A mitjan anys seixanta del segle passat, quan més refermava la massa com a sinònim d'individu, tot i que, òbviament, sense la intensitat actual, Andrés Rábago va emprendre un viatge personal, allunyat de les futileses del seu temps, per deixar de ser un home sense atributs. Es va valdre, en primera instància, d'un pseudònim, OPS, que va començar a fer-se lloc en les publicacions més crítiques amb una dictadura que, com a tal, era poc amiga del pensament lliure. Aquell pseudònim li va servir d'empara, que no d'amagatall, per afrontar una introspecció en el seu inconscient mitjançant una mena d'autoanàlisi amb la qual no era difícil identificar-se, tenint en compte que la ronya de la qual s'anava desprenent a cada vinyeta era la mateixa que ens embotava la sensibilitat a tots. Els monstres que OPS descobria quan mirava al seu interior eren els mateixos que havien esclavitzat la nostra raó fins a fer-la tornar massa mandrosa per emprendre el nou temps que intuíem que hauria d'arribar més d'hora que no pas tard.

De tant en tant, però, la qüestió social i la qüestió política feien acte de presència en aquells dibuixos satírics i cruels, conscient el seu creador que els vincles comunitaris havien patit un greu crebant durant el llarg franquisme. Sense cap mena de sobresalt, a l'inici de la dècada següent, els setanta, es va anar deixant veure un heterònim: El Roto. Un heterònim, sí, perquè la seua personalitat estava clarament diferenciada de la de l'autor, que va instal·lar la seua criatura encertadament en l'àmbit d'una consciència civil, entenent des del principi que la seua finalitat era la de fer un servei públic i social: rompre la condició de l'individu-massa per arrancar-lo de la seua postura de mer espectador d'una realitat disgregadora i anestesiant.

OPS i El Roto van arribar a transitar junts una part del camí (hi ha dibuixos, per exemple, del 1976, signats per tots dos), però, mentre que el primer, net ja d'excrescències, deambulava, en el dibuix i de seguida també en la pintura, per àmbits més estètics, que vorejaven la poesia visual, el segon s'aniria consolidant, fins al dia d'avui, com una de les signatures espanyoles més implicades en la reconstrucció d'una cohesió comunitària i en la reivindicació del concepte de persona, acorralat pel concepte d'individu que la modernitat havia parit i establert.

OPS, però, s'aniria silenciant com a dibuixant fins a l'arribada del nou segle, fent gala en aquells darrers instants d'una intensitat i una excel·lència gràfica sense parangó, mentre que I'OPS pintor iniciava una deriva, a partir de la darreria dels vuitanta, cap a allò que es podria considerar, amb denominació pròpia dels lingüistes, un ortònim: Andrés Rábago, l'artífex d'una obra pròpia la veu de la qual és la que mes s'assembla als interessos més profunds del seu creador, amb qui comparteix nom i cognom, una mica com va ser Bernardo Soares per a Fernando Pessoa.

El territori del pintor Rábago, certament, es desplega en un àmbit més elevat de consciència, un àmbit que podríem qualificar de metafísic, en què «el allò que es diu» no pot ser fàcilment transmès perquè es tracta d'assumptes més espirituals que no pas terrenals, i en què ell, a la manera dels artistes prerenaixentistes, lliures encara de l'excessiva empremta de l'ego, actua com un modest guia d'un viatge, a través del llindar que constitueixen les seues obres, per un cosmos del qual no hi ha més cartografia que la que el faedor mateix va definint a partir d'un coneixement més gran dels misteris infinits de la veritable i ignota realitat.

OPS - El Roto - Rábago es mereixen aquesta amplíssima exposició al Centre Cultural de la Universitat de València, que proposa una mirada sobre la seua condició d'artista capaç de traduir en imatges nivells de consciència tan diferents.

Andrés Rábago (Madrid, 1947). Autodidacta. Col•laborador, com a OPS o El Roto, en revistes d'anàlisi política (Triunfo, Cuadernos para el Diálogo, Ajoblanco, Cambio 16, Tiempo), de còmic (Tótem, Madriz) i satíriques (Hermano Lobo, El Jueves) i en diaris (Diario 16, El Independiente, El Periódico de Catalunya, i, des de fa anys, El País). Autor de més d'una vintena de llibres (el més recent : Viñetas para una crisis. Barcelona: Mondadori, 2011 [Col. Reservoir Books]). ll•lustrador de diverses obres, principalment del seu amic Manuel Vicent. Escenògraf per als textos de Luis Malilla i del Grupo Ditirambo. Coautor del curtmetratge d'animació La edad del silencio de Gabriel Blanco, l'any 1978, premiat al Festival Internacional de Cinema de San Sebastià. Ha realitzat prop de noranta exposicions individuals, tant dels seus dibuixos com de les seves pintures (que signa com a Rábago), les darreres aquest mateix any a Nova York i a Chicago. Ha estat premiat amb els guardons Premio Francisco Cereceda de periodisme (1993), Premio al Pensamiento de Cambio 16 (1995), Premio al Mérito Urbanístico del Club de Debates Urbanos (1997), Premi Internacional d'Humor Gat Perich (1997), Premio Julián Besteiro de las Artes y las Letras (2005), Medalla FAD (2006) Premio Asociación Pro Derechos Humanos (2011) i Premio Nacional de Ilustración (2012).

GUIA DIDÀCTICA