La mort i la fotografia posseeixen una tradició compartida i complementària, perquè tota fotografia és un document de presència que invoca una absència. Mirar imatges d’aquesta naturalesa és recórrer un inventari de mortalitat. Quan arriba la mort, les fotografies despleguen funcions de record, identitat i cos substitut, operant com a mecanismes quan desapareix la carn; com un doble del finat que perpetua la memòria i auxilia en el dol.
Aquesta exposició transita els conceptes d’absència, dol i mort a partir d’una selecció d’imatges que, més enllà de qüestions d’autoria, formalismes i tipologies, convida a endinsar-se en el tema de la funcionalitat, la descentralització i la identificació des del present. El retrat fotogràfic post mortem, en la seua faceta més extrema de retrat de mort, cobreix les necessitats comentades, especialment quan falten imatges de les persones en vida. Potencien i faciliten el culte, commemoració i confirmació de la mort als familiar en dol que, a través d’aquestes fotografies, assumeixen la pèrdua i tenen l’oportunitat de tornar als seus sers estimats quan ho necessiten. En aquest sentit, aquestes fotografies de difunts serveixen per als vius que, de vegades, s’acuiten per aparèixer en les imatges com a acompanyants en el comiat.
Quan el suport familiar d’aquests morts en imatge desapareix, alguns col·leccionistes rescaten aquestes fotografies per a donar-los una nova llar. Rafael Solaz (València, 1950) porta anys col·leccionant materials que evoquen o evidencien la mort, una compilació que, per tant, també convida a celebrar la vida. En aquesta direcció, la mostra proposa mirar les fotografies com a espectadors actius que reflexionen sobre el pas del temps, el poder de les imatges i la finitud de l’existència en una societat obstinada a ocultar la mort i el dolor individual. Fragments d’un passat íntim convertits en documents que testifiquen la necessitat universal d’acompanyar als difunts i sentir-nos acompanyats per ells, que a partir del corpus recopilat per Solaz, formularan preguntes que fan possible interrogar al present.
Esther González Gea
Raquel Baixauli
