UVCulturaUV Logo del portal

RETORN A L'EDÈN. Paco Roca

© Paco Roca
© Paco Roca

 

 

Antonia o la memòria de la postguerra

 

No som res sense un passat. Mantenim una lluita constant contra

l’oblit que intenta esborrar el passat. Creem el dibuix i l'escriptura…

I també la fotografia, capaç de retenir un centelleig d'existència.

Paco Roca, "Regreso al Edén", 2020

 

 

Corre l'estiu de 1946 i Antonia acudeix amb sa mare i els seus germans a passar el dia a la platja de Natzaret. Una fotografia d'un d'aquells retratistes ambulants, coneguts com a minuteros pel temps que tardaven a entregar la còpia, immortalitzarà el moment del dinar. Aquella fotografia, únic record gràfic que tindrà Antonia de sa mare, serveix a Paco Roca per a viatjar i endinsar-se en el passat de la seua família i, de passada, fer amb el seu llapis la dissecció de la societat que sobrevivia en aquells anys sota el règim de Franco.

 

El país feia poc que havia eixit d'una cruenta guerra que va posar fi als projectes de progrés de la República. Però la postguerra semblava no acabar-se mai. Falta de llibertats, presó, afusellaments i una fracassada economia autàrquica, copiada de l'Alemanya nazi i de la Itàlia feixista, va representar mantenir la majoria de la població atemorida i en unes condicions de vida miserables durant quasi dues dècades. La desocupació arribava a un alt percentatge i els salaris van veure minvat el poder adquisitiu a la meitat del que tenien en el període anterior a la guerra. Es calcula que, en tot el país durant els anys de la primera postguerra, van morir al voltant de 200.000 persones, directament o indirectament, a causa de la falta d'aliments. Accedir als productes de primera necessitat, carn, sucre, oli, etc. es va convertir en una odissea i només era possible en el mercat negre, sempre que es disposara de prou diners.

 

Els ulls d'Antonia i l'experiència de la seua família humanitzen el relat i mostren com es vivia la dictadura franquista al peu de carrer, en un barri de València. La fam i l'estraperlo, la por de parlar, la prepotència d'una Església aliada del règim, la pèrdua de drets de les dones i fins i tot el seu maltractament acceptat, l'amuntegament causat per la falta d'habitatges, les malalties agreujades per una nutrició deficient, la feina precària i l'acceptació d'un destí que semblava la voluntat de Déu conformaven l'atmosfera que es respirava aquells anys.

 

A pesar que la majoria va triar oblidar tot allò, i la història d'aquells anys a penes ha transcendit, aquesta exposició pretén recuperar la memòria d'un període que, avui més que mai, demana ser conegut.