En la Clínica Jurídica per la Justícia Social, de la Universitat de València vam tindre un encàrrec per part de la Coordinadora Estatal del VIH / Sida, en la qual se'ns va consultar sobre el dret a l'adopció de persones que tingueren el VIH, treball que ens va resultar molt dur en els inicis, però gratificant en la seua conclusió. L'adopció suposa el pas per dures traves burocràtiques fins que la mateixa es produeix. Però què succeeix quan un dels membres de la parella pateix una malaltia crònica, podent haver-hi un xicotet perill de contagi? Aquest últim és el cas de persones que pateixen del VIH, el “virus de la immunodeficiència humana”, malaltia que va aparéixer a la fi dels anys 80, i els principis dels quals van ser d'incertesa per a la comunitat científica, ja que desconeixien el que estava succeint, i que després de moltes investigacions i avanços mèdics la malaltia va començar a ser controlada. Després de l'aparició de la malaltia es van produir moltes morts, però no era la malaltia la que la produïa, sinó els tractaments als quals eren sotmesos els pacients amb VIH. En l'actualitat aquests tractaments, degudament combinats no curen la malaltia, però si aconsegueix que les persones que són tractats puguen portar una vida normal evitant que el virus es reproduïsca.

Per a poder realitzar una adopció són necessaris uns determinats tràmits que han de realitzar als adoptants com un període d'assessorament psicològic abans que siguen aprovats com a pares preadoptius, en les quals s'avalua la seua capacitat per a cuideu d'un xiquet, ja que el benestar del menor és prioritària per a l'Estat, una vegada comprovat que el menor no té una llar estable on es puga desenvolupar-se amb tota normalitat.

Els sol·licitants han d'acudir als Serveis de Protecció de Menors de la seua Comunitat autònoma, per a la seua valoració i finalment obtindre la idoneïtat de l'entitat pública per a poder adoptar, és a dir, Entitats Col·laboradors que han d'estar acreditades i inscrites degudament en el registre públic. No obstant això, a causa del descens de la natalitat al nostre país han augmentat de forma molt notable les adopcions de caràcter internacional, sent els països de l'est, com Rússia, i fins i tot Xina on més adopcions per part d'espanyols s'han produït, però evidentment s'estableixen unes determinades aptituds i condicions per a poder acudir a ells, i que encara que clarament no s'expresse, el patir una determinada patologia és causa de rebuig per als futurs adoptants. Ací entren en joc les resolucions dels Tribunals espanyols quant al dret a l'adopció per persones amb algun tipus de patologia, i sobretot, d'aquelles parelles en la qual un dels seus membres pateix la malaltia. El nostre estudi abasta tant a aquelles persones que pateixen el VIH com qualsevol altre tipus de malaltia.

L'entitats col·laboradores declaren inidoneos als adoptants amb algun tipus de malaltia contagiosa ipso facto, per considerar-los incapaces de la cura d'un menor, sent ací on entra en joc les resolucions dels tribunals en les quals rebutgen de pla les resolucions d'aquestes, revocant les seues resolucions i en les quals cal destacar Sentències com de l'Audiència de l'Audiència Provincial de Barcelona, 428/2012; de l'Audiència Provincial de Cantàbria 92/2003 de 5 de març; de l'Audiència Provincial de les Illes Balears 43/2009 de 10 de febrer i 380/202 de 6 de juny entre altres.

En la primera Sentència de l'AP de Barcelona van interposar recurs Sr. Virgili i per Dª Victoria, davant la resolució l'Institut Català d'Acolliment mitjançant resolució va establir que “El *Sr Virgili pateix una hepatitis crònica per Virus C, infecció patologia que minven de forma significativa l'esperança de vida de l'interessat, podent informar que amb un alta probabilitat no podrà anar amb compte d'una tercera persona en les condicions desitjables durant els pròxims 18 anys, referint-se a la seua esposa, la Sra. Victoria que pateix trastorn d'ansietat i afectació asmàtica que requereix important tractament farmacològic el que considerava que tenia la capacitat limitada per a anar amb compte de terceres persones” declarant-los inidóneos i per tant la finalització del procediment d'adopció. Ni tan sols va entrar valorar totes les circumstàncies legalment establides per a determinar la seua idoneïtat. El tribunal acabe revocant la resolució, perquè va considerar que l'existència de malalties cròniques es poden mantindre estables i les patologies dels recurrents no es poden considerar inhabilitantes per a la cura i atenció d'un menor. I en els mateixos termes altre tribunal, en concret, AP de Cantàbria en la seua sentència 92/2003, de 5 de març, en la qual els recurrents havien sigut declarats *inidóneos perquè uns d'ells patia VIH. També es van rebatre els arguments de l'Entitat col·laboradora. En aquest cas es van aportar informes metges en els quals es deixava constància de la malaltia degudament tractada i sotmesa a les exigibles precaucions, no impedeix als propis interessats la prossecució d'una vida normal i perfectament idònia per a l'acompliment de les seues obligacions com a pares adoptius.

No es pot ni s'ha de prejutjar per endavant, que davant una determinada circumstància com és el cas d'una malaltia, incapacite a qualsevol persona per a la paternitat o maternitat, no sent un impediment com intenten deixar patent les entitats col·laboradors. Les condicions físiques d'una persones és cert que són importants per a la cura d'un menor, màximament en els primers mesos de vida, però també ho són l'entorn, les relacions psicosocials, educatives, etc, on es desenvoluparà. El Conveni de la Haia de 29 de maig de 1993, en la seua exposició de motius s'exposa la necessitat de garantir els drets dels menors de créixer al costat de les seues famílies en un entorn harmònic i de felicitat, establint també una sèrie de garanties quant a les adopcions internacionals en interés dels menors respecte als seus drets fonamentals, a més també estableix garanties respecte als menors que han de desplaçar-se a un altre Estat que no és el seu, seguint uns protocols establits per a l'adopció, tant quan es refereix als futurs pares com al xiquet, tot això en interés del menor. Els serveis corresponents de les comunitats autònomes, prèviament a declarar a un menor en adopció, estudien el seu entorn familiar i les possibilitats del seu desenvolupament en condicions estables, optant per l'adopció quan es constanta que l'entorn familiar no és l'adequat. Òbviament, tal com ho qualifiquen els tribunals ordinaris, el fet de patir una malaltia no fa menys apte a un pare o una mare ocupar-se dels seus fills. La medicina ha evolucionat d'una forma vertiginosa i com a conseqüència les persones amb patologies en certa forma greus, poden portar una vida normal. Ens hauríem de preguntar, quantes famílies conviuen en què un dels progenitors patisca una minusvalidesa o un patiment que minve les seues facultats físiques, i no per això se'ls retirar la custòdia dels fills.

Mercedes Ortolá Seguí, Llicenciada en Dret, Clínica Jurídica per la Justicia Social