El 2015, Juan Manuel Bonet i Salvador Albiñana van presentar a l'Institut Cervantes de París i a la Fundació Juan Negrín, l'exposició La biblioteca errant. Juan Negrín i els llibres. Ara, amb idèntic títol, Salvador Albiñana proposa una versió revisada i ampliada de la mostra en la qual s'ha documentat millor la impremta republicana durant la guerra, la dimensió acadèmica de Negrín, i l'important catàleg de l'editorial España (1929-1935), fundada per Juan Negrín, Luis Araquistáin i Julio Álvarez del Vayo.

 

La importància científica i política de Juan Negrín López, creador d'una prestigiosa escola espanyola de fisiòlegs i president del Govern de la República des del maig de 1937, ha deixat en una zona d'ombra el seu interès pels llibres i la lectura. Una passió iniciada en els seus anys d'estudiant de medicina i professor a Leipzig, que va acabar convertint-lo en un bibliòfil. Era freqüent trobar-ho als cafès llegint llibres i revistes en l'escàs temps lliure que li deixaven les seues obligacions, com va recordar el pintor i il·lustrador Luis Quintanilla, un dels seus amics més propers.

 

Entre Las Palmas de Gran Canaria, on nasqué el 1892, i París, ciutat en què morí el 1956, hi hagué moltes geografies en la vida de Negrín. Geografies determinades per raons professionals i familiars i també dictades per exigències polítiques a partir de 1936 i, sobretot, de 1939, quan hagué d’abandonar Espanya cap a l'exili. Amb ell viatjaren els seus llibres i documents, encara que no pogué reunir-los i accedir-hi fins al final de la Segona Guerra Mundial. Allò que anomenem biblioteca errant de Negrín és l'afany per traginar i reunir fragments de biblioteques i arxius que des de 1936 es traslladaren de Madrid a Nàquera i Barcelona, i des del seu exili a França i Anglaterra es repartiren per Marsella, Andrésy, París, Bovingdon i Chiddingfold. Ací s'ofereix una breu mostra de cent cinquanta títols, ordenats per la data d'edició. Una tria cenyida a aquells llibres, revistes i fullets publicats en els anys que visqué, avui conservats en el que fou el seu domicili a París.

 

 

El 1908, després de dos anys d'estudis a Kiel, Negrín es va traslladar a Leipzig, on va completar la seua formació com a metge en el reconegut Institut de Fisiologia dirigit per Theodor von Brücke. A mitjan 1914, l'inici de la Gran Guerra aconsellava retornar a Espanya. Va ser aleshores que va començar a adquirir una àmplia biblioteca mèdica que va quedar acomodada entre el seu domicili madrileny, la Facultat de Medicina –la càtedra de Fisiologia de la qual va aconseguir el 1922– i la Residencia de Estudiantes, en el recentment creat Laboratori de Fisiologia de la Junta per a Ampliació d'Estudis, la direcció de la qual li havia oferit Santiago Ramón y Cajal el 1916. Segons el parer del seu deixeble Severo Ochoa, era la biblioteca més completa que hi havia a Espanya per als estudis de biologia.

 

Les ciències, les lletres, les arts i la política es confonen en la seua biblioteca perquè es van confondre en la seua vida. Karl Jaspers o Blas Cabrera, gran divulgador de la relativitat einsteniana, convivien amb Valle Inclán, George Grosz o Pedro Salinas, el primer llibre de la qual, Presagios,  li va dedicar el poeta el 1924. Aqueix any el seu nom apareixia al costat dels d'Azorín, Enrique Díez-Canedo, José Moreno Villa, Ramón Gómez de la Serna, Max Aub, José Bergamín o Luis Buñuel en la llista de subscriptors –una mena de compendi de l'Edat de Plata de la cultura espanyola– de la plaquette pòstuma dedicada al poeta José de Ciria y Escalante. El 1927 va ser nomenat secretari executiu de la Junta Constructora de la Ciudad Universitaria de Madrid, una iniciativa institucional que va cobrar més alè amb la República. A aquesta tasca, en la línia de la seua dèria per la renovació científica d'Espanya, es va dedicar amb gran intensitat fins a la seua dimissió voluntària el 1934, quan la creixent activitat política li va portar a sol·licitar l'excedència de la càtedra. Del seu interès per la nova arquitectura, el moviment modern o la bibliofilia, donen compte Internationale Architektur (1925), de Walter Gropius; Paris de nuit (1933), de Paul Morand i Brassaï, el primer fotollibre de vida nocturna; obres del singular urbanista Nicolau Maria Rubió i Tudurí; o el nombre inicial de Papyrus (1936), revista del llibreter barceloní Josep Porter.

 

 

 

 

 

 

 

A mitjan anys vint, al mateix temps que va minvar la seua atenció a la recerca experimental –sense per açò desatendre el treball dels seus deixebles–, va créixer el seu interès per la política. El 1926 va ser un dels signants del manifest fundacional d'Acció Republicana, i el 1929 es va afiliar al Partit Socialista. Va ser el primer científic de relleu que es va incorporar al moviment socialista. Aquells dies, amb els seus amics Luis Araquistáin i Julio Álvarez del Vayo, va fundar el segell España, exemple de l'afany modernitzador de la Generació del 14 –la primera universitària i europeista.

 

L'editorial es va inaugurar amb la novel·la pacifista d'Erich M. Remarque Sin novedad en el frente (1929), de la traducció de la qual es van ocupar Eduardo Foertsch i Benjamín Jarnés. Va ser un gran èxit que en poc de temps va assolir les nou edicions. Del variat catàleg –actiu fins a 1935– poden esmentar-se Mis peripecias en España (1929), de Leon Trotski, traduït per Andreu Nin; Vieja y nueva moral sexual (1930), de Bertrand Russell, amb Manuel Azaña com a traductor; El asalto (1930), de Julián Zugazagoitia, novel·la social que entremescla ficció i realitat; El cáncer de útero (1931), estudi pioner de Sebastián Recasens; Elementos de  bioquímica (1932, 3a edició), primer manual universitari de la disciplina, redactat pels seus deixebles José Hernández Guerra i Severo Ochoa; o Écue-Yamba-O! (1933), la primera obra d'Alejo Carpentier.

 

 

Fins a 1936, la biblioteca de Negrín, tot i estar dispersa per diferents laboratoris i domicilis madrilenys, va ser sedentària. La situació es va alterar al final de l'any, quan el Govern, en què Negrín exercia la cartera d'Hisenda, va decidir establir-se a València. Va ser aleshores que els seus llibres van iniciar un incert èxode que el final de la guerra i els avatars de l'exili van convertir en laberíntic. De Madrid van ser transportats a Nàquera, a la urbanització de la Carrasca, on es van allotjar alguns ministres. A la darreria de 1937, acompanyant un nou trasllat del Govern, van viatjar a Barcelona i van quedar instal·lats a la seua residència de Pedralbes fins a gener de 1939.

 

 

 

 

 

 

 

La biblioteca de Negrín ofereix un ampli registre de les premses republicanes. Mereixen crèdit les obres del Comissariat General de Guerra per al qual Gabriel García Maroto va preparar la molt documentada Propaganda y cultura en los frentes de guerra (1937), part del tiratge de la qual es va destinar als assistents al Congrés d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura, reunit a València al juliol d'aqueix any. Altres artistes i dissenyadors van ser Arturo Souto, Josep Renau, Castelao, Ramón Gaya, Mauricio Amster, Ramón Puyol o Manuel Ángeles Ortiz, que va il·lustrar amb litografies en color Guerra viva (1938), llibre de poemes de José Herrera Petere, publicat per Ediciones Españolas.

 

També cal esmentar les edicions del Ministeri d'Instrucció Pública i Sanitat i els austers impresos de la Direcció General de Belles Arts, al front de les quals estava Josep Renau; a aqueixa sèrie pertany la Memoria de la Oficina de Adquisición de Libros (1937), redactada per María Moliner, aleshores directora de la Biblioteca de la Universitat de València.

 

En la rúbrica de la publicística dirigida a l'opinió pública internacional destaquen La lucha del pueblo español por su libertad (1937) i Work and war in Spain (1938), dos fotollibres editats per l'ambaixada d'Espanya a Londres, amb fotos d'agència, algunes de Robert Capa o David Seymour. París va ser un gran centre editorial. Allí es va publicar Hommage à Federico García Lorca, poète fusillé à Grenade, presentat en l'Exposició Internacional de París de 1937; una versió francesa del discurs pronunciat per Manuel Azaña a la Universitat de València el 18 de juliol de 1937; Espionnage en Espagne (1938), libel estalinista contra el POUM, prologat per José Bergamín i signat per un inexistent Max Rieger tras qui s'ocultava probablement Wenceslao Roces; i fullets com Les 13 points pour lesquels combat l’Espagne (1938), programa del govern Negrín, el traductor del qual va ser André Malraux. La primera edició d'aquest manifest polític que precisava les condicions per a una pau negociada no indica autoria artística i porta en la coberta un fotomuntatge atribuït a Antoni Ballester. Tancant el catàleg republicà, España en el corazón, de Pablo Neruda, que es va acabar d'imprimir al novembre de 1938 a les velles premses del monestir de Montserrat, a cura de Manuel Altolaguirre. Molt valuós exemplar –el número nou d'un tiratge de cinc-cents– d'un llibre registrat en escasses biblioteques.

 

 

Pròxima ja la derrota, els llibres i l'arxiu de Negrín van viatjar de Barcelona a Tolosa de Llenguadoc i París, encara que els documents que mantenien més relació amb la guerra van acabar a Marsella custodiats per l'ambaixada de Mèxic a França. Negrín va eixir d'Espanya el 6 de març de 1939 i es va instal·lar a París. A penes s’hi va estar un any. L'avanç alemany el va obligar a abandonar França i al juny de 1940 es va embarcar cap a Anglaterra. Abans de fer-ho, va dipositar la seua biblioteca a Andrésy, localitat propera a París, emparada per un notari de simpaties republicanes.

 

Negrín va arribar a Londres sense cap llibre, però molt ràpidament va començar una nova biblioteca. Entre 1940 i 1946 va espigolar per llibreries d'Oxford i Londres i va reunir una excel·lent col·lecció orientada cap a l'alta bibliofília. Aquesta biblioteca va quedar instal·lada a Bovingdon, encara que el 1946 es va traslladar a una altra propietat –Combe Court– a Chiddingfold, al sud de Londres. Aquells dies, circumstàncies polítiques i d'índole familiar li aconsellaven establir-se a París. Així ho va fer el 1947, però els llibres adquirits a Anglaterra van restar a la residència anglesa.

 

 

 

 

 

 

 

En instal·lar-se de nou a París va recuperar els llibres que havia deixat a Andrésy a l'inici de la guerra mundial i, per tant, des de 1947, va mantenir dues biblioteques. Els llibres d'aquests anys reiteren les diferents identitats lectores de Negrín. Des de Franco’s black Spain (1946), que li va dedicar el seu autor, Luis Quintanilla, o Slightly out of focus (1947), el relat fotogràfic de Robert Capa, fins a la literatura de la Guerra Freda i obres sobre cibernètica, física atòmica o els inicis de la Comunitat Econòmica Europea. Del tracte amb els mitjans culturals i acadèmics donen compte dedicatòries com la molt afectuosa d'Albert Camus o la carta remesa per la Universitat de París al juliol de 1956 amb informació sobre el Congrés Internacional de Fisiologia que s'anava a celebrar a Brussel·les. Atent a la política internacional, a l'abril de 1948 va escriure en el parisenc Herald Tribune on va defensar la inclusió d'Espanya en el Pla Marshall, una opinió que li va valdre fortes crítiques en l'exili republicà. No obstant això, des de Mèxic li van arribar trameses amistoses: No (1952), de Max Aub –que, igual que Negrín, havia sigut expulsat del Partit Socialista el 1946– i Recordación de Cajal, homenatge celebrat el 1952, en el qual van participar deixebles seus, com José Puche, catedràtic de fisiologia i rector de la Universitat de València entre 1936 i 1939.

 

Negrín va morir a París el 12 de novembre de 1956. Atenent la seua voluntat, va ser enterrat, amb discreció i sobrietat, al cementeri del Père-Lachaise sota una làpida amb les seues inicials: J. N. L. Després de la seua mort, els hereus es van veure obligats a liquidar la propietat de Combe Court que resultava molt costosa de mantenir. El 1958, la firma Sotheby’s va anunciar la venda de vora cinc-cents cinquanta lots de llibres propietat d'un “Spanish Private Collector” que no era altre que Juan Negrín. Certament, el repertori era molt valuós, amb obres com la Compendiosa Historia Hispanica, de Rodericus Zamorensis (Roma, cap a 1470); Novae veraque Medicinae (Medina del Campo, 1558), de Gómez Pereira, o l'edició prínceps del Traité élémentaire de chimie (París, 1789), d'Antoine Lavoisier.

 

Els llibres no venuts en la subhasta londinenca van tornar a París i van quedar en el qual havia sigut el seu domicili. De preservar tot aquest important patrimoni, se’n va ocupar Feliciana López de Dom Pablo, la dona que havia compartit la vida amb Negrín des de 1925. Després de la seua mort, el 1987, llibres i papers van quedar a cura de la seua néta Carmen Negrín, que el 2001, amb l'ajuda de Gabriel Jackson, va començar a ordenar el valuós arxiu, en l'actualitat custodiat per la Fundació Juan Negrín a Las Palmas de Gran Canaria.