“Esta es mi nave de los locosde la locura es el espejo.Al mirar el retrato oscurotodos se van reconociendo.Y al contemplarse todos sabenque ni somos ni fuimos cuerdos,y que no debemos tomarnospor eso que nunca seremos.No hay un hombre sin una grieta,y nadie puede pretenderlo;nadie está exento de locura,nadie vive del todo cuerdo.”“Stultifera navis” (1494), Sebastian Brant
L’última escala del nostre periple ha tingut lloc en les darreries del II Mil·lenni, sense poder admetre que aquella nau errabunda haurà merescut una acollida més favorable per a la seua tripulació insensata, malgrat fer 600 anys des de l’inici de la seua atzarosa singladura. La travessia psiquiàtrica a Bétera resultà tan semblant a la del antic manicomi, mentre estigué fondejada a les aigües d’aquella Ciutat Oberta, que ben aviat resultà enganyós l’idíl·lic paratge amb què es tractava de dissimular la segregació i la manca de llibertat. Tampoc els passatgers no podien amagar el seu estigma indeleble després de tants segles, el rostre humà de la bogeria que duien tatuat entre d’altres distintius de l’alteritat, mentre es preguntaven sobre el seu trist destí sense l’ajuda de familiars o professionals per a recompondre la seua trajectòria. Així hi passaven els dies, un rere l’altre, penosament repetits en una rutina embrutidora que atrapava a tots per igual, contagiats de la seua autèntica malaltia incurable: l’alienació institucional.
Però allí on no arribava la labor pericial registrada als expedients clínics, potser pogués fer-ho la mirada encertada de l’art sobre les seues històries de vida, tot reconstruint la monotonia alienada que sens dubte degué deixar el seu rastre a cada racó de l’hospital. Patricia Gómez i María Jesús González han recorregut pam a pam el recinte durant els darrers cinc anys, capbussades en una autèntica excavació arqueològica de fòssils contemporanis que té molt de missió detectivesca i d’indagació animista. Sembla que en la seua tenaç cerca d’empremtes personals, s’han guiat per la coneguda consigna de Man Ray de rastrejar entre els residus oxidats del pas del temps –com ell denominava el treball fotogràfic–, alguna manera d’alçar acta notarial de la desídia. D’aquesta forma han arribat a trobar el punt sense retorn que habita l’altra banda dels espills, allà on batega una realitat subtil que només pot ser percebuda després de confrontar-los amb la seua imatge virtual a les sales de banys, en una forçada simetria. Ni el jo, ni el seu doble, esdevenen presents en aquesta arriscada aposta òptica que mitiga el neguit del buit amb una inesperada construcció abstracta de gran intensitat de reflexos i originals espurnejos cromàtics. Però, si no n’hi ha prou amb aquesta visió fantasmagòrica en les siluetes buides de l’Altre espectral –“L’espill del món”, com encerten a anomenar la seua instal·lació–, possiblement puga desvelar-se el rastre humà entre l’imaginari col·lectiu composat per una infinitud de fragments irregularment mimetitzats en aquell entorn concentracionari. Una autèntica reserva de la memòria marginal.
A aquesta minuciosa tasca de recomposició fractal a través del temps es preparen les nostres artistes, atrevides viatgeres que desconeixen el vertigen, sense altre equipatge que l’alta sensibilitat de les seues càmeres fotogràfiques, forçada per una disposició poètica a deixar-se sorprendre a cada cantó per una nova troballa, a punt de perdre’s per a sempre. Bé es tracte de pavellons abandonats molts anys en desús o bé de recintes a la intempèrie, on el rovell i la brossa s’apoderen a poc a poc del paisatge que un dia va ser furtat a la naturalesa per a construir el millor dels hospitals psiquiàtrics. Ara que els tudons fan niu en l’antiga cabina de projecció de pel·lícules, o els rosegadors s’esquitllen pels vidres trencats del imponent hotel que mai no va arribar a ser estrenat, resulta molt adient donar notícia de l’inexorable deteriorament d’aquell escenari distòpic. Potser siga aquest el destí més coherent per a un esguerro megalòman com aquell, sorgit a contracorrent de les recomanacions de l’OMS i en ple deliri faraònic del franquisme tardà, que troba ara en aquesta inspirada recreació una crònica objectiva del seus abusos. Es tracta d’una esplèndida lliçó reivindicativa i silenciosa de la naturalesa, que s’ha volgut deixar ben clara amb una cerca pacient de materials diversos per a que quede constància de l’efímer, mitjançant una metodologia calculada i rigorosa que fa innecessari qualsevol reforç ideològic.
Cap negació institucional més rotunda que mostrar l’ensorrament de l’univers asilar amb tota la seua cruesa, sense necessitat de recórrer al radicalisme antipsiquiàtric, perquè les contradiccions contingudes en la lògica de l’exclusió social ja condemnaven a la deriva els mateixos fonaments del projecte. Cap millor testimoni per a posar fi a aquesta odissea de la desraó que exhibir a la llum del dia “Les restes del naufragi”, una instal·lació sorgida de la imaginació creativa amb el propòsit de ridiculitzar les hidroteràpies obsoletes rescatant les velles banyeres del Psiquiàtric del seu inevitable destí de ser desballestades. Però conscients del seu poderós contingut simbòlic, María Jesús i Patricia han fet un pas més enllà en la seua desbordant fantasia fins a transformar-les en una flotilla de naus tretes al claustre de La Nau. Sens dubte, el millor emplaçament per a induir-nos a experimentar una al·lucinació quixotesca, en els dominis de la raó i de la ciència.
