A l'abril de l'any 2012 s'aprovava una norma que ha canviat la regulació del dret a la salut, reconegut en l'article 43 de la Constitució espanyola, excloent de la majoria de les prestacions sanitàries als estrangers en situació administrativa irregular. Aquesta reforma, que ha tingut lloc a través de l'aprovació del Reial decret llei 16/2012, de 20 d'abril, ha suposat una enorme reculada quant a la garantia d'aquest dret de la població estrangera a Espanya. Amb la normativa anterior, si bé s'exigia el requisit de l'empadronament, tota persona que estiguera empadronada podia accedir a la totalitat de prestacions sanitàries de caràcter públic. No obstant això, en l'actualitat, el vincle amb la Seguretat Social del qual es fa dependre el dret a l'assistència sanitària és un vincle excloent. I és excloent perquè, en definitiva, implica que qui tinga una ocupació o tinga la capacitat econòmica suficient per a poder accedir a la medicina privada, tindrà la seua atenció sanitària garantida. En un altre cas, llevat que es tracte de menors d'edat, els immigrants en situació irregular només podran accedir a l'atenció d'urgències per malaltia greu o accident, i la que es preveu per a la situació d'embaràs, part o postpart.

Explicant la reforma amb major precisió, la titularitat d'accés al Sistema Nacional de Salut es reconeix a qui tinga la condició d'assegurat. Els supòsits previstos per la norma són els següents:

1) ser treballador per compte d'altri o per compte propi, afiliat a la Seguretat Social i en situació d'alta o assimilada a la d'alta; 2) ostentar la condició de pensionista del sistema de la Seguretat Social; 3) ser perceptor de qualsevol altra prestació periòdica de la Seguretat Social, com la prestació i el subsidi per desocupació o unes altres de similar naturalesa; o 4) haver esgotat la prestació o el subsidi per desocupació i trobar-se en situació de desocupació, inscrit en l'oficina corresponent com a demandant d'ocupació.

A més, els espanyols, els ciutadans comunitaris registrats (nacionals d'un Estat membre de la Unió Europea) i els nacionals de tercers Estats amb autorització de residència a Espanya, també s'entenen assegurats sempre que els seus ingressos no superen en còmput anual la quantia de cent mil euros. D'un altre costat, també els beneficiaris dels assegurats, és a dir, aquelles persones amb una determinada relació de parentiu o dependència de l'assegurat, que concreta la norma, igualment s'entendran inclosos en el Sistema Nacional de Salut.

Veiem, doncs, com els més perjudicats per la reforma són els nacionals de tercers Estats no autoritzats per a residir a Espanya i els ciutadans comunitaris no registrats, ja que encara que no superen el límit ingressos establit, no tindran igualment la condició d'assegurats. Així, aquestes persones a Espanya no tenen reconeguda l'assistència sanitària de caràcter públic, excepte l'atenció mínima urgent o en cas d'embaràs. Si ens parem a pensar en les conseqüències de la reforma, conclourem que s'afecta principalment el dret a la salut, ja que, d'acord amb organismes internacionals com el Comité de Drets Econòmics, Socials i Culturals de Nacions Unides, entre els seus elements necessaris es troba l'accés als establiments, béns i serveis de salut, i la garantia d'aquest accés sense discriminació protegint especialment als col·lectius vulnerables i marginats de la societat. En relació amb això, la població immigrant en situació administrativa irregular és especialment vulnerable, perquè en la majoria d'ocasions no tenen l'autorització per a residir precisament per no tindre una ocupació o no tindre mitjans de vida suficients. La paradoxa és, doncs, que en vincular-se els drets socials, com el dret a la salut, a l'estatus de residència legal i amb això, a l'obtenció d'una ocupació, s'està perjudicant precisament aquelles persones que més necessitarien de l'accés als drets socials independentment de la seua capacitat econòmica. Així doncs, s'incompleix l'obligació de protegir als grups vulnerables, i en el cas de l'assistència sanitària, aquesta obligació s'incompleix greument en certs supòsits. Per exemple, quan no es garanteix l'accés a les persones que en patir determinades malalties es poden trobar en una major situació de vulnerabilitat.

Aquest és el cas dels estrangers immigrants afectats pel VIH/sida, sobre el qual un grup de la Clínica Jurídica per la Justícia Social elaborem un informe a petició de CESIDA – Coordinadora estatal de VIH/sida; analitzant quines conseqüències té la nova reforma sanitària per a aquestes persones. En l'informe denunciem que la mesura posa en perill el seu estat de salut, en tractar-se d'una malaltia crònica, i que al no garantir-se les prestacions farmacèutiques, els afectats per la malaltia han d'assumir el pagament dels tractaments antiretrovirals, imprescindibles per a la seua salut. D'altra banda, analitzem separadament la situació dels nacionals de tercers Estats i dels ciutadans comunitaris, per les diferències que existeixen degut la normativa europea d'aplicació. Així mateix, estudiem la regulació específica de les Comunitats Autònomes, que han reaccionat de diferents formes a la regulació estatal, algunes regulant la matèria en el mateix sentit i unes altres que per contra amplien l'àmbit de reconeixement. Finalment, a més de tractar la regulació de l'atenció sanitària, realitzem algunes consideracions en relació amb les prestacions farmacològiques, d'especial interés en aquest cas. En concret, els medicaments antiretrovirals no es veurien afectats per l'anomenat ‘copagament sanitari’ (que obliga a pagar part del cost dels medicaments) al no estar subjectes a aportació de l'usuari. Ara bé, cal recordar que això es refereix als usuaris que s'entenen assegurats, inclosos en un dels supòsits que abans hem explicat. El que suposa que els estrangers sense autorització per a residir hauran d'assumir el pagament dels medicaments, excepte en els supòsits en què la Comunitat Autònoma en la qual es troben els reconeguen les prestacions sanitàries per patir una malaltia crònica o infectocontagiosa. En l'informe detallem aquesta informació, que tanta rellevància té tant per a la salut individual com per a la salut pública, com han assenyalat diferents organitzacions a propòsit de l'entrada en vigor del Reial decret llei.

En conclusió, la reforma sanitària ha suposat una greu restricció al dret a la salut de les persones migrants, quan aquestes no han obtingut els ‘papers’ que regularitzarien la seua estada o residència a Espanya. Davant la nova normativa, molts professionals i acadèmics han criticat les conseqüències que es deriven d'aquesta. Cal aplaudir, d'altra banda, la lluita de les organitzacions socials, com la Plataforma Jo sí Sanitat Universal, CESIDA, o l'intens treball de l'ONG Mèdics del Món, que a més de la labor assistencial que realitzen dia a dia, ens recorden, amb campanyes com a Dret a curar (http://www.medicosdelmundo.org/derechoacurar/) l'important que és evitar que se silencien injustícies com aquesta.

María Dalli, Clínica Jurídica per la Justicia Social. Universitat de València