UVCulturaUV Logo del portal

NO FICCIÓ. ARTUR HERAS
Obsolescència i permanència de la pintura

 

 

Sèrie “Les emocions (blava)”, 2014 © Artur Hera
 
 
 

CATÀLEG, VIDEOS I ALTRES ELEMENTS DE COMUNICACIÓ

 
 

Artur Heras és un dels creadors plàstics més singulars del panorama artístic europeu de les últimes dècades. La seua contribució a la modernitat iconogràfica ha sigut determinant a través del diàleg constant que ha mantingut amb la història de l'art i amb determinades fites literàries i culturals. La seua renovació formal dels anys seixanta, al costat d'altres noms fonamentals en el panorama artístic vinculat a la “crònica de la realitat”, va permetre que obrírem els ulls a una realitat plural i heterodoxa, superant les dificultats que obstaculitzaven l'activitat creativa en aquella època. Des d’aleshores, l'artista ha recorregut múltiples camins en els quals ha deixat mostres evidents de la seua audàcia i valor per a explorar els elements essencials de la comunicació i l’expressió plàstiques. En els seus treballs pictòrics, escultòrics i en la seua faceta d'agitador gràfic sempre ha destacat per un estil directe i depurat alhora, espontani i contundent, resultat d'una acurada posada en escena de temes i conceptes que ens acosten a un univers misteriós i complex, farcit de missatges i descobriments. 

 
 
 
 
Sèrie “Les emocions (utopia)”, 2014 © Artur Heras

 

 

 

 

Heras, (Artur). Pintor valencià, nascut a Xàtiva en 1945, que als 18 anys va descobrir el pop art crític, a la manera del moviment creat a partir d'Estampa Valenciana, com a anella entre Renau i l'infinit, en el qual van figurar grups com Crònica, Realitat o el trio de calaveres Boix, Armengol i Heras. Posteriorment va fer del collage de materials i  patrimonis una declaració de principis sobre la inseguretat de l’avantguardisme, així  a la terra com en el cel, així en política com en pintura i, entre silencis operatius i ironies conceptuals, va desenvolupar la seua pròpia individualitat creadora, que abraça des de les imatges simbòlicament residuals i nues del pop art fins a un món d'estotjos i simulacres, on les siluetes o les imatges són els únics valors d'ús i canvi de l'humà. Cap tècnica plàstica no li és aliena ni cap espai, per la qual cosa pel camí de l'art va cap a la instal·lació com a situació òptima i natural de perplexitat creadora.

Manuel Vázquez Montalbán (Quadern de dibuix, Galería Arte Xerea 1993)

 

 

 

"El Manifest", 2010 © Artur Heras
 
 
 
 

No-ficció és el terme per a definir la literatura a la recerca de verisme, que la diferencia d'altres gèneres més hermètics o escapistes. (En periodisme, autors com Truman Capote, Tom Wolfe o Norman Mailer van incorporar als preceptes clàssics de la transparència de la informació recursos literaris que van potenciar la qualitat del relat i van generar un nou llenguatge periodístic.) Igual que la literatura, la pintura està històricament associada a la ficció i, en qualsevol cas, tant en les històries inventades com en la transcripció d'un fet real, aqueixa construcció es fa a través del llenguatge. I, atesa la impossibilitat de descriure el real en tota la seua cruesa, el llenguatge realitza la seua pròpia construcció transformant-lo per mitjà del món sensorial.

 
 
 
 
Sèrie “Les emocions (utopia)”, 2014 © Artur Heras

 

 
 
 
La mostra No-ficció reuneix obres de gran format en tres grups:

I – PINTAT I EXPANDIT
Pintures objecte de l'any 2012, on les imatges sense profunditat d'espai accentuen el pla pictòric per contrast amb l'expressivitat dels materials que escampen, des de la superfície del quadre i del seu entorn, una presència immediata.

II – LES EMOCIONS
Aquestes obres es fonamenten en l'interès amb què alguns clàssics van estudiar l'expressivitat humana. Però ací no es persegueix la representació de l'alteració d'ànim expectant produïda per emocions, sinó la percepció de conceptes i dubtes amb la complicitat de l'espectador, en un joc entre la identitat dels objectes i les formes visuals i, tal vegada, el desig.

III – LABORATORI
Capítol consistent en la reunió de dibuixos, fotos i objectes en una interacció similar a una taula de treball, amb la pretensió de mostrar els tractaments plàstics enmig del procés de creació.

La proposta expositiva traspua la intenció de reivindicar el poder de les imatges per a transcendir les fronteres de la simple percepció, intentant oferir un antídot a l'excés de missatges que inunda les nostres retines. Recordant María Zambrano, a l'ésser humà li toca patir la seua pròpia acció de transcendir, sempre.