UVCulturaUV Logo del portal

  • La Nau

Arena Numerosa. Col·lecció de fotografia històrica de la Universitat de València. 2006

 Visita visual

Després del període de recuperació, estudi, catalogació, restauració i emmagatzematge en condicions òptimes de la col·lecció de fotografia històrica de la Universitat: plaques de llanterna, orles acadèmiques i retrats, i a partir d’aquesta, i la varietat temàtica que presenta, aquesta mostra crea un espai de reflexió sobre la fotografia de final del segle xix i primeres dècades del segle xx, principalment, dins de l’àmbit universitari: el procés educatiu a través seu, el desenvolupament tècnic i la seua aplicació, el retrat de professors i alumnes convertits en memòria, temps i record.

Un gran nombre d’imatges d’altres temps i llocs com a elements constitutius i necessaris d’aquesta arena numerosa que discorre per les fines parets de vidre d’un rellotge d’arena que marca, amb temible puntualitat, el temps dels vius i remet inevitablement a plantejaments clàssics sobre la fugacitat de la vida i la fragilitat de l’existència humana.

 

 

     

 

 

 

Está bien que se mida con la dura

sombra que una columna en el estío

arroja o con el agua de aquel río

en que Heráclito vio nuestra locura.

 

El tiempo, ya que al tiempo y al destino

se parecen los dos: la imponderable

sombra diurna y el curso irrevocable

del agua que prosigue su camino.

 

Está bien, pero el tiempo en los desiertos

otra sustancia halló, suave y pesada,

que parece haber sido imaginada

para medir el tiempo de los muertos.

 

Surge así el alegórico instrumento

de los grabados de los diccionarios,

la pieza de los grises anticuarios

relegarán al mundo ceniciento

 

del alfil desparejo, de la espada

inerme, del borroso telescopio,

del sándalo mordido por el opio,

del polvo, del azar y de la nada.

 

¿Quién no se ha demorado ante el severo

y tétrico instrumento que acompaña

en la diestra del dios a la guadaña

y cuyas líneas repitió Durero?

 

Por el ápice abierto el cono inverso

deja caer la cautelosa arena,

oro gradual que se desprende y llena

el cóncavo cristal de su universo.

 

Hay un agrado en observar la arcana

arena que resbala y que declina

y, a punto de caer, se arremolina

con una prisa que es del todo humana.

 

La arena de los ciclos es la misma

e infinita es la historia de la arena;

así, bajo tus dichas o tu pena,

la invulnerable eternidad se abisma.

 

No se detiene nunca la caída.

Yo me desangro, no el cristal. El rito

de decantar la arena es infinito

y con la arena se nos va la vida.

 

En los minutos de la arena creo

sentir el tiempo cósmico: la historia

que encierra en sus espejos la memoria

o que ha disuelto el mágico Leteo.

 

El pilar de humo y el pilar de fuego,

Cartago y Roma y su apretada guerra,

Simón Mago, los siete pies de tierra

que el rey sajón ofrece al rey noruego,

 

todo lo arrastra y pierde este incansable

hilo sutil de arena numerosa.

No he de salvarme yo, fortuita cosa

de tiempo, que es materia deleznable.

 

 

Jorge Luis Borges. “El reloj de arena”.

      

“I això no obstant, ells, els passats fa molt de temps, es troben dins nosaltres com a fundació, com a càrrega sobre el nostre destí, com a sang que bull i com a gest que puja de les profunditats del temps.”

Rainer Maria Rilke

“El batec de l’alegria que palpita en nosaltres als vint anys va minvant. Els nostres membres es fatiguen, s’afebleixen els nostres sentits. Tots ens convertim en horrorosos titelles al·lucinats pel record de les passions que ens atemorien i de les exquisides temptacions a què no vam tenir el valor de cedir.”

Oscar Wilde

     

“Llavors la vida se’ns presenta com un conte de fades en què es veu d’un acte a l’altre de quina manera el bebè esdevé adolescent i l’home madur s’inclina cap a la tomba. I com que són els canvis perpetus allò que ens fa adonar-nos que aquests éssers vistos a distàncies bastant grans són tan diferents, advertim que hem seguit la mateixa llei que aquestes criatures fins a tal punt transformades que, sense haver deixat de ser, precisament perquè no han deixat de ser, ja no s’assemblen a allò que en un altre temps hi vam veure.”

Marcel Proust

“El cuerpo humano tiene la función de representar un alma; por eso mirarlo es interpretarlo. El cuerpo humano es lo que es y, además, significa lo que no es: un alma. La carne del hombre manifiesta algo latente, tiene una significación, expresa un sentido.”

José Ortega y Gasset

 

 

 
This website uses proprietary and third-party cookies for technical purposes, traffic analysis and to facilitate insertion of content in social networks on user request. If you continue to browse, we consider that you are accepting its use. For more information please consult ourcookies policy