La fascinació de l'ésser humà per representar la nit des dels primers temps de la fotografia l’ha portat a enfrontar-se a tota classe d'obstacles. Els llargs temps d'exposició requerits permetien que succeïra l'inesperat: efectes de llum, escombratges provocats pels fars d'algun vehicle ocasional, figures distorsionades... Tot això, unit a aquella màgica complicitat entre la nit i la soledat, feia de la fotografia nocturna una cosa diferent.
El desplegament de l'enllumenat a les grans ciutats al final del segle XIX permet als fotògrafs endinsar-se en la foscor dels seus carrers. Londres, París o Nova York serien fotografiades amb la llum blava i groguenca dels fanals de gas. Els fotògrafs es van transformar així en guardians de la nit, testimonis privilegiats de trobades furtives que presenciaven des de darrere de la càmera. A vegades, els seus moviments resultaven sospitosos. Preparant la sèrie de fotografies London by Gaslight (1896), Paul Martin va arribar a ser interrogat per un policia als carrers de Londres quan manipulava la càmera… Des de Nova York, Alfred Stieglitz aconseguia reduir el temps d'exposició a cinquanta-vuit segons.
Ajudats per el flaix de magnesi, els fotògrafs es van interessant per la fotografia com a document social. De la Nova York de 1888 són les fotografies fetes per Jacob August Riis sobre la vida als suburbis –How the Other Half Lives (‘Com viu l'altra meitat’)– publicades primer en el Evening Sun. La nit i els seus habitants eren ja notícia.
A Espanya la fotografia nocturna no es fa esperar. Ja el 1895 la revista Blanco y Negro crea una secció titulada “Madrid de noche”. La Puerta del Sol, escenari a l'avantguarda en els nous sistemes d'enllumenat, esdevenia un important focus d'animació i la nit, un nou espai a conquerir…
Nocturnes. Mentre la ciutat dorm és un homenatge a la vida nocturna a les principals ciutats d'Espanya de la primera meitat del segle XX. Una invitació a recórrer els seus carrers i endinsar-se en les seues tavernes, cafès, cinemes o teatres gràcies a les fotografies que els nostres reporters tan hàbilment van saber captar a la llum del magnesi.
La present exposició és també una apologia de la llum en la nit i l'evolució de l’enllumenat; el testimoniatge gràfic d'una conquesta: la ciutat nocturna, fins aleshores reservada a uns pocs noctàmbuls, artistes i “gent de mal viure”.
Els autors que signen les fotografies es remunten als primers mestres del fotoperiodisme, com Alfonso, Cortés i Santos Yubero a Madrid; Brangulí, Gaspar, Sagarra i Torrents a Barcelona; Pacheco a Vigo… o el fotògraf i editor Lucien Roisin, que va recórrer amb la càmera tot el territori espanyol. Gràcies a les seues instantànies coneixerem també la feina de les persones encarregades de mantenir en funcionament la maquinària de la gran ciutat de nit: els conductors dels darrers tramvies, obrers de la construcció, cambreres, fanalers i serenos.
Els jocs de llum i aigua de les exposicions universals donaran pas als anys trenta i els temps de la Segona República, amb la decidida aparició de les dones en la nit –mecanògrafes i universitàries en la majoria– i els reportatges gràfics de clar contingut social. Els danys produïts per la Guerra Civil i la falta de mitjans provoquen que l'enllumenat públic no es recupere. Caldrà que passe el temps fins a la dècada dels cinquanta per a assistir a l'arribada de la nova llum de la modernitat i esperar, amb fotògrafs de la talla de Portillo, Henece o Català-Roca, l'aparició d'una nova alba.
Madrid, 1916. MECD, AGA, Fons MCSE
ARXIUS I COL·LECCIONS:
|
Ajuntament de Girona |
