Aquesta exposició, que fa un recorregut per la vida i l’obra del pensador mallorquí, commemora el 700 aniversari de la mort de Ramon Llull, esdevinguda a Tunis a final de 1315 o en el retorn a Mallorca a començament de 1316.

La mostra està dividida en 10 àmbits. El primer explica el context mediterrani medieval amb l’expansió comercial i política de la Corona d’Aragó en un moment en que el Regne de Mallorca ocupa un espai estratègic de primer ordre. Els àmbit següents se centren en el personatge de Ramon Llull i fan un recorregut pel seu projecte missional, intel·lectual i polític. Els àmbits 5 i 6 es refereixen al contacte entre religions a l’edat mitjana per acabar els últims àmbits explicant les estratègies singulars que Llull va desenvolupar per a la conservació i la propagació de la seva obra, així com la increïble difusió que Ramon Llull ha tingut a Europa en 700 anys.

Aquesta exposició integra dos interactius amb pantalles tàctils que et permeten passejar per les 12 miniatures del Breviculum, en català, castellà i francès i que expliquen d’una forma gràfica i visual la vida i obra de Ramon Llull.

A l’edat mitjana, la mar Mediterrània, lluny de ser un obstacle per a la comunicació entre els pobles, era un medi idoni per a l’intercanvi. La navegació era una via de comunicació més ràpida i, sovint més segura, que no pas les rutes terrestres. La península Ibèrica i les illes que li són adjacents ocupaven una posició intermèdia entre el Magreb musulmà i l’Occident cristià i, des del segle X, constituïen un espai on havien conviscut, no sense dificultats, cristians, musulmans i jueus.

Ramon Llull (1232-1316) és un cas paradigmàtic de la trobada de cultures que es produeix a l’edat mitjana. Llull desenvolupa un projecte molt personal, de caire religiós, intel·lectual i polític, d’un abast extraordinari.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La seva vida va ser intensa i apassionada com poques n’hi ha hagut. Va ser alhora un intel·lectual i un escriptor, però també un activista capaç de viatjar en missió al Pròxim Orient o al Magreb, entrant en contacte i polemitzant amb els savis i pensadors musulmans del moment, o d’acostarse als poders polítics i eclesials més notables d’Occident: Roma, França, les repúbliques italianes, la Corona d’Aragó. D’altra banda, la seva producció escrita és fabulosa: 260 títols sobre les matèries més diverses.

Aquesta exposició, que fa un recorregut per la vida i l’obra del pensador mallorquí, commemora el 700 aniversari de la mort de Ramon Llull, produïda a Tunis a final de 1315 o en el retorn a Mallorca a començament de 1316.

 

 

 

Al llarg del segle XIII, la Corona d’Aragó viu algunes transformacions que la situaran, per primer cop, en un lloc central de l’escena internacional i que la convertiran en un regne projectat essencialment a la Mediterrània.

 

 

 

 

 

 

 

El rei Jaume el Conqueridor (1213-1276), aprofitant la descomposició de l’Àndalus sota el règim almohade al primer terç del segle XIII, orientà la seva política expansiva cap al sud i cap a les Balears, primer amb la conquesta de l’illa de Mallorca (1229) i, posteriorment, amb la incorporació del regne de València (completada al 1245).

El seu fill i successor, Pere II el Gran (†1285), amb l’ocupació de l’illa de Sicília (1282) va donar una nova dimensió a l’orientació mediterrània de la Corona d’Aragó i, al mateix temps, la va col·locar de manera turbulenta al primer pla de la política europea.

L’expansió catalana medieval també va ser impulsada pel desenvolupament del comerç marítim a tota la Mediterrània. L’establiment de rutes comercials donà lloc a la creació d’una densa xarxa de consolats d’ultramar.

 

 

 

Mallorca era un enclavament estratègic de primer ordre per a l’expansió política i comercial a la Mediterrània occidental. Per als mercaders catalans tenia una situació privilegiada en les rutes del comerç amb el nord d’Àfrica i l’Orient; per als mercaders occitans i els de les repúbliques italianes, la seva posició era clau en relació amb el continent africà però també com a base per obrirse al comerç atlàntic.

Ramon Llull va néixer a Mallorca cap a 1232 en el si d’una societat complexa, on eren presents una diversitat de credos, de races i de costums. A més dels nous dominadors catalans, hi havia també pobladors occitans, grups estables de mercaders genovesos i pisans, comunitats jueves i, sobretot, musulmans, que constituïen una tercera part de la població.

La complexitat d’aquest medi es reflectirà anys a venir en les preocupacions i el pensament de Ramon.

 

 

 

Ramon Llull pertanyia a una família de rics colons barcelonins que va prendre part en la conquesta de Mallorca. Formava part, doncs, de la primera generació de cristians autòctons de l’illa i s’anomenava a ell mateix «català de Mallorques».

 

Llull estava casat, tenia fills i va ocupar algun càrrec a la cort reial mallorquina. El pas per la cort el devia familiaritzar amb el món polític i administratiu. Fins als trenta anys va dur la vida pròpia dels laics potentats i cortesans i fins i tot va conrear la poesia trobadoresca. Ell mateix ho resumeix de forma lacònica: «Jo era un home casat, amb fills, dissolut i mundà.»

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Tanmateix, cap als trenta anys, se sentí cridat per Déu a canviar de vida i, sense ingressar mai en cap orde religiós ni esdevenir clergue, es lliurà a la causa de la fe cristiana. Progressivament anà definint un projecte de vida al servei d’una triple causa:

 

Donar la vida per la fe cristiana, sobretot per la conversió dels no-cristians, però també per la reforma de la cristiandat. El seu pensament i la seva obra tindran sempre aquesta finalitat religiosa i missional.

Escriure, en paraules seves, «el millor llibre del món» que permeti la conversió dels no-cristians. La primera concreció d’aquest propòsit és el voluminós Llibre de contemplació (1274), escrit primer en àrab i després revisat i traduït al català i al llatí.

 

Convèncer tant l’autoritat eclesiàstica com la política de la conveniència dels altres dos propòsits; fent una especial atenció a aconseguir la fundació d’escoles de llengües per a la formació de missioners.

 

 

 

Llull és autor d’obres referides a les més variades ciències: geometria, medicina, dret, astronomia, metafísica, filosofia, teologia, retòrica, lògica... Una part d’aquests títols l’escriu originalment en català, d’acord amb una tendència llavors incipient de traslladar la ciència a les llengües vernacles.

Que un home sense estudis reglats sigui capaç d’entrar en una tal varietat de camps del saber s’explica perquè Llull basa tot el seu pensament i tota la seva producció escrita en un sistema nou i revolucionari, que ell proclamava que li havia estat donat per voluntat divina i que oferia com a solució global i alternativa per comprendre totes les coses visibles i invisibles: és el que coneixem com a «Art lul·liana».

 

L’Art fonamenta totes les branques del coneixement i hi permet un accés directe. La seva condició de mètode de mètodes, per damunt de qualsevol forma doctrinal prèvia, li confereix un poder culturalment neutre com a eina de persuasió racional.

Llull atribueix l’adjectiu «nou/nova» a diverses disciplines científiques del repertori vigent al seu temps (moltes de les quals havien rebut aportacions decisives de la ciència àrab) un cop les ha assimilat a la seva Art: la lògica nova, la geometria nova, l’astronomia nova, la retòrica nova, que constitueixen globalment una nova ciència.

 

 

 

En Ramon Llull es dóna el cas rar d’un intel·lectual que es dedica a la producció d’obres d’alt contingut filosòfic i científic i que, al mateix temps, és autor d’obres literàries: poemes, novel·les, proverbis, exemples, preàmbuls narratius, sermons, etc. En aquest sentit, Llull és considerat un dels pares de la literatura catalana, especialment valorat per la maduresa estilística de la seva prosa, per la seva especial habilitat narrativa i per l’originalitat de les seves creacions.

La literatura de Llull és «nova» en el mateix sentit que ho és la seva ciència: és una alternativa a la literatura que es feia en el seu temps. De fet, després de la seva conversió, Ramon renega explícitament de la poesia trobadoresca que havia practicat a la cort mallorquina, i posa l’expressió literària al servei dels seus objectius. Per tant, la literatura lul·liana amaga sempre, de manera més o menys clara, una intenció didàctica.

 

 

 

Al segle XIII, el contacte entre religions era molt freqüent; per als musulmans, jueus o cristians, les pràctiques religioses, les maneres de pensar, l’art, la música, els costums i la llengua dels uns o dels altres eren coses familiars.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Es van organitzar sovint controvèrsies públiques entre membres de les tres confessions, com la que va tenir lloc a Barcelona el 1263, davant de Jaume I. Tampoc no eren estranys els viatges de frares en terra de musulmans per intentar la conversió d’algun personatge rellevant; com el que va protagonitzar a Tunis el dominicà català Ramon Martí cap als anys 1268-1269 per convertir el soldà al-Mustansir. Uns anys més tard, un franciscà es convertí solemnement a l’islam davant del soldà de Tunis: es tracta de l’escriptor mallorquí Anselm Turmeda (ca. 1355-ca. 1423), que prengué el nom d’Abdallah al-Tarjuman.

 

Llull era molt conscient dels dos grans problemes que tenien les trobades interreligioses: d’una banda, els arguments que es proposaven sempre es basaven en l’autoritat dels textos sagrats, inacceptables per a tots els interlocutors; de l’altra, no n’hi havia prou de saber contradir les veritats de l’altre, calia oferir en contrapartida arguments veritablement persuasius del propi credo. El sentiment d’esgotament que aquestes discussions produïen s’expressa als Proverbis de Ramon (ca. 1296): «Disputar per autoritats no ha repòs.»

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La novetat de l’estratègia de Ramon està en l’abandonament de l’ús d’autoritats i en la recerca de vies de demostrabilitat racional de la fe. Llull troba un terreny comú on fer possible una discussió entre cristians i no-cristians en la concepció de l’univers i de Déu que les tres religions compartien. No es tractava, per tant, de discutir sobre textos, sinó sobre una realitat en la qual, en termes generals, no hi havia desacord. El Llibre del gentil e dels tres savis és una mostra d’aquesta nova estratègia.

 

 

 

L’aproximació de Llull al món musulmà no és gens anecdòtica. És difícil de trobar entre els teòlegs cristians de la seva època un cas semblant de coneixement de l’àrab i de la religió musulmana; fins al punt que en diverses obres s’autoqualifica de christianus arabicus, reprenent el model dels savis cristians àrabs que havien polemitzat amb l’islam segles abans.

A l’inici del seu projecte hi ha l’evidència de la necessitat indefugible d’acceptar elements culturals de l’interlocutor: de conèixer i de parlar les llengües dels no-cristians i particularment l’àrab. I és que per a Llull l’objectiu és presentar de tal manera la doctrina cristiana que els no-cristians l’entenguin i l’acceptin sense dificultats.

És per aquesta raó que Llull s’acosta de primera mà al pensament musulmà; que escriu obres originalment en àrab (com la Lògica del Gatzell o el Llibre de contemplació), tot i que cap d’aquestes versions no ha arribat fins als nostres dies; que reivindica models àrabs en alguns dels seus escrits (el Llibre d’amic e amat, per al qual reclama una inspiració sufí, o els Cent noms de Déu).

La dificultat de precisar els manlleus àrabs concrets per a alguns aspectes del pensament de Llull té a veure amb la seva estratègia de defugir l’ús d’autoritats en les seves obres. Tanmateix, sembla clara, per exemple, una font àrab per a les estructures de la Lògica nova (1303): el Budd al-carif del filòsof i teòleg musulmà Ibn Sab^cin de Múrcia (1217/18-1269/71).

 

 

 

Si hi ha algun tret que caracteritza de manera especial la personalitat i la vida de Ramon Llull és el seu dinamisme desbordant i infatigable.

Just després de la seva conversió, Llull emprèn el pelegrinatge a Sant Jaume de Compostel·la des de Santa Maria de Rocamador, a la Dordonya occitana. Després es mou principalment entre Palma, Montpeller i Gènova, però viatja constantment a Perpinyà, París, Lió, Marsella, Pisa, Roma, Nàpols o Messina. S’entrevista diverses vegades amb reis com Jaume II de Mallorca, Jaume II d’Aragó, Sanç de Mallorca, Felip IV el Bell de França, Carles II de Nàpols o Frederic III de Sicília; i amb papes com Nicolau IV, Celestí V, Bonifaci VIII o Climent V. Té relació amb les repúbliques de Gènova, Pisa i Venècia. I també amb ordes com els franciscans, els dominicans, els templers o els cartoixans.

 

 

Fa quatre viatges missionals: dos a Tunis, un a Bugia, i un altre a Xipre i a Armènia la Menor i probablement a Terra Santa. En aquests viatges va patir un empresonament (a Bugia), un naufragi (a prop de Pisa) i un intent d’enverinament (a Xipre).

Malgrat els seus desplaçaments continus, Llull no va deixar mai d’escriure i de difondre la seva obra. Viatjava acompanyat de col·laboradors i de llibres. Per exemple, els Mil proverbis (1302) són escrits en mar, navegant; i la Taula general (1293) va ser començada en un vaixell, al port de Tunis, i acabada a Nàpols quatre mesos més tard.

 

 

El 1293, Llull va prendre una decisió radical: embarcar-se cap al nord d’Àfrica per demostrar personalment l’efectivitat de l’Art com a sistema de trobar la veritat i de provar-la als no-cristians. Amb aquesta intenció, farà tres estades al Magreb: dues a Tunis (1293 i 1314-1315) i una a Bugia (1307).

 

La posició de Llull respecte dels no-cristians va evolucionar amb el temps. A l’inici té la voluntat d’establir-hi un diàleg franc i obert, com el que es retrata al Llibre del gentil e dels tres savis, ca. 1274. En aquesta narració un gentil, és a dir, un pagà, accedeix al coneixement de la fe gràcies als ensenyaments de tres savis, un jueu, un cristià i un musulmà. Al final de l’obra els savis demanen al seu interlocutor que no els reveli la seva elecció per poder continuar el diàleg sense condicionaments.

 

Després d’haver viatjat a terres musulmanes, Llull pren una una posició més controvertida que, fins i tot, desemboca, en la seva estada a Bugia el 1307, en una polèmica agra, que retrata a la Disputatio Raimundi christiani et Homeri saraceni (1308). 

 

L’evolució té a veure amb la descoberta de l’altre concret i real i amb la necessitat d’adaptars’hi: Llull no modifica les bases del seu projecte ni la voluntat d’acostar-se als musulmans ni l’adopció estratègica d’elements culturals seus, però s’adona que el diàleg genèric és gairebé impossible i que únicament són viables disputes amb individus determinats, amb una especial formació teològica i filosòfica.

 

 

 

Ramon Llull ha deixat molts testimonis de la preocupació que sentia per la difusió i la conservació de la seva obra. La seva voluntat de produir versions d’una mateixa obra en diverses llengües és part d’aquesta inquietud: explícitament només fa referència a versions en català, llatí o àrab, però sabem que en va promoure almenys també en occità i en francès.

 

També va constituir fons de recopilació dels seus llibres d’abast internacional que fossin alhora centres de conservació i focus de difusió. Es tracta del fons de la Cartoixa de Vauvert a París, del que es va crear a casa d’un noble de Gènova i del que hi havia a Mallorca a casa del gendre de Llull.

 

 

 

 

 

 

 

 

El que ha arribat fins als nostres dies de la tradició manuscrita primitiva lul·liana és només una petita part del que va existir. Hem conservat una trentena de còdexs que podem relacionar de forma directa o indirecta amb el mateix Llull. El nombre total de manuscrits lul·lians de totes les èpoques conservats avui s’acosta al miler. El fet és extraordinari si tenim en compte que la seva iniciativa era del tot privada.

 

 

La personalitat de Ramon Llull es projecta en la història de la cultura occidental d’una forma inusualment complexa, en corrents molt diversos, favorables o contraris. A l’obra ja de per si enorme del Llull autèntic, s’afegeix, des de mitjan segle XIV, tota una tradició de llibres alquímics (més de 80!) i d’altra mena (mèdics, lògics, cabalístics) que li són falsament atribuïts.

 

La difusió internacional de la seva obra s’aprofita molt aviat de la invenció de la impremta. Des de 1475, data de la primera edició lul·liana, fins a final del segle XV es registren més de quaranta edicions incunables que publiquen obres lul·lianes o ja de seguidors de Llull.

La compilació de materials lul·lians i pseudolul·lians que va publicar Lazare Zetzner a Estrasburg l’any 1598 (reimpresa repetidament al segle XVII) és un bon exemple d’èxit editorial i de confluència de les diverses tradicions lul·lístiques. La gran difusió d’aquest llibre condiciona tant el rebuig de Descartes per Llull, com l’entusiasme de Leibniz, que va valorar positivament l’Art.

 

Ivo Salzinger, a Magúncia, va publicar (1721-1742) vuit magnífics volums in folio, com a part d’un projecte d’edició de la totalitat de l’opus lul·lià en llatí. És just l’inici de l’estudi científic i acadèmic de la vida, l’obra i el pensament de Ramon Llull. Al capdavall, les seves obres, originals o atribuïdes, han tingut una difusió que el mateix Llull no podia ni sospitar en la història de la cultura europea dels darrers set segles.