El paisatgisme, tan lligat a la tradició pictòrica, ve revelant-se durant els últims anys com un dels camps d’investigació més fèrtils dins l’art contemporani. Si en segles anteriors la pràctica artística descobria paisatges al món, avui es produeix un canvi de paradigma, una crida que alerta a vetllar per la seua preservació. El paisatge “a protegir” contemporani preval enfront del paisatge “a descobrir” que inspirà l’esperit romàntic, adquireix noves connotacions i es converteix en objecte de reflexió estètica, ecològica i ètica.
Fa més de tres dècades que l’experiència del viatge marca el punt de partida de les col·leccions de Calo Carratalá, es revela essencial en el seu treball i suposa en la seua trajectòria un alè que el situa en una cerca constant de perfeccionament i elevació de la seua pintura.
Las abruptes, desolades i imposants muntanyes nevades de Noruega, les recòndites selves de l’Amazones o els inspiradors paisatges africans són algunes de les temàtiques sobre les quals, quasi d’una manera obsessiva, torna una vegada i una altra demostrant una fèrria inquietud per indagar en la fràgil senda que separa figuració i abstracció, art i naturalesa.
Carratalá du gairebé tota la vida desxifrant el món a través d’una magistral i íntima cal·ligrafia que anima imatges que beuen de la historiografia artística per a instal·lar-se de forma subtil i valenta en la contemporaneitat. Així, des de plantejaments tècnics impecables, ens acota fragments, perspectives, contrallums, que evoquen emoció i perpetuïtat.
Les seues obres naixen del gest lliure, expressionista, tot composant trets concisos, ratllats, encertats i corregits, que ancoren la seua fermesa en el talent i la tenacitat, en el valor d’allò interioritzat, d’allò assumit.
No hi ha espai, tot és temps. Àfrica a la memòria és un projecte site-specific realitzat per a aquest centre universitari, inspirat en les seues sèries sobre Tanzània i el Senegal, llocs sobre els quals hi treballa des del 2018. L’artista recrea aquest espai transformant-lo en refugi i temple pictòric on concitar pressentiment, llum i aqueix fulgor del buf contingut que perpetua la memòria del paisatge ja comprés. Els sentits recorren la profunditat i la màgia de vegetacions, maleses, reflexes, aigües i cels. L’admiració, la quietud que anuncia el desassossec, la malenconia i la plenitud transcendeixen levitat i pressa. Frondositat enigmàtica captivada d’espessor i nitidesa, resplendor de verds, blaus o blancs, aliatge d’aire, color i temps.
Al claustre, drets, esperant els passos del visitant, s’alcen dibuixats tres baobabs, arbres forts i venerats, espècie mil·lenària d’arrels fondes que avui mor a Àfrica de manera misteriosa. Carratalá els dibuixa amb sanguina sobre un fons blanc per tal de mostrar la seua singularitat i la sang de la seua bellesa ferida. El desig de repetir la seua imatge no deixa de ser una reflexió sobre la vulnerabilitat que ronda aquesta època incerta.
Té la ciència del dibuix l’aura d’entroncar amb l’etern, d’enllaçar generacions d’artistes, de fondre’s amb civilitzacions i cultures remotes. La mateixa tècnica que des de la prehistòria contribuí a representar visions, idees i somnis continua avui dia reflectint el nostre món, capturant la sensació de l’instant i la consciència del record. La cadència, la precisió marcada traç a traç, la immediatesa de l’indici, la veritat intuïda davant de la imatge fugaç, la interpretació expressiva de línies i ombres fan del dibuix la pràctica essencial de l’art, la disciplina més pura, l’expressió primera.
Marisa Giménez Soler, historiadora de l’art i comissària de l’exposició
