El projecte (HAR2015-68962: EVOLPAST) es pot consultar clicant ací.

Yolanda Carrión, Oreto García Puchol i Agustín Díez-Castillo són investigadors del Departament de Prehistòria, Arqueologia i Història Antiga, de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València.

L’estudi internacional, coliderat per l’Institut de Biologia Evolutiva i la Universitat de Harvard, abasta els últims 8.000 anys d’història de la península. Impulsat pel National Institute of Health als Estats Units i per la Caixa, el treball revela que la població basca actual presenta una genètica típica de la Ibèria de l’Edat del Ferro.

L’estudi ha elaborat un mapa genètic de la Península. S’han analitzat els genomes de 271 habitants de la Península de diferents èpoques històriques i els ha contrastats amb les dades recollides en estudis previs d’altres 1.107 individus antics i de 2.862 moderns. Els resultats mostren una imatge inèdita de la transformació de la població ibèrica al llarg de les diferents etapes històriques i prehistòriques.

Reemplaçament de la població masculina en l’Edat del Bronze
L’arribada de grups descendents de pastors de les estepes d’Europa de l’Est fa entre 4.000 i 4.500 anys va suposar el reemplaçament d’aproximadament el 40% de la població local i de quasi el 100% dels homes. “Els resultats genètics són molt clars en aquest aspecte. De forma progressiva durant una etapa que va poder durar uns 400 anys, els llinatges del cromosoma Y presents fins llavors en la Ibèria de l’Edat del Coure van ser quasi totalment substituïts per un llinatge, el R1b-M269, d’ascendència estepària”, explica l’investigador Carles Lalueza-Fox, de l'Institut de Biologia Evolutiva (centre mixt del CSIC i la Universitat Pompeu Fabra).
“Si bé aquest va ser clarament un procés dramàtic, les dades genètiques per si soles no ens poden dir què el va impulsar”, diu David Reich, investigador principal a l'escola de medicina de Harvard i co-responsable de l'estudi.

“Seria un error afirmar que la població local va ser desplaçada, ja que no hi ha evidència de violència generalitzada en aquell període”, afig Íñigo Olalde, investigador de la Universitat de Harvard.
Una explicació alternativa seria que les dones ibèriques locals preferiren als nouvinguts d'Europa central en un context de “forta estratificació social”, comenta Lalueza-Fox.

L’equip d’investigació destaca que les dades genètiques per si soles no revelaran tota la història. “Les evidències d’altres camps, com l’arqueologia i l’antropologia, han de ser conjugats amb aquests resultats per a comprendre millor què va impulsar aquest patró genètic”, sentència Reich.
Com a exemple d’aquest fenomen de reemplaçament, l’estudi documenta una tomba oposada en un jaciment de l’Edat del Bronze (posterior a l’Edat del Coure) en la localitat de Castillejo del Bonete (Ciudad Real). Dels dos individus trobats en l’enterrament, l’home presenta ascendència de l’estepa mentre que la dona és genèticament similar als ibèrics anteriors a l’Edat del Coure. 

Genètica basca

Altra de les principals conclusions de l’estudi és que la genètica dels bascos actuals a penes ha canviat des de l’Edat del Ferro (fa uns 3.000 anys). Al contrari del que apunten algunes teories que situaven als bascos com els descendents de caçadors mesolítics o dels primers agricultors que van viure en la península Ibèrica, els resultats d’aquest treball mostren que la influència genètica de les estepes també va arribar al País Basc (de fet tenen una de les freqüències més altes del cromosoma Y R1b). Per contra, a penes presenten influències de migracions posteriors com els romans, els grecs o els musulmans, de les quals van quedar aïllats.

“Ara es pensa que les llengües indoeuropees es van estendre per Europa de mà dels descendents dels pobles de les estepes. En aquest estudi recomponem el complex mosaic genètic de la península ibèrica, on trobem paleollengües de tipus indoeuropeu, com el celtiber, i no-indoeuropees, com l’iber, així com el basc, que és l’única llengua pre-indoeuropea d’Europa encara parlada. Els nostres resultats indiquen una major component genètica de les estepes en celtibers que en ibers, però en tot cas hi ha una certa dissociació entre llengua i ancestralitat”, afig Lalueza-Fox.

Contactes africans 

La distribució del corrent genètic des d’Àfrica cap a la Península és molt més antiga del documentat fins al moment. L'estudi confirma la presència en el centre de la península Ibèrica, en el jaciment de Camino de las Yeseras (Madrid), d’un individu procedent del nord d’Àfrica que va viure fa uns 4.000 anys, així com d’un nét d’emigrant africà en un jaciment gadità de la mateixa època. Tots dos individus portaven considerables proporcions d’ancestralitat subsahariana. No obstant això, es tracta de contactes esporàdics que van deixar poca petjada genètica en les poblacions ibèriques de l’Edat del Coure i del Bronze.

A més, els resultats indiquen que va haver-hi flux gènic nord-africà en el sud-est de la Península en època púnica i romana, molt abans de l’arribada dels musulmans a la Península en el segle VIII.

Romans, grecs, fenicis, visigots i musulmans

L’anàlisi del mapa genètic mostra profundes modificacions de població en la península Ibèrica en períodes històrics més recents. “Documentem per primera vegada l'impacte genètic dels majors esdeveniments de la història de la península. Els resultats mostren que per a quan va començar l’Edat mitjana almenys un quart de l’ancestralitat ibèrica havia sigut reemplaçada per nous fluxos de població provinents del Mediterrani oriental (romans, grecs i fenicis), la qual cosa revela que les migracions durant aquest període continuaven tenint una gran força en la formació de la població mediterrània”, explica Íñigo Olalde.

Un dels exemples d’aquest fenomen esmentats en el treball és la colònia grega d’Empúries, en el nord-est peninsular, fundada entre els anys 600 abans de la nostra era i el període tardo-romà. Els 24 individus analitzats es divideixen en dos grups d'herència genètica diferent: un compost per individus amb una ancestralitat típica grega i un altre compost per població genèticament indistingible dels ibers del pròxim poblat d’Ullastret.

“L’article analitza també l’arribada a la Península dels visigots i els musulmans. Entre els primers s’han localitzat dos individus en el jaciment de Pla de l’Horta (Girona) amb clara ancestralitat de l’est d'Europa i un ADN mitocondrial típic d’Àsia. Del període islàmic s'han analitzat individus de Granada, València, Castelló i Vinaròs, que mostren un component nord-africà pròxim al 50%, molt major que el residual 5% que s'observa en la població ibèrica actual. En aquest cas es tracta d’una ancestralitat que va ser quasi eliminada durant la Reconquesta i la posterior expulsió dels moriscos”, comenta Lalueza-Fox.

Estructura de la població de la Ibèria Mesolítica

Aquest estudi, juntament amb un altre publicat el mateix dia en Current Biology, identifica per primera vegada la presència d’una estructura genètica espacial i temporal entre els caçadors recol·lectors de la península Ibèrica durant el Mesolític (fa aproximadament 8000 anys) En el nord-oest, els caçadors mesolítics que van viure pocs segles abans de l'arribada dels primers agricultors mostren una afinitat genètica amb els caçadors recol·lectors centre europeus. Aqueixa ancestralitat no estava present en els anteriors caçadors recol·lectors d’aquella mateixa regió ni en els caçadors recol·lectors contemporanis del sud-est d’Ibèria a la fi del Mesolític.

La investigació ha sigut finançada per la Caixa, FEDER-MINECO (BFU2015-64699-1118P), el National Institutes of Health (grant GM100233), la Paul G. Allen Family Foundation i la Howard Hughes Medical Institute, entre altres.

--------------------------------------

Article de referència: Iñigo Olalde et al. The genomic history of the Iberian 
Peninsula over the past 8000 years. Science. DOI: 10.1126/science.aav1444 Facultat de Geografia i Història Universitat de València - UV Sarah McClure