 
Targeta postal "Columna Chola". Col·lecció Esteban Monreal
 
 
 
 

DONES I GUERRA

La guerra de 1936-1939 va comportar canvis notables però també continuïtats pel que respecta a les dones i el seu protagonisme polític i social i, en general, en les relacions i models de gènere. Certament, el context de la guerra va empentar potentment la politització femenina, així com també la incorporació de les dones al treball remunerat i també a espais abans reservats per als homes. Alhora, però, es mantingueren actituds, normes i comportaments tradicionals. Més enllà dels models estereotipats de la ‘miliciana’ o la ‘dona nova’ vigents en l’imaginari col·lectiu –però, en la pràctica, minoritaris–, la realitat fou molt més complexa i presentà notables continuïtats tant en els models femenins –l’hegemònic de dona mare– com també en els masculins.
 
Manifesta des de l’inici de la Segona República, la dinamització de la participació política i la mobilització social de les dones s’incrementà clarament al començament del període bèl·lic, en uns moments en què un nombre creixent de dones treballadores s’havia incorporat als sindicats obrers CNT i UGT.
 
A més a més, la guerra va comportar també l’arribada de dones al Govern per primera vegada en la nostra història, arran del nomenament de Frederica Montseny com a ministra de Sanitat del Govern de Largo Caballero constituït a l’inici de novembre del 1936. Així mateix, va potenciar el desenvolupament d’organitzacions específicament femenines, en particular, durant el temps en què el Govern republicà va residir a València. Destacaren en aqueix sentit la llibertària Dones Lliures (Mujeres Libres) i l’hegemònicament comunista Agrupació de Dones Antifeixistes (que també integrava, però, dones republicanes i socialistes). 
 
 
 
 
Joves dones comunistes porten una pancarta en una manifestació femenina. Foto: Luis Vidal. Archivo Gráfico ABC

 

 
 
Republicanas, Socialistas, Libertarias, Comunistas, Sindicalistas, Jóvenes.
Todas unidas formemos la Alianza Nacional de la Mujer Española.

Litografía, 32 x 44 cm, Valencia : Comité Provincial de Mujeres Antifascistas, secretaría de Propaganda,
Cooperativa «Artes Gráficas«. Biblioteca Històrica de la Universitat de València.
 
 
 
 

VIDA QUOTIDIANA A LA VALÈNCIA CAPITAL DE LA REPÚBLICA

“Artificial i inversemblant”. Així qualificà l’escriptor soviètic Ilyà Ehrenburg la improvisada capitalitat valenciana. És cert que la complexitat de la vida quotidiana a la València de 1936-1937 va plena d’imatges i experiències de vegades contradictòries. D’una banda, l’estereotip del “Levante feliz”, utilitzat per la premsa madrilenya per a definir la situació de la ciutat en contraposició als patiments bèl·lics de la capital espanyola ja al final de 1936, el “front del carrer de Russafa” (i els seus teatres, clubs i cabarets) o les paelles a la platja de les Arenes.
 
Aviat la guerra mateixa arribà amb tota la seua cruesa fins als carrers i barris de la mateixa València, amb els bombardejos de la marina i l’aviació franquistes i dels seus aliats feixistes, que des del gener del 1937 es van acarnissar amb els Poblats Marítims però també amb el mateix centre de la ciutat, i van forçar la construcció i el condicionament d’un bon nombre de refugis antiaeris de diferent tipus. Alhora, l’arribada creixent de milers de refugiats –de Madrid o de Màlaga i altres zones de l’Espanya republicana conquerides pels revoltats– esdevingué un dels fenòmens més característics de la vida quotidiana a la València en guerra i féu més apressant la necessitat d’atendre aqueixes noves necessitats alimentàries i sanitàries.
 
Alternativament, l’oferta d’oci, pròpia d’una ciutat de rereguarda que volia oblidar la guerra en la mesura del possible, va ser ampla i diversa, sobretot pel que fa al consum de cinema o teatre, especialment d’entreteniment, els cafès o l’oci nocturn, cada vegada més minvat pels bombardejos i les campanyes de moralització.
 
L’experiència de la por va ser una realitat per als valencians en aquests mesos, no només arran de la creixent presència de la guerra i els bombardejos, sinó també en el cas de les persones partidàries dels revoltats o marcadament conservadores. Així, tot i que molt atenuada ja, la repressió política continuà i s’estengué també a la mateixa esquerra antifeixista, sobretot als militants comunistes antiestalinistes del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista).
 
 
 
 
Valencia, noviembre de 1937. Carmencita Arroyo, «Musa de la Prensa», i l'oficial de telègrafs Matías Morales van contraure matrimoni
en la Federació de Comunicacions de València. Foto: Luis Vidal. Archivo Gráfico ABC
 
 
 
"Carnet de Abastecimiento de Pan". Col·lecció Esteban Monreal
 
 
 
 

SALUT I SANITAT

El 4 de novembre de 1936, el Govern del Front Popular creà un nou Ministeri de Sanitat i Assistència Social, que no tenia precedents, al capdavant del qual hi havia l’anarquista Frederica Montseny. Així doncs, la posada en marxa del Ministeri va coincidir amb la capitalitat valenciana... i amb la guerra, raó per la qual els projectes de reorganització sanitària i assistencial més ambiciosos van haver de quedar relegats sota les urgències derivades de les campanyes militars i de la necessitat d’evitar la difusió d’epidèmies, a banda de les limitacions pressupostàries en aqueix context. Per altra banda, el 1937 es van crear el Consell Nacional d’Assistència Social i els consells provincials, en què s’integrava la beneficència privada a l’assistència social pública, un plantejament de protecció social pública inèdit a Espanya. El mateix any el Govern del Front Popular va posar en marxa també un nou model d’assistència psiquiàtrica.
 
A banda dels professionals sanitaris i els dispositius i els equipaments al front, en la rereguarda hi havia el cap del servei de sanitat del front, responsable de l’evacuació dels ferits i dels malalts cap als hospitals de l’interior. Tot i disposar de personal suficient, el material sanitari era escàs; les instal·lacions tenien el que calia per a tractar les ferides (cotó, gases, benes...), però el fet que la guerra s’allargara amenaçava de provocar una manca dramàtica d’abastiments, que calia afegir a la insuficiència d’ambulàncies i mitjans d’evacuació en general. En la rereguarda es van reservar setanta hospitals per als ferits de guerra, els anomenats hospitals de sang: una vintena depenien del Ministeri de Defensa; la resta, de les autoritats provincials, dels comitès obrers i de la Creu Roja. El Govern republicà va disposar també de la supervisió i els informes de les autoritats mèdiques internacionals i del suport de la Central Sanitària Internacional d’Ajuda a l’Espanya Republicana (Centrale Sanitaire Internationale d’Aide à l’Espagne Républicaine).
 
Es va crear la Cartilla Sanitària del Combatent i el ministeri de Montseny es proposà també transformar a fons les condicions d’acollida, manteniment i educació dels xiquets abandonats, de manera que es posava així fi al concepte tradicional d’asil i es duia a la pràctica la proclamació dels drets de l’infant. Per altra banda, durant el primer trimestre del 1937 s’aguditzà el moviment de refugiats, que, segons xifres oficials, comprenien vora un milió i mig de persones. A més, a mitjan 1937 s’havia intensificat la campanya de lluita antivenèria, no només amb campanyes de propaganda i educació sexual (incloent-hi la distribució de preservatius), sinó també creant llibertaris de prostitució, per a l’allotjament, assistència i orientació professional de les prostitutes.
 
 
 
 
Congreso Nacional de Sanidad 20 de marzo de 1937.
Col·lecció cartells del Pavelló de la República (Universitat de Barcelona) 
 
 
 
 

ART I CULTURA VISUAL

La guerra no va sorprendre els artistes valencians, com tampoc aquells aplegats a la ciutat. La ràpida configuració de tota una maquinària de difusió de la cultura visual, el grau d'organització col·lectiu i el volum de producció constitueixen alguns dels trets més sorprenents d’aquest període. Un sistema imitador del desenvolupat pels artistes en la Revolució Russa, impulsat per la consciència de la funció social de l'art i el compromís de l’artista amb la societat i del qual formaren part organismes i agrupacions, com ara el Sotscomissariat de Propaganda, el Sindicat d’Art Popular de València, el Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts, la Direcció General de Belles Arts, l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes per a la Defensa de la Cultura, el grup Acció d’Art o la secció de Belles Arts de la FUE, entre altres.
 
Banderoles, cartells, fulls volanders, la tribuna i els tramvies van servir de suport a la ingent producció gràfica i artística. La ciutat es polititzava i es tenyia amb les més diverses manifestacions visuals, on es barrejaven el realisme, l’estètica futurista, l’expressionisme, la plàstica naïf, el regionalisme, el fotomuntatge, el periòdic mural, la lineografia, etc.
 
 
 
 
Cartells de propaganda. Foto: Atienza. Archivo General de la Administración (Alcalá de Henares)
 
 
 
 
Les revistes gràfiques com ara Nueva Cultura, Verdad o Pasionaria tingueren així mateix un paper cabdal en la creació artística, com també la producció escultòrica per a plaques retoladores de carrers o el disseny de ninots i iconografies diverses per a actes públics, manifestacions o cavalcades.
 
 No faltaren tampoc quatre falles antifeixistes que cobriren el buit deixat per la supressió de la festa el 1937, ni tampoc exposicions artístiques com ara l’Exposición de artes plásticas mexicanas: cien años de arte revolucionario a l'Ateneu Popular, amb la posterior conferència del muralista Siqueiros a l'Aula Magna de la Universitat; i l’Exposición pro-milicias, els beneficis de la qual foren destinats al sosteniment de les milícies o l’Exposición de dibujos infantiles antifascistas.
 
L’arribada del Patrimoni Nacional al Col·legi del Patriarca i a les torres dels Serrans i la campanya de conservació preventiva que emprengué la Junta del Tresor Artístic constitueixen, així mateix, una de les grans fites internacionals de salvaguarda del patrimoni.
 
 
 
 

UNA ACTIVITAT CULTURAL INTENSA

La tasca cultural desenvolupada a la València capital de la República va ser molt rica, variada i, en molts casos, de gran qualitat, gràcies al treball d’artistes, escriptors i intel·lectuals, tant autòctons com refugiats procedents d’altres llocs d’Espanya, així com estrangers. Aquesta producció era el reflex d’una concepció popular i revolucionària de la cultura, i de la consideració d’aquesta com a instrument –i alhora emblema– de la lluita contra el feixisme i, per tant, molt difícilment diferenciable de la propaganda.
 
El treball dut a terme des de les institucions fou molt notable. No només des del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts, sinó també des d’altres instàncies, com ara la Conselleria de Cultura del Consell Provincial de València, el primer titular de la qual fou Francesc Bosch i Morata, dirigent del Partit Valencianista d’Esquerra, amb la creació de l’Institut d’Estudis Valencians, per a la recuperació i difusió del patrimoni cultural valencià. O la seu valenciana de Cultura Popular –associació vinculada a les entitats del Front Popular–, amb programes de distribució de llibres i premsa, creació de biblioteques ambulants i promoció de la lectura en fronts i hospitals, escoletes i colònies, exposicions, etc. Altres associacions foren molt dinàmiques en aquest període, com l’AIDC (Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura), a la qual pertanyien, entre altres, Max Aub, Manuela Ballester, Ángel Gaos, Ramón Gaya, Juan Gil-Albert, Emili Gómez Nadal, Josep Renau o Carles Salvador, i amb seccions de literatura, música, publicacions i arts plàstiques. A més a més, cal destacar la presència a la ciutat dels escriptors, artistes i científics evacuats de Madrid –Antonio Machado i León Felipe, entre molts altres– i allotjats a la Casa de la Cultura del carrer de la Pau (Hotel Palace), coneguda pels valencians com el “Casal dels Sabuts”.
 
Per altra banda, el 4 de juliol de 1937 s’inauguraven a la sala de plens de l’ajuntament les sessions del Segon Congrés Internacional d'Escriptors per a la Defensa de la Cultura. El congrés, en què van participar intel·lectuals de la talla d'André Malraux, Tristan Tzara, Octavio Paz, Alejo Carpentier o Pablo Neruda, entre molts altres, va expressar la solidaritat dels intel·lectuals antifeixistes d’arreu del món amb la República Espanyola.
 
 
 
 
Vicente Ballester Marco. Escuela para todos.
Centro Documental de la Memoria Histórica (Salamanca)
 
 
 
 

EDUCACIÓ PER AL POBLE

Les iniciatives educatives foren un àmbit especialment destacat de l’activitat de les institucions i les organitzacions republicanes durant el temps en què València fou capital de la República. L’esclat de la guerra comportà que, des d’aquest (i, en particular, des del ministeri corresponent, el d’Instrucció Pública i Belles Arts, dirigit llavors pel comunista Jesús Hernández), es donara suport, encara més que durant el període de pau, a l’extensió de l’educació a sectors tradicionalment exclosos d’aquesta, tot i que amb un esperit més combatiu i populista, com a conseqüència del context bèl·lic.
 
Entre les accions més importants va figurar, per exemple, la gestió de la Infància Evacuada, amb la creació de diferents colònies per a xiquets refugiats de les zones de combat, especialment de Madrid. També destaca l’esforç per estendre l’alfabetització i la cultura, amb la posada en marxa de plataformes com ara les Milícies de la Cultura al gener del 1937 (per als soldats al front) i instruments com la cèlebre Cartilla escolar antifascista. Es calcula que aquestes Milícies aconseguiren alfabetitzar més de 105.000 combatents. La tasca es complementava amb les brigades volants de lluita contra l’analfabetisme en la rereguarda, amb uns 300.000 alfabetitzats. A tot això cal afegir el treball d’extensió cultural dut a terme autònomament per les organitzacions obreres, per exemple, pel moviment llibertari o l’activitat cultural del moviment cenetista i anarquista,  articulada al voltant de sindicats, ateneus o agrupacions, amb la promoció de escoles racionalistes i biblioteques o l’organització de conferències, cursos i festivals artístics.
 
Per altra banda, des de novembre del 1936 fins a juliol del 1937, el Ministeri va construir de nova planta 27 escoles unitàries i 208 de graduades. Així mateix, el pressupost del departament per a 1937 va ser de 496.559.668 pessetes, cosa que representava un augment de quasi 149 milions respecte de l’any anterior, i disposava d’una línia específica de 50 milions per a construccions escolars. Els canvis arribaren també a l’ensenyament secundari, amb la creació d’un programa de Batxillerat Abreujat per a treballadors entre 15 i 35 anys, i l’obertura d’instituts obrers per a facilitar l’accés dels sectors populars a l’ensenyament superior, amb una política de beques-salari per a la manutenció i indemnitzacions per a les respectives famílies d’aquests treballadors. El primer d’aquests instituts va ser inaugurat a València, a les dependències de l’antic Col·legi de Jesuïtes de Sant Josep, el 31 de gener del 1937.
 
 
 
 
L'hora de classe en la residencia infantil de Benimàmet. Foto: Luis Vidal. Archivo Gráfico ABC

 

 
 
 
Escuela Práctica mixta. Col·lecció Rafael Solaz
 
 
 
 

LA UNIVERSITAT, COR DE LA REPÚBLICA

Amb la guerra, la Universitat de València va veure obstaculitzada –i, en gran mesura, paralitzada– la seua activitat docent habitual, amb els estudiants mobilitzats i els professors dedicats a serveis especials. En el curs 1936-1937 se suspengueren les activitats lectives i, encara que al principi del curs 1937-1938 s’intentà reobrir la Universitat, el semestre no es va poder finalitzar. Durant aquests anys no va haver-hi convocatòries docents normals i l’alumnat inscrit va ser molt escàs.
 
Tanmateix, la Universitat de València acomplí durant el conflicte un paper molt important dins del mapa universitari republicà, ja que hi foren assignats professors d’altres universitats espanyoles i s’hi traslladà parcialment la universitat madrilenya. A més a més, va incrementar la seua funció com a institució cultural pública mitjançant cursos especials (també molt vinculats a la guerra, sobretot a la sanitat i la formació de metges) i altres activitats extraacadèmiques. I també, durant la capitalitat, com a centre cultural (allotjant part de les dependències del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts) i bibliotecari de l’Espanya republicana. Des de setembre del 1936 la direcció de la Biblioteca Universitària seria ocupada per María Moliner.
 
 
 
 
El President de la República, Manuel Azaña, a la seua arribada a
l'Edifici Històric de la Universitat, on va pronunciar un discurs
amb motiu del primer aniversari de la Guerra Civil. La Vanguardia, 18/7/1937

 

 
Carnet de la Federación Universitaria Escolar FUE i Carnet Biblioteca Universitaria de Valencia.
Arxiu Ibán Ramón
 
 
 
 
Així mateix, el dinamisme dels seus estudiants, agrupats en la FUE (Federació Universitària Escolar, associació democràtica d’estudiants creada en la darreria dels anys 20), fou molt gran, a banda de la seua participació al front com a voluntaris o soldats mobilitzats. Actuaren, al front i a la rereguarda, en diferents àmbits. Obriren novament la Universitat Popular, atengueren les colònies escolars i les ampliaren, i participaren en les Milícies de la Cultura i en moltes altres activitats culturals: teatre universitari El Búho (dirigit per Max Aub), Cine-Estudio FUE, publicacions (Frente Universitario, El Estudiante en Armas), elaboració de cartells, fulls volants i murals, conferències, etc.
 
El final de la guerra i la victòria franquista van ser dramàtiques per a la Universitat, amb l’exili del seu rector, el catedràtic de fisiologia Josep Puche, i l’afusellament al maig de 1941 del qui havia sigut també rector de la Universitat entre 1932 i 1934, el conegut catedràtic de medicina Joan Peset Aleixandre.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Aquesta pàgina web utilitza cookies pròpies i de tercers amb fins tècnics , d'anàlisi del trànsit per facilitar la inserció de continguts en xarxes socials a petició de l'usuari . Si continua navegant , considerem que accepta el seu ús . Per a més informació consulte la nostrapolítica cookies