El carrer és l'escenari principal de la nostra vida pública. Quan els carrers de les ciutats s'empobreixen, es tornen insegurs o —cosa que és pitjor— avorrits, la nostra vida pública retrocedeix. Llavors els interessos privats i les vides privades prenen el comandament i avancen per l'espai urbà, en forma de blocs autistes, d'inversions, de buits, d'embotellament, de càmeres de seguretat, i fan més difícil trobar solucions compartides als problemes. Què fa que el carrer visca? Persones amb interessos diversos i encara antagònics que han de conviure i compartir un mateix espai no segregat: xiquets i xiquetes, residents, comerciants, turistes, mitjans de transport, formes de viure i de guanyar-se la vida, rics i pobres, joves i vells. Usos variats i superposats de manera prou densa perquè la ciutadania es trobe i es reconega, perquè les persones tinguen l'oportunitat i l'obligació de veure amb els seus ulls què és una societat. Per açò, un espai públic viu és sempre conflictiu i planteja incessantment a la ciutadania els dilemes de la vida en comú.

Els carrers estan sempre en transformació. L'exposició recorre aquests canvis, mostrant les característiques de cada dècada, i sobretot la relació entre el social i l'urbà, entre la forma de construir i habitar ciutats i la identitat dels ciutadans: poble, massa, famílies, consumidors, individus, tribus o transeünts, el subjecte de la ciutat és inseparable del que passa en el carrer i de com el carrer es comporta i ho transforma.

 

 

 

 

Però, a més, les administracions intervenen en l'espai públic: per a mantenir les seues funcions bàsiques, però també per obrir pas a la incontenible pressió del canvi social o per moderar, frenar o mitigar els efectes que amenacen la seua supervivència. La forma de dissenyar ciutats o de regular l'ús de l'espai que compartim, d'establir maneres de transport o mobilitat determina quin tipus de carrer (i, per tant, de societat) es proposa a la ciutadania. Quan un barri reacciona davant les intervencions, és perquè està viu i té els seus propis interessos. D'aqueixos xocs han nascut millores i problemes majors, segons com s'haja gestionat el conflicte i la participació.

Perquè l'espai públic és com un joc de taula: ha de tenir regles iguals per a tots, però després cada jugador juga com vol. Com es creen aqueixes regles i es reparteix el joc forma part de l'essència de la democràcia local. L'exposició planteja un nou dilema: l'urbanisme ha sigut una eina de disciplina espacial en la societat de masses i ara està en crisis perquè no aconsegueix disciplinar els intensos fluxos de capital que circulen i els seus ràpids efectes. Només noves aliances entre el poder públic, la societat civil, els moviments socials, els empresaris i els comerciants poden resistir i limitar aquests efectes, sabent que el carrer pot viure i pot morir. Una altra vegada toca construir l'esfera pública entre les xarxes virtuals i la fam de sentit i de contacte de les persones.