Viure la infància en l'Estació Victòria de Bombai

La primera vegada que vaig visitar Bombai, o Mumbai com en diuen ara, va ser l’any 2004. Tot i ser el meu tercer viatge a l’Índia no havia tingut oportunitat de conèixer aquesta ciutat, ja que les dues vegades anteriors havia preferit el nord, des de Jaisalmer —al Rakhastan— fins a Calcuta, passant pel Nepal, i alguna zona de l’Himàlaia com Sikkim. Aquesta vegada m’havia proposat recórrer part del país amb tren, eixint precisament de Bombai cap al nord, per passar a Orissa, a l’est; baixar cap al sud-est i creuar després cap a la capital per tornar a Espanya.

Hi vaig arribar a la matinada i, després de la primera nit d’hotel, estava neguitós per emprendre com més aviat l’aventura, de manera que em vaig dirigir a l’estació Victoria per consultar els horaris de trens. A la porta em va cridar poderosament l’atenció la quantitat de xiquets d’aspecte brut i empobrit que vagarejaven en grups pels voltants de l’estació; la veritat, però, és que no va ser una sorpresa perquè, en les meues experiències anteriors pel país havia pogut constatar que era una trista estampa massa habitual gairebé a la major part d’indrets del país. Tanmateix, em va sorprendre també que l’interior estiguera pràcticament envaït per una xicalla que superava amb escreix qualsevol referència a l’horda de pinxos del pati de Monipodio i l’Espanya de la primeria del segle XVII. Xiquets pidolant per les taquilles o a la zona de bars; xiquets que baixaven dels trens de rodalia plens de gom a gom, als quals havien pujat amb l’esperança d’aconseguir una mica de menjar o algunes monedes; xiquets que dormisquejaven estirats als bancs o en terra a la zona interior, on es retiraven els trens que no estaven de servei i podien passar més desapercebuts; xiquets fumant crack o inhalant cola… I tot això a la vista de centenars de passatgers que caminaven amb presses amunt i avall sense prestar la més petita atenció a un drama potser massa vist.

Quin viatger occidental, del primer món, no hauria sentit l’impuls irrefrenable, o més ben dit, la necessitat imperiosa de fer alguna cosa davant una tragèdia tan esfereïdora? Jo sentia que l’única cosa que podia i havia­ de fer era difondre aquesta terrible realitat. Em quedaria uns quants dies més a Bombai, encara que haguera d’escurçar el meu recorregut, per passar en aquesta ciutat cinc o sis dies abans de tornar a Espanya.

No desconeixia les dificultats del meu projecte, sobretot perquè és prohibit de fer cap mena de fotografia dins l’estació, i per la notòria presència policial. Era ben complicat que un turista, amb la càmera a la mà, passara desapercebut al recinte, per això vaig decidir estar-hi tan poc de temps com fóra possible, mirar que no s’adonaren de la meua presència i evitar qualsevol situació que poguera comprometre tant el meu propòsit com la meua estada o tornada posterior al país.

Passava el temps voltant, acostant-me a algun grup d’aquests xiquets per parlar-hi i provocar que m’explicaren les seues històries i, sobretot, acostumar-los a la meua presència. Vaig compartir bastant temps amb alguns d’ells durant aquells dies, i quan hi vaig tornar després, fins i tot compartírem banc i terra alguna nit. Quan l’any 2009 em va sorgir l’oportunitat de tornar a l’Índia i passar una setmana a Bombai, no la vaig desaprofitar, ans al contrari, vaig preparar la partida a consciència i vaig agafar un bon nombre de fotografies amb la intenció de tornar a veure aquells xiquets i poder-los-les lliurar.

Però no vaig tenir gaire sort en les perquisicions per a trobar-los, i la meua peregrinació pels carrers mostrant les imatges dels xiquets, amb prou feines va donar resultat: eren desconeguts per a la majoria. Aleshores vaig recordar una dona que, des d’una barraca, solia vendre les ampolletes de cola, i sense dubtar-ho vaig anar a veure-la per ensenyar-li les fotos. I sí, ella els va reconèixer gairebé a tots; la majoria havien mort o desaparegut, segons les seues notícies.

Els dies que seguiren vaig poder per fi localitzar-ne dos; el més gran havia tingut certa sort i es guanyava la vida com a enllustrador per l’estació de Chargate; l’altre, encara vivia al carrer i el seu estat era notablement pitjor que alguns anys arrere.

Ara, la Universitat de València organitza el muntatge d’una exposició fotogràfica del material que vaig aconseguir durant les hores viscudes a l’estació Victoria i als seus voltants. Amb aquesta exposició sent que, en certa manera, pren sentit no solament el temps, l’esforç i els afanys, sinó que, a més a més, comencen a tenir sentit les raons que em van moure a plasmar aquesta història i que mai no han estat altres que sensibilitzar totes les persones que s’acosten a veure la mostra. Tanmateix, sóc conscient que poca cosa es pot fer ja per aquests xiquets retratats i pels que a hores d’ara pul·lulen per les milers d’estacions Victoria d’arreu del món, però potser aconseguirem sensibilitzar, ni siga una petita part de la societat, perquè es puguen emprendre accions conjuntes de denúncia i reivindicació de la millora de vida dels milions d’éssers que, com els esparracats de l’estació Victoria de Bombai, només compten amb un present de misèria i un futur, de més misèria, i a curt termini.

Benito Pajares
www.benitopajares.com