UVCulturaUV Logo del portal

LET'S BRING BLACKS HOME!
Imaginació colonial i formes d'aproximació gràfica dels negres d'Àfrica (1880-1968)

Exposició online
<em>XX Feria Oficial e Internacional de Muestras. Valencia 1942. Biblioteca Nacional de España.</em>
XX Feria Oficial e Internacional de Muestras. Valencia 1942. Biblioteca Nacional de España.
EXPOSICIÓ ONLINE. ENLLAÇ D'ACCÉS [+]
 
1. Imaginació colonial i formes d'aproximació gràfica dels negres d'Àfrica (1880-1968)
 
Des dels textos més arcaics del nostre cànon cultural, les poblacions negres africanes es veuen com la forma més radical d'alteritat cultural. Considerats partícips d'una minoria d'edat històrica necessitada de tutela, regeneració i progrés, els negres d'Àfrica van ser pensats amb figuracions estereotipades diferents que es remunten ben arrere en el temps: salvatges, antropòfags, idòlatres, d'una hipersexualitat naturalitzada, incapaços d'articular formes polítiques civilitzades, atesa la seua naturalesa violenta, etc. Aquest procés de desfiguració tingué el seu punt culminant després de la Conferència de Berlín (1884-1885), quan les potències europees organitzaren la possessió territorial del continent africà. La dominació colonial, revestida d'una coartada altruista i civilitzadora, representà el saqueig dels recursos materials i l'explotació laboral d'aquelles poblacions, però també un procés diversificat de reconfiguració de les representacions segons les quals els europees imaginaren i justificaren la seua intervenció. Fou un procés ambivalent, perquè s'hi entremesclaren la voluntat d'acostar els negres d'Àfrica amb formes recurrents d'exotisme, de manera que s’accentuà així la nostra falta de reconeixement d'altres formes de vida. Una de les maneres més feridores d'aquesta estratègia foren les exhibicions de poblats negres, coneguts popularment com a zoos humans, que se celebraren de banda a banda d'Europa entre 1870 i 1940. Amb el progressiu desenvolupament de la cultura de masses, aquests espectacles s’acompanyaren amb la impressió i l’amplia difusió de les seues imatges, cosa que contribuí tant a un exotisme benpensant com a un racisme popular. Espanya no restà al marge d’aqueixa moda. Més encara: la prolongà, referida a Guinea en les fires mostrari de València durant el primer franquisme, quan a Europa ja havien pràcticament desaparegut.
Tot i els errors comesos, escrutar críticament aquest passat és una forma peculiar de practicar el “rodeig antropològic” que sempre ha prescrit l'antropologia.
 
 
 
 
 
Màscara de culte als avantpassats femenins. Ibo/Igbo, Nigèria. Període colonial. Col·lecció Nicolás Sánchez Durá

 

 
 
 
 

2. Exhibicions a Europa i Espanya. El poblat aixanti de Madrid i Barcelona (1897) i l'Exposició Iberoamericana de Sevilla (1929)

 
Una de les formes més espectaculars de suposada “familiarització” van ser les exhibicions ètniques en jardins botànics, zoològics i exposicions colonials i universals que van tenir lloc des del darrer terç del segle XIX al primer terç del segle XX. En aquestes es van reconstruir poblats on les diferents ètnies mostraven les seues suposades formes ancestrals de vida. Las persones racialitzades es presentaven al públic com a curiositats exòtiques o vestigis vivents, segons l'evolucionisme cultural, d’allò que nosaltres vam ser en temps remots. La quantitat ingent de fotografies i postals que es van difondre constitueixen un recurs decisiu per a la formació del racisme popular. Algunes imatges responen al tipus de producció pseudoetnogràfica, en altres el fotògraf posa l'accent en els cossos o en els suposats signes de primitivisme . En totes, el tancat propi dels zoològics delimita l'espai dels europeus respecte al dels africans. Les que es van fer al Jardí Zoològic d'Aclimatació de París i en el Thiepark d'Hamburg, impulsades per Carl Hagenbeck, un promotor d'espectacles que va desenvolupar la fórmula d'exhibir conjuntament feres exòtiques al costat de les poblacions amb les quals convivien, es van convertir d’aleshores endavant en el paradigma. Espanya també es va sumar a la moda de les exhibicions. Alguns dels casos més notables són el poblat aixanti que es va instal·lar a Madrid i Barcelona (1897), el poblat senegalès al Tibidabo de Barcelona (1913) i la secció de Guinea a l'Exposició Iberoamericana de Sevilla (1929).
 
 
 
 
 
Poblat aixanti al Jardí del Retiro de Madrid, A. S. Xatart. 1897. Museu Nacional d’Antropologia, Madrid

 

 
 
 
 

3. La Guinea espanyola en les fires mostrari durant el primer franquisme (1942-1946)

 

Si en l'Exposició Iberoamericana de Sevilla les poblacions guineanes es van mostrar com a exemple del domini colonial subsaharià espanyol, en el context del primer franquisme apareix en la Fira Mostrari de València (1942), una forma transfigurada d'exhibició de les poblacions fang de la Guinea continental. En el diari Las Provincias es lloava el pintoresc pavelló colonial per “presentar-nos autèntics habitants d'aquelles illes, els seus productes a penes coneguts per nosaltres”. Un grup de “negres pamues portats de la Guinea continental” havia construït una casa tradicional on podien contemplar-se “nombrosos objectes fabricats per aquests”. Als pamues, gentilici utilitzat pels espanyols per a referir-se indistintament als diversos grups fang de l'interior de la regió de Mbini (en castellà, Río Muni), se'ls atribuïa un major primitivisme i la necessitat de civilitzar-los usant-los com a mà d'obra en les explotacions agrícoles i la indústria de la fusta. En algunes fotografies de la Fira Mostrari de València de 1942 els pamues es presenten descalços, tors nu, portant llances rudimentàries al costat d'un tronc gegant d'ocumé que revela les autèntiques intencions del domini colonial. En la presentació de la guàrdia colonial en la Fira Mostrari de València de 1946, al costat de la dimensió de “primitiu” s'afegia la de súbdit de la colònia i garant militar de la seguretat nacional. Es compleix així el pas del salvatge a l'indígena. Ara els pamues “són arrogants, dòcils, disciplinats i extraordinàriament nets”. Si la primitiva imaginació colonial s'havia alimentat de la imatge del fang com un salvatge antropòfag, aquest mateix natiu és ara un recurs subaltern més de l'acció colonial del règim nacionalcatòlic.
 
 
 
 
 
XX Fira Oficial i Internacional de Mostres de València. Pavelló de Guinea. 1942. Biblioteca Nacional de España

 

 
 
 
 

4. Antropologia i divulgació: nomadisme de les imatges

 

A la darreria del segle XIX i el principi del XX s'institucionalitza l'antropologia sociocultural com a disciplina acadèmica. És el moment en què s'inauguren els nous museus d'etnologia tant a Espanya com a Europa, un procés que acompanya l'expansió colonial. Museus com el del Congo Belga de Tervuren, el d'etnografia del Trocadero de París (a partir de 1938, Museu de l'Home), el Pitt Rivers d'Oxford i el d'Antropologia de Madrid revelen una concepció que associa paràmetres biomètrics amb trets culturals. Alguns tipus d'objectes exposats són icones de les concepcions primitivistes: busts i estàtues d'escaiola que intenten representar el fenotip, llances i ganivets, màscares i fetitxes, estotjos penians, també imatges on es projecten els fantasmes i les inhibicions d'una sexualitat burgesa patriarcal. Sens dubte, els relats museístics van contribuir a la difusió dels estereotips primitivistes concordes amb la justificació del domini colonial. Però aquells “discursos seriosos” també es van nodrir d'una imaginació popular estereotipada posada de manifest en el nomadisme de les imatges. Tant en llibres i revistes científiques com en publicacions de divulgació i propaganda colonial (revistes exòtiques, llibres de viatges, memòries dels colons, etc.), podem trobar les mateixes representacions gràfiques; unes vegades, com a il·lustració de diferents teories etnològiques; altres vegades, com a exponents de la imaginació popular.
 
 
 
 
 
Georges-Marie Haardt i Louis-Audouin Dubreuil, A través del continente negro, Ediciones y Publicaciones Iberia, Barcelona, 1929.
Biblioteca d’Humanitats. Universitat de València / Nicolás Sánchez Durá

 

 
 
 
 

5. Imatges en moviment, moviment de les imatges

 
La imatge cinemàtica va ser la forma de consum per excel·lència en el context de la cultura de masses. També ací es produeix el moviment d'anada i torna entre les pretensions d'objectivitat científica i la ficció imaginada. Trobem insospitades correspondències de fons entre el cinema dedicat a l'oci, els documentals etnogràfics i els noticiaris periodístics. Respecte a l'acció colonial espanyola sota el franquisme, són indefugibles les filmacions del NO-DO, on s'entremescla l'aproximació geogràfica i etnogràfica amb la propaganda colonial (acció sanitària, evangelització, desenvolupament econòmic, etc.) justificada com a progrés civilitzador i evangelitzador. Les mateixes pautes es donen en alguns dels documentals de Manuel Hernández Sanjuán per encàrrec de la Direcció General del Marroc i Colònies, com, per exemple, Misiones de Guinea (1948). En el cinema de Hollywood, en el cas de White Witch Doctor (La hechicera blanca), veiem un esquema temàtic similar; la superioritat de la ciència, particularment la medicina, que no sols té una major eficàcia, sinó que, quan rivalitza amb la idolatria i el fetitxisme locals, és el millor mitjà per a desplaçar i substituir les suposades formes irracionals de pensament primitiu. Amb aquest propòsit es juxtaposen escenes de ficció i filmacions etnogràfiques descontextualitzades. Lligant amb això, en el tràiler, després dels noms dels protagonistes, les poblacions africanes queden reduïdes a un “cast of thousands” (repartiment amb milers).
 
 
5.1
 
Després de l'emancipació colonial i el complex procés de construcció dels nous estats africans, encara trobem en les antigues metròpolis –sota noves figuracions– formes d'imaginació moral no exemptes del llegat que hem pretès mostrar. Un exemple revelador són les fotografies que de manera erràtica i veloç circulen en la xarxa. Més enllà dels àlbums familiars, aquestes imatges són el suport icònic de la memòria dels colons, però també de la memòria afiliativa d'aquells que o bé eren aleshores infants o no van viure aquell món dels seus progenitors. En qualsevol cas, tant els uns com els altres evoquen el passat amb un patrimoni d'imatges que vehiculen emocions, afectes, valors i marcs de comprensió que reactiven actituds de la dominació colonial.
 
.