Una de cada dues persones migrants és dona. Tanmateix, a les "notícies sobre els immigrants", habitualment, les dones no hi apareixen diferenciades. Si ho fan, sol ser com a subjecte o objecte de tragèdies: víctimes de mals tractes; explotades per màfies de la prostitució; delinqüents a petita escala; submises, incultes... I la seua imatge sol anar associada al tòpic de l'exòtic i a rols tradicionalment femenins. En l'imaginari col·lectiu configurat a partir d'aquesta forma de representació, l'estereotip "dona immigrant" promou el rebuig o la llàstima.

 

Els estudis que introdueixen el gènere com a variable, descobreixen una realitat diferent i diversa. Sense oblidar que la nostàlgia, el dolor o l'explotació hi són, la intenció d'aquesta exposició és contribuir a l'esforç de fer visible allò que habitualment és invisible.

 

Representar aquesta no-notícia, que ens és més propera que no imaginàvem. Ajudar a eliminar la por que comporta el desconeixement i transformar la compassió i la repulsa en respecte a la dignitat i admiració envers la valentia.

 

Aquesta no-història quotidiana, contada a 18 veus, vol cercar, més enllà del subtil vel de la diferència, les dones amigues que no callen, les dones que criden en veu baixa.

 

 

 

 

 

 

 

 

S'ha acabat el rol de guardiana sedentària del campament o no va existir mai? Segons estudis recents, una de cada dues persones migrants és dona. Aquesta tendència, que caracteritza els fluxos mundials, se segueix també al nostre entorn immediat. Al País Valencià, i en altres comunitats autònomes, el cinquanta per cent de la immigració el constitueixen dones.

 

Amagades darrere del masculí universal, aquesta importància quantitativa no té equivalent en la seua presència als mitjans de comunicació. Quan s'hi tracten "notícies sobre la immigració", les dones no hi apareixen diferenciades. Si ho fan, van sovint acompanyades de tragèdies: víctimes de maltractaments, dones explotades per màfies de la prostitució, delinqüents a petita escala, submises, incultes...

 

La seua representació gràfica és també escassa i distorsionada. Si es mostren imatges de dones immigrants il·lustratives de notícies, se seleccionen les d'alguna ètnia fàcilment recognoscible en la seua diferència, pel color de la pell o per la indumentària i, habitualment, en l'exercici de papers femenins tradicionals: maternitat, treball domèstic...

 

D'aquestes formes de representació es deriva que la diversitat cultural, ètnica i de rols aportada per les dones immigrants estiga absent en l'imaginari col·lectiu. A més de la pèrdua en l'enriquiment social que aquesta diversitat podria suposar, en aquestes percepcions de fonamenten actituds de rebuig o de llàstima i polítiques migratòries planes i indiferenciades, quan no xenòfobes, més atentes als vots que a les solucions. Potser la situació seria diferent si en el conjunt de votants s'inclogueren també les persones immigrants, a les quals sembla obvi exigir el compliment dels seus deures cívics i impensable atorgar els seus drets complets de ciutadania.