La memòria de Jaume I. Edicions i traduccions del Llibre dels fets
El rei Jaume I devia ser ben conscient del poder de l'escriptura. Sabia que era una forma de transcendir en el temps, de prolongar el seu record més enllà de la pròpia vida. És per això que el rei va manar elaborar el Llibre dels fets, un escrit que es presenta com una autobiografia, escrita en primera persona del plural i que presenta com a particularitat el fet que abraça tota la vida del monarca (1208-1276), i que és l'únic text autobiogràfic d'un monarca medieval europeu. El rei segurament recontava la seua vida en veu alta, davant algun o alguns col·laboradors que prenien nota de les seues paraules. I més tard, revisarien el resultat. A la fi, un volum que narra la vida del rei i les seues conquestes, els seus "feyts", i que al llarg de la història ha estat, sens dubte, el testimoni més important per mantenir viu el record del monarca.
El 1515, a València, eixia de les premses de Diego de Gumiel la primera edició del fragment de la Crònica que contava la conquista del futur regne de València. Apareixia dins el volum Aurem opus regalium priuilegiorum ciuitatis et regni Valentie cum historia cristianissimi regis Jacobi ipsius primi conquistatoris. Era la primera vegada que les paraules de Jaume I transcendien d'una manera diferent i deixaven l'àmbit estricte de la cort o de les biblioteques nobiliàries i eclesiàstiques on hi havien arribat les diferents còpies manuscrites. I, més encara, quan el 1557, la ciutat de València, a petició dels Àustries, publicava la Chronica o commentari del gloriosissim e invictissim rey en Jacme, que es convertia en l'editio princeps del text reial i que seria, durant segles, l'única edició d'aquesta obra. Uns anys després, gràcies a la tasca de l'humanista aragonés i canonge de València Bernardí Gómez Miedes, la Crònica es va publicar en llatí (1582) i en castellà (1584).
Durant els segles següents, l'autobiografia del rei no tornà a visitar les premses tipogràfiques. Ara bé: amb la Renaixença, al segle XIX, les coses canviarien. El mallorquí Marià Aguiló -que havia estat director de la Biblioteca de la Universitat de València entre els anys 1858 i 1861-, editava, a Barcelona, el 1873, un volum amb les memòries reials, i es reeditaria en català modern el 1905. Abans, però, el 1848, una iniciativa de Marià Flotats i Antoni de Bofarull havia quallat en l'edició de la traducció castellana de l'obra del rei. Al segle XX, tot i que amb daltabaixos vinculats a la trajectòria política dels nostres territoris, la Crònica de Jaume I ja no deixaria de publicar-se. Es varen portar a termini edicions crítiques, modernitzades gràficament, adaptades a la llengua actual, divulgatives i traduccions a diverses llengües. Les més conegudes són la de Ferran Soldevila (1971), amb modernització gràfica i notable anotació històrica, i les edicions crítiques, ambdues de caràcter filològic, de Jordi Bruguera (1991), basada en el manuscrit de Poblet, i d’Antoni Ferrando i Vicent J. Escartí (2010, 2024), basada en el manuscrit d’Aiamans, que recull la versió canònica sancionada pel rei Pere el Cerimoniós, i que integra les variants del manuscrit de Poblet, de manera que ofereix per primera vegada el text íntegre de la Crònica jaumina.
La present exposició fa un recorregut per la història de les edicions del Llibre dels fets, l'obra memorialística del rei en Jaume que, escrita en la nostra llengua, és un clàssic de la nostra literatura, un dels màxims referents de la nostra cultura i, per als valencians, un text fundacional.
