Reflexionar sobre això m'indueix a treballar amb el meu propi cos. Un cos de dona que, en procés de creixement/envelliment, s’autodescubreix, s’autoconstrueix,  es reconstrueix... La idea de dibuixar-me a mi mateixa dibuixant-me a mi mateixa naix aleshores com a metàfora quan busque una manera d'expressar el concepte de créixer, de construir-se. I en aqueix procés s'evidencia, com a tret destacat de dona de la meua generació, aqueixa repressió de la qual sovint no som conscients, cosa que agreuja considerablement el problema. Aquest tipus de situacions denoten, tristament, una castrant dependència respecte a l'home que fa que cada decisió de la dona haja de ser sancionada, ratificada i “beneïda” per l'autoritat masculina competent de l'entorn familiar.