Acabats de complir cent anys d'activitat ininterrompuda, el Teatre Olympia forma part de la identitat cultural de la València moderna i contemporània, i també de l'imaginari sentimental dels centenars, dels milers d'espectadors que s'han divertit, que han alimentat els seus somnis i que han enriquit la seua existència gràcies a les creacions oferides des de l'escenari per a regalar-los la vista  en exclusiva. Sense la seua assistència, generació rere generació, la sala del carrer de Sant Vicent no hauria gaudit de tan extraordinària longevitat. Una longevitat en què té alguna cosa a veure la bona tasca feta pels successius empresaris a càrrec d’explotar-lo. No són coneguts del gran públic ni solen acaparar titulars ni fotos, però —convé no oblidar-ho— són ells els qui comprometen els diners per satisfer les aspiracions del públic i els qui corren el risc si la taquilla no funciona. 

 

I és que, en el seu segle d'existència, primer com a teatre, després com a cinema i, finalment, de nou teatre, la gestió de l'Olympia ha estat en mans de la iniciativa privada. En aquest sentit, el projecte expositiu Teatre Olympia: cent anys en escena pretén evocar visualment la trajectòria del teatre a través de cartells, fotografies, documents i objectes que, a més, contribuiran a contextualitzar-la en l'evolució de la d'indústria de l'espectacle, l'oci modern i la  societat mateixa. Paral·lelament, posarà de manifest el paper que ha exercit la iniciativa privada al llarg del seu recorregut, ja que és la condició de teatre privat allò que marca la diferència de l'Olympia respecte a altres teatres centenaris de la ciutat, cosa que el fa únic.  

 

 

L'Olympia obri les portes el 10 de novembre de 1915 amb l'òpera de Rossini El barber de Sevilla. La interpreta la companyia italiana dirigida pel baríton Stracciari, de la qual forma part la soprano valenciana Maria Llàcer. Els espectadors que acudeixen a l'estrena, “la part més selecta de la societat valenciana”, segons la premsa del moment, admiren la “bella obra d'art” de l'arquitecte Vicente Rodríguez Martín, especialment l’“extraordinari” desnivell de la platea, “a la manera dels teatres estrangers”, l'innovador sistema d'il·luminació, el modern bar instal·lat al soterrani i els elegants frisos i pintures de l'ampli vestíbul, on, “costum moderníssim”, s'han instal·lat vitrines expositores de selectes productes comercials.

 

Entre els avanços del teatre la premsa no esmenta la cabina de projecció de cinema, un art relativament nou que va guanyant més i més adeptes. Però la veritat és que, tot just apagats els ecos de la lírica, es projecta Neró i Agripina, un clàssic del cinema mut italià obra de Mario Caserini. El cinema ve seguit pel teatre: la companyia dirigida per María Guerrero i, aquesta, pel ball innovador de Tórtola Valencia. Els empresaris encarregats de l'explotació del teatre, Francisco Martí i Vicente Such, no han pogut organitzar un començament millor.

 

Tot seguit l'Olympia esdevé el teatre de moda entre la burgesia urbana de la ciutat. A pesar del seu èxit social, no és immune al convuls context sociopolític del moment, com posa de manifest que, el 1917, any d'agudització de la crisi econòmica, la programació es consagre al cinema perquè és més barat, amb l’excepció dels reeixits concerts que ofereix Arthur Rubinstein i poc més. O l'atemptat que pateix el governador el 1921, en eixir d'una representació teatral, perpetrat per sindicalistes. Per no parlar de les tensions laborals viscudes pels músics que amenitzen les projeccions de cinema i les actuacions dels artistes dels espectacles de varietats que habitualment les complementen.

 

Fins a mitjan dècada dels anys vint el teatre és el gènere que més interès desperta en el públic d'aquesta sala. Companyies encapçalades pels seus actors principals, com Ernesto Vilches, Enric Borràs, Antonia Plana, Ricardo Simó-Raso o Catalina Bárcena hi recalen durant diverses setmanes en les seues gires. Hi posen en escena obres del repertori clàssic i de dramaturgs d'èxit del moment, com Jacinto Benavente, José Dicenta, Carlos Arniches o els germans Quintero. Algunes d'aquestes també estrenen autors locals, com Faust Hernández Casajuana. Encara que amb menys freqüència, també actuen a l'Olympia companyies valencianes, especialment la d'Enrique Rambal, amb temporades al teatre del carrer de Sant Vicent que arranquen plens absoluts. El popular actor, director i autor el prefereix a altres espais perquè el seu modern escenari li permet provar alguns dels trucs i efectes especials, des de l'erupció d'un volcà fins a l'enfonsament d'un edifici, que poblen els truculents muntatges que tanta fama li ofereixen dins i fora de les nostres fronteres.  

 

Encara que Enrique Rambal intenta competir amb el cinema amb els seus espectaculars muntatges, aquest, més rendible i amb un públic més ampli i heterogeni, acaba guanyant la batalla i l'Olympia, com altres teatres, es transforma en sala cinematogràfica en 1924. Coincidint amb aquesta reconversió, passa a portar-ne les regnes el distribuïdor Ángel Pérez del Val. Bon coneixedor del negoci, converteix prompte l'Olympia en un referent de les sales de cinema de la ciutat: programa el bo i millor de la producció nacional i internacional, acull pel·lícules produïdes per la incipient indústria cinematogràfica valenciana i el 1930 fins i tot s'avança als seus competidors quan condiciona tecnològicament la sala per al cinema sonor. També s'apunta un altre èxit pocs mesos abans de l'esclat de la Guerra Civil congregant el star system del cinema espanyol a València amb motiu de la celebració de la funció número cent de la pel·lícula Morena Clara, de Florián Rey, produïda per Cifesa.

 

 

 

 

 

 

 

Durant el franquisme, l'Olympia continua sent un dels principals cinemes d'estrena de la ciutat i així el recorden les generacions més madures. A partir de 1953 se’n fan càrrec Enrique Fayos i Espectáculos Callao Associados, empresa que acabarà abandonant el negoci. Enrique Fayos, que gestiona un grapat de sales de cinema en la ciutat, reserva per a l'Olympia una programació eclèctica, esguitada de títols, aleshores “especials” i avui ja clàssics, que donen personalitat a la sala. Amb tot, l'imparable descens d'espectadors que pateixen les sales tradicionals des del final dels setanta, l’indueix a dedicar-la al teatre.

 

Així, la tardor de 1984 l'Olympia torna a obrir les portes com a teatre i en pocs anys s'enfila amunt, entre els més importants dels teatres privats arreu de l'Estat i entre els primers en quantitat d'espectadors. El seu èxit no es deu només a haver fet que l'humor, els rostres coneguts del món de l'espectacle i la vocació majoritària siguen una dels seus principals senyals d'identitat. Resideix també en la capacitat dels seus gestors, Enrique i els seus fills Enrique i M.ª Ángeles Fayos, d'assumir riscs, i en la seua mentalitat oberta, atenta als gusts i a les reaccions del públic i ràpida a detectar les tendències que van aflorant.

 

En els trenta anys que ha recorregut com a teatre, la programació de l'Olympia s'ha anat adequant a l'evolució de la indústria de l'espectacle, del consum cultural i de la societat mateixa. Així, el gènere de la revista ha acabat cedint pas als musicals d'influència anglo-nord-americana, i la comèdia burgesa i lleugera ha sigut relegada a favor de trames complexes i actuals,  o bé pels monòlegs, més del gust dels joves, per citar alguns exemples.

 

El criteri de programació, però, continua sent el mateix: combinar la qualitat amb la comercialitat (també es permeten alguna “bogeria”, ben sabedors que potser no funcionarà en la taquilla). No es programa per a una única generació ni per a un únic segment de públic ni per a una única sensibilitat estètica. D'ací ve la varietat i la diversitat de la seua oferta i la dels artistes que defensen els seus projectes sobre el seu escenari: Arturo Fernández, Pepe Rubianes, Concha Velasco, Lina Morgan, Tricicle, Raphael, Lluís Llach, Monleón, T de Teatre, Maribel Verdú, Moncho Borrajo, Sara Baras, Joaquín Reyes, Jodorowky i un llarg etcètera.  

 

La llista d'artistes que han figurat en la cartellera de l'Olympia des de la inauguració és immensa. Les actuacions de tots ells han forjat la seua longeva trajectòria i el seu prestigi. Una trajectòria carregada de futur, que avui merescudament celebrem amb motiu del seu centenari. Bravo!