PER A VISITES GUIADES GRATUÏTES CONCERTAR AMB voluntariat.cultural@uv.es
“Havia arribat el temps de riure d'una altra manera”, proclama Manuel Vicent en el frontispici d'aquesta exposició. Riure's de Franco i de la dictadura sense que fora una riallada estentòria, sense que els vigilants de les essències amb títol de censors se sentiren temptats a tallar-la, amb la intel·ligència de qui coneix el complex i extraordinari idioma d'expressar amb dibuixos allò que les paraules no podien dir. En la primavera de 1972, un grup d'intel·lectuals que, a banda de la seua oposició a la dictadura, compartien taula i sobretaula en el restaurant Picardías, fecundaven la criatura: El Huevo Duro ‒diuen que se'ls va acudir‒, sens dubte, amb la finalitat de promoure una sana reflexió sobre la virilitat de qui havia sigut sentinella d'Occident i timoner de la nova Espanya. Com que en aquell temps els censors creien que reflexionar era agenollar-se davant l'Altíssim, no van entendre això del nom i l'ou no va fructificar. Calgué pensar en una alternativa per a batejar la criatura amb un nom que fora més digerible per a aquells registradors del pensament. Chumy Chúmez, àcrata de pensament i entusiasta de l'humor directe, va trobar la solució: fer esclatar l'ou perquè donara vida a un animal udolador, a un germà llop: Hermano Lobo.
Des de l'editorial Pléyade, la mateixa que editava la mítica revista Triumfo, el 13 de maig de 1972 va eixir al carrer el primer udol d’Hermano Lobo, amb el subtítol de Semanario de humor, dentro de lo que cabe, tot un principi que es podia resumir en el la dita “A bon entendor, breu parlador”. Perquè, més que paraules, la revista anava plena d'imatges tan suggeridores i provocadores com cada cadascú volguera entendre i imaginar. Des del dibuix surrealista d’Ops (Andrés Rábago) a l'irreverent de Chúmez, passant pel troglodita de Forges o l'absurd de Gila, entre altres, van fer de la revista molt més que un mitjà per a riure's de la dictadura: la van convertir en un símbol de rebel·lia i transgressió. Per això va tenir tant d'èxit. La tirada de 100.000 exemplars d'aquell primer número va desaparèixer dels quioscos quan els seus propietaris encara no havien tancat per anar-se’n a dinar. En números successius, la tirada es va elevar fins a 150.000 exemplars i va arribar al seu màxim de vendes amb la xifra de 170.000.
Els ulls de molts espanyols prompte es van acostumar a veure i riure amb Hermano Lobo. Més que superar el decrèpit humor de La Codorniz o imitar a l'irreverent de Charly Hebdo, tal com s'ha suggerit, Hermano Lobo va ser en aquells anys setanta l'equivalent a aquell got de vidre gros amb el qual Max Estrella veia l'esperpèntica realitat mig segle abans. Les teòriques reformes oberturistes del règim, des de la llei Fraga i la seua teòrica abolició de la censura prèvia fins a la llei d'associacions polítiques ‒que no partits‒ d'Arias Navarro, tot va ser sotmès a la rentada i l’aclarida del riure. Els prohoms del règim, més que ridiculitzats en la seua “persona humana”, ho van ser en el seu metavers representatiu, en la figura del fatxa amb barret de copa alta, amb un puro a la boca i estómac panxut. La secció impertèrrita de cada número, titulada “7 preguntas al lobo” no sols oferia respostes en un temps en què preguntar sí que era ofendre: també oferia esperança. Ho feia amb la seua última i sempre repetida pregunta sobre quan desapareixeria la censura cinematogràfica, a la qual el llop responia: “L'any que ve, si Déu vol”.
I, per fi, pel que sembla, Déu va voler. I un 20 de novembre de 1975 es va certificar la fi del dictador. És evident que Hermano Lobo no va produir la flebitis al cos del Caudillo, però també és inqüestionable que els seus udols setmanals van ser invocacions col·lectives per a posar fi a la dictadura. Un paper de corcó que no li va eixir gratis. La revista va ser expedientada, multada i, finalment, segrestada dues vegades.
Hermano Lobo, malgrat el seu format, periodicitat o llenguatges tan allunyats de la premsa diària, va ser una gran experiència comunicativa que difícilment es pot mesurar en termes de tirada o resultats econòmics. Va anar més enllà, ja que va formar part de la vestimenta de carrer de qui volia mostrar la seua discrepància o la seua condició de “progre”. Va ser un gran punt de trobada on es van aplegar una plèiade d'intel·lectuals i artistes del màxim nivell, com ara el ja citat Manuel Vicent, Francisco Umbral, Manuel Vázquez Montalbán, Lluís Carandell, Antonio Burgos, Rosa Montero, Luis Sánchez Polack, José Luis Coll, Eduardo Haro, Fernando Savater, Jesús Pardo… I, no cal dir-ho, on van dibuixar i impartir lliçons magistrals Chumy Chúmez, Gila, El Perich, Forges, Saltés, Quino, Summers, Ops o el Roto, Dodot, Ramón, Elgar, Ortuño…
La mort de Franco, curiosament, unida a l'increment de la competència amb publicacions com Por Favor, El Papus i l'eixida d'alguns d'aquests dibuixants i escriptors abans anomenats, van provocar el declivi. L'últim número d’Hermano Lobo va aparèixer el 5 de juny de 1976, després de 213 publicats. En el seu testament, la revista es declarava laica, republicana i llegava els seus béns morals i espirituals a la Platajunta, que en aquells moments agrupava la majoria d'organitzacions polítiques democràtiques i antifranquistes.
