No som res sense un passat. Mantenim una lluita constant contra
l’oblit que intenta esborrar el passat. Creem el dibuix i l'escriptura…
I també la fotografia, capaç de retenir un centelleig d'existència.
Paco Roca, "Regreso al Edén", 2020
Antònia i la València de postguerra.
Una ciutat entrevista a través de les vinyetes
Estiu de 1946. Antònia acudeix amb sa mare i els seus germans, per a passar el dia, a la platja de Natzaret. Una fotografia d’un d’aquells retratistes ambulants, coneguts com a “minuters” pel temps que tardaven en lliurar la còpia, immortalitzarà el moment del dinar. Aqueixa fotografia, el sol record gràfic que tindrà Antònia de la seua mare, serveix a Paco Roca per a viatjar i endinsar-se en el passat de la seua família i, de pas, disseccionar amb els seus llapis una ciutat i una societat que sobrevivia en el recentment instaurat règim de Franco. Plasmant-ho amb textos i dibuixos, realitza la necessària labor de fixar i salvaguardar la memòria d’uns temps dels què ja comencen a escassejar supervivents.
El format de còmic es revela com una forma que fou pionera a l’hora d’enfrontar la memòria històrica. El còmic incorpora el valor afegit de la seua capacitat per a transcendir els límits acadèmics o del món memorialista.
En l’entramat del guió afloren diferents trets d’aquella València. És aquest un període de la història urbana sobre el qual s’ha escrit poc i del què escassegen pel·lícules i filmacions. Destaca la importància de les fotografies per a accedir a aquell passat i que Paco Roca utilitza per a documentar-se. Fotografies, la majoria anònimes, amb un origen molt divers. Algunes provenen d’àlbums familiars I altres es troben localitzades en diferents arxius, públics i privats, o en publicacions de l’època. Tot aquest material gràfic ha servit a l’autor de Regreso al Edén per a recrear tant el paisatge interior domèstic i els seus objectes com alguns aspectes de la ciutat que es tracten a continuació.
La platja perduda
La platja de Natzaret va oferir aixopluc al lleure estiuenc d’una part important de la població que hi accedien amb els tramvies 4 i 14. Tanmateix, cal recordar que prendre el sol o nedar en aqueixes platges estava regulat i vigilat. Un ban del primer governador civil després de la guerra, Francisco Planas de Tovar deia, entre altres coses:
…ordeno que cuantos se bañen o practiquen el deporte de la natación en las playas, lo hagan con la corrección y decencia debidas, usando el traje de baño adecuado, evitando escenas de dudosa moralidad que por respeto al público no deben tener lugar.
En aquells anys, els modestos berenadors on és la família d’Antònia en el moment de la fotografia compartien la sorra amb casetes de fusta que servien per a canviar-se la roba i amb balnearis utilitzats pels més rics. El Club Benimar, un complex lúdic i esportiu que pertanyia a l’Església, va ser inaugurat més tard, en 1948, convertint-se en un lloc molt popular i freqüentat que encara forma part de la memòria de moltes persones de més de 60 anys. Tot allò s’acabaria en ampliar-se el port durant els anys 80. Avui dia, l’edifici de Benimar està abandonat i en un estat ruïnós, com un testimoni mut d’un altre temps.
La ciutat bombardejada
També hi apareix una València ferida com a conseqüència dels nombrosos bombardejos que va patir durant la guerra civil i que possibilitaren la implantació del nou règim franquista . Queda reflectida la por a l’amenaça constant de l’aviació i l’ús generalitzat de les voltes de les escales durant els bombardeigs. Aquesta protecció tan poc segura servia com alternativa quan no hi havia prou de temps per arribar als refugis o, com en el cas de Carmen, la mare d’Antònia, quan es patia de claustrofòbia i el temor a entrar en un lloc subterrani i ple de gom a gom era major que el produït per les bombes. Antònia no oblida, i és l’únic record que conservarà de la guerra, la bomba que va caure al costat de sa casa, al barri de Russafa, i que destruí un edifici amb els seus habitants a dins. Un edifici posteriorment enderrocat però del qual encara n’era visible la petjada en la mitjanera que el confrontava. A aquella ciutat li va costar cicatritzar la ferida oberta, sobretot als poblats marítims, que pagaren molt cara la seua proximitat al port.
L’Església i els seus privilegis
El relat personifica el paper de l’Església en el ben menjat capellà de Sant Valero. Un retor que aprofitava els sermons per alimentar l’odi i la rancúnia contra l’anomenada Anti España. Aquest terme, utilitzat pels guanyadors per a parlar de l’Espanya lleial a la República, classificava els no afectes al règim com a persones perilloses que mereixien ser empresonades i afusellades. L’Església, rendida al poder establert, no dubtà en donar cobertura i suport al règim, tot generant una simbiosi molt ben aprofitada per totes dues parts. Aquestes bones relacions foren aprofitades per l’Església per a apropiar-se de l’educació, proliferaren els col·legis a càrrec d’ordes religioses, i per a obtenir propietats i enormes quantitats de diner públic que van ser destinades principalment a la construcció de temples i altres edificis religiosos. D’aquests anys de gana i carestia són el palau de l’arquebisbe, amb la seua luxosa sala del tron, i el desmesurat seminari de Moncada
La vida quotidiana, descrita amb amargor en Regreso al Edén, patirà el pes de la moral catòlica i Amparo, la germana d’Antònia, serà trepitjada per aquesta forma imposada d’entendre el paper de la dona i pagarà amb la vida de la seu filla, i àdhuc amb la seua.
Evasió o tristor
Paco Roca conta com el cinema resultava un recurs imprescindible per a defugir una realitat intransigent i miserable. Per una banda, la foscor de les sales va ser, per a moltes parelles, la sola opció de contacte físic, per altra banda, la fantasia del cinema facilitaria viatjar amb la imaginació a un món alternatiu més feliç.
Una altra font de fantasia i evasió per a Antònia eren les histories que contava sa mare, i de totes la més preferida era la del globus, on es barrejaven ficció i realitat. Antonio Martínez Latur, de nom artístic “Capitán Milá”, realitzava un espectacle que consistia a fer saltirons a dalt del globus mentre aquest s’enlairava. El Capità Milà conegué una dramàtica fi a Vitòria l’any 1889. Aquesta tràgica mort va fer créixer la seua llegenda i des d’aleshores fou recordat en auques i corrandes populars . Quan entre 1944 i 1947 tornaren les ascensions en globus durant les festes de Falles, la majoria uní en la seua memòria el mite de Milà amb el nou aeronauta, Amador Martínez. Aqueixa imatge, recreada oníricament per Paco Roca, d’algú capaç de pujar cap al cel fugint de la dura realitat terrenal, quedarà per sempre més en la memòria d’Antònia i l’acompanyarà tota la vida com a símbol del retorn a un Edén que mai no va existir.
Aquesta exposició, impulsada per l’equip de La Nau, té la clara intenció de recuperar la memòria d’un espai i d’un temps que cal recordar pel pes que han tingut en la configuració del present. Objectes, fotografies, filmacions, documents i publicacions, juntament amb els esbossos, dibuixos i textos de Regreso al Edén, ens traslladen a una ciutat encara existent malgrat la seua invisibilitat. I comptar amb Paco Roca com a guia és una garantia.
José Mª Azkárraga Testor
