Els gèneres s'han construït com una convenció associada a la pulsió humana d'etiquetar i fer llistes. D'alguna manera, el gènere és un adjectiu necessari que hauria d'haver-se diluït en arribar a uns temps en què la hibridació forma part intrínseca de noves narratives en les quals la intermedialitat i els elements transmèdia són la norma. Tot i això, els gèneres clàssics continuen existint com una arquitectura narrativa a la qual s'aferra la creació amb inusitada afició. L'humor, l'aventura, la ciència-ficció, el romàntic, l'històric o el terror continuen ací immunes al desànim, formant part necessària de la imatgeria popular. El còmic, com a gran exponent de la cultura popular moderna, no sols no n’ha sigut aliè: ha contribuït a fer-los evolucionar i canviar, i ha arribat i tot a tenir els seus propis gèneres, en una relació que alguns moments semblava ser indissoluble: no és difícil trobar argumentaris que lliguen el còmic al gènere, que s'atreveixen fins i tot a incloure'l en la descripció d'un mitjà que eludeix la seua definició amb vehemència. Amb tot, és indubtable que els gèneres han sigut part de l'evolució del còmic: la forma actual del còmic naix lligada a l'humor i la sàtira d'autors com William Hogarth o Rodolphe Töpffer, i l'eclosió de la historieta com a mitjà de masses en la premsa i el comic book americans estan necessàriament unides a l'aventura i un gènere nascut en les vinyetes, els superherois.

 

És una relació que a Espanya ha sigut encara més profunda durant el segle XX: després de la Guerra Civil, el còmic tingué dues grans escoles: la d'humor i la d'aventura, impulsades per generacions magistrals d'autors i autores que donaren peu a una concepció autoral del gènere que arribaria en l'últim quart de segle i que consolidaria una manera d'entendre la historieta que transcendeix el temps i les formes.

 

 

 

 

 

 

 

Encara que els còmics prenen el seu nom de la famosa publicació editada per Buigas, Estivill i Viñas des de 1917, foren moltes les editorials que intentaren competir amb aquesta pionera de l'humor, però hi destacaria molt prompte l'editorial Bruguera, nascuda al caliu d’El Gato Negro. Una pugna entre grans que se centraria en capçaleres com TBO i Pulgarcito, on autors com Opisso, Méndez Álvarez, Tínez o Donaz en la primera, i Mestres, Arturo Moreno o Urda en la segona (encara que molts van compaginar feines en totes dues) van consolidar una manera d'entendre la historieta que tindria una dramàtica aturada en la Guerra Civil. Després del conflicte, els còmics van tardar anys a recuperar-se, però el gènere d'humor va continuar present als quioscos malgrat les estrictes restriccions econòmiques i polítiques, i va crear el camí perquè tota una nova generació d'autors prenguera el relleu a partir de la fi dels quaranta. Des de Bruguera, autors com Escobar, Vázquez, Peñarroya, Jorge, Cifré, Conti o Nadal van signar una època daurada del còmic d'humor, que esquivava la dura censura per  donar testimoniatge de la realitat social del país des de la sàtira.

 

En el terrible escenari de la postguerra espanyola, els quadernets de còmics d'aventures van aportar una finestra oberta a mons exòtics i aventures impossibles. Autors com Manuel Gago, Miguel i Pedro Quesada, Eduardo Vañó, José Ortiz, Luis Bermejo o Ambrós van crear universos propis on els lectors i lectores podien fugir de la duríssima realitat quotidiana. Destinacions llunyanes en el temps i l'espai que van omplir les pàgines de l'anomenat “cinema dels pobres” durant dècades, fins que en la dècada dels seixanta el clàssic quadernet es va anar deixant de banda i va obligar els autors i autores a buscar feina en altres mercats. A través d'agències com Bardon Art o Selecciones Ilustradas, desenes d'artistes van començar a publicar els seus treballs en editorials britàniques, nòrdiques o americanes, en una invasió silenciosa en què quasi sempre l'autoria era obviada o negada, però que no va poder evitar que la qualitat artística prevalguera i creara imatgeries inoblidables: les aventures de Phantom, Commando, Zarpa de Acero o Vampirella, per citar-ne només alguns exemples, van ser continuades o creades per autors espanyols amb un èxit indiscutible.

 

 

 

 

 

 

 

Manuel Benet Blanes (València, 1946) és un dels millors exponents de la tasca callada dels dibuixants d'agència. Autor de sòlida formació i amb un estil inspirat en els clàssics, va començar molt jove a treballar per a les publicacions d'Editorial Valenciana, encara que molt prompte va passar a col·laborar amb agències com Bardon Press i a veure que el seu estil era requerit des de països com el Regne Unit, Alemanya, Suïssa, Itàlia o Suècia. El dibuix de Benet esdevé fonamental per a sèries tan famoses com Tumac (editorial Semic, Suècia) o Commando for action and adventure (DC Thomson & Co Ltd, Escòcia), on destaca per la seua vigorosa narrativa i les seues portentoses i atractives portades. Durant diversos anys serà responsable de la famosa tira Striker en el periòdic The Sun i fins i tot arribarà a encarregar-se d'episodis d'un dels personatges més famosos del còmic britànic, Judge Dredd, per a la mítica 2000 A.D. Encara que no s'ha deslligat mai de la historieta, en els darrers anys ha destacat en la seua faceta com a pintor, amb múltiples exposicions per tot Espanya que li han valgut importants guardons.

 

El còmic es va consolidar durant les primeres dècades del segle XX en els gèneres clàssics, però a partir dels anys seixanta la reivindicació autoral i de reconeixement artístic i cultural del novè art afavoreix una mirada diferent als gèneres. A la França dels anys seixanta i setanta, la ciència-ficció s'articula com a eix fonamental d'una profunda renovació del còmic que gira la mirada cap a l'autoria per desprendre's d'etiquetes del passat i adreçar-se a un públic adult. Una revolució que es propagarà per tot el món: si en els setanta l'editorial americana Warren renova el terror i la ciència-ficció recolzada en la qualitat d'una increïble generació d'autors espanyols, en els vuitanta veurà que els gèneres se’ls apropia el còmic alternatiu, i influeix de manera decisiva per a canviar gèneres aparentment immutables, com el de superherois. Moments d'eufòria creativa que xocaran en els noranta amb canvis sistèmics en el còmic que, al nostre país, es traduiran en una complexíssima situació per al còmic d'autor que no va espantar una jove generació d'autors, els quals aprofitaran una nova mirada al gènere per a reivindicar el seu espai en una difícil conjuntura. Modestes editorials independents com ara Camaleón Ediciones o línies enfocades a l'autoria jove com Laberinto, de l’editorial Planeta, van donar eixida a un grup d'autors i autores que trencaven totes les regles escrites del gènere des d'una desvergonyida brillantor i qualitat.

 

 

 

 

 

 

 

Sergio Bleda Villada (Albacete, 1974) és un dels grans exponents d'aqueixa generació de joves autors que, en els noranta, apostava per una visió renovada del gènere. De formació autodidacta, va començar molt prompte a publicar en la premsa local la tira diària Los Saurios (1991), per a tot just uns anys després encarregar-se de diverses sèries en la revista eròtica Kiss Comix, i consolidar una ràpida evolució gràfica que el portaria a publicar en la línia de Laberinto la sèrie El baile del vampiro (1995). Aquesta sèrie es convertiria en un dels grans èxits d'aquesta iniciativa editorial i li obriria les portes per a altres sèries, com Inés 1994 o la publicació en altres països amb sèries com Bloody Winter (2004), Wednesday Conspiracy (2005) o Dolls Killer (2008).  Autor d'elegant aquarel·la i dinàmica narrativa apresa d'autors com Alfonso Font o Regis Loisel, el seu personalíssim i recognoscible estil s'ha plasmat també en la seua carrera com a il·lustrador, en la qual ha destacat especialment en la il·lustració eròtica (recopilada en obres com Cinco relatos apasionados o Il faudra me passer sur le corps). Bleda ha destacat també en la seua defensa de la professió i en el seu agut sentit de l'humor i habilitat per a la historieta curta (de la qual es pot trobar una mostra en el recopilatori Esto vende).

Mostra de còmics i originals d'autors com Francisco Ibáñez, Conti, Cifré, Vázquez, Peñarroya o Nadal, que van publicar en les pàgines de revistes mítiques com Pulgarcito o DDT.

 

Mostra d'originals de Manuel Benet, autor valencià responsable de la sèrie bèl·lica Commando, molt famosa als països nòrdics.

 

Mostra d'originals de l'obra El baile del vampiro, de Sergio Bleda.