Logo UVGrado en Filología CatalanaFacultad de Filología, Traducción y Comunicación Logo del portal

  • Estudiant

Teodor Llorente i la dignificació de la llengua escrita

20 de junio de 2018

RAFAEL ROCA *    

A propòsit de la presentació del volum Poesies i proses valencianes de Teodor Llorente, que acaba de publicar la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació i que vàrem presentar el passat dia 9 al Centre del Carme, un parell de persones em varen preguntar quin interés podia despertar actualment Llorente, un escriptor del segle XIX que durant molt de temps ha sigut qualificat de folklòric, entre la joventut valenciana actual.

Deixant de banda l’estètica i la temàtica al voltant de la qual gira la major part de la seua obra poètica, que sens dubte s’emmarca en l’univers cultural i referencial de la València idealitzada de finals del Vuit-cents, crec que un dels majors al·licients que pot presentar la seua obra als joves del segle XXI és el de servir-los de model de fidelitat a la llengua i la identitat valencianes. Quan Llorente féu les seues primeres passes com a escriptor, allà pels anys 50-60 del segle XIX, la classe social a la qual pertanyia, la burgesia valenciana, ja havia renunciat en bloc a l’ús escrit i culte del valencià, com a efecte d’un procés de castellanització secular que arrancava de molts anys enrere. Tanmateix, ell, estimulat per figures com ara Pasqual Pérez i Rodríguez, Joan Arolas i Marià Aguiló, començà des de molt jove a produir poesia culta en valencià. Això, per a l’època en què ens situem, representava una novetat i un canvi d’orientació important, ja que, per una banda, en aquell moment a València la literatura culta es produïa quasi exclusivament en castellà; i, per una altra, el valencià escrit havia vist reduït el seu ús a l’àmbit còmic i satíric, era la llengua que els escriptors popularistes –a l’estil de Josep M. Bonilla i Josep Bernat i Baldoví– utilitzaven per a fer riure i entretenir el gran públic. I Llorente capgira totes dues modes o tendències: demostra que es pot crear literatura culta en valencià; i també que el valencià és apte per a escriure d’una manera seriosa, és a dir, amb un cert nivell estètic i intel·lectual. De fet, ell mai no utilitzà el valencià escrit per a ridiculitzar o fer riure, tal com era habitual en les dècades precedents i en el mateix moment en què inicià la seua singladura com a escriptor. Amb aquesta dignificació de la llengua escrita que promogué, Llorente també proporcionà una bona espenta a la recuperació de la identitat valenciana, bastant diluïda per aquell temps, ja que elevà l’autoestima de molts dels seus coetanis que, o bé per temor o bé per falta de tradició i de coneixement (o per totes tres coses), no s’havien atrevit a fer un ús escrit culte de la llengua dels valencians.

Aquest és el fet: Llorente, un autor ideològicament conservador en tants aspectes, des d’un punt de vista lingüístic actuà contracorrent: no renuncià, com havien fet la majoria dels escriptors de la seua classe social (i com tal vegada hauria sigut més fàcil i còmode per a ell), al conreu literari culte de l’idioma matern, ans al contrari: el potencià. I aquesta crec que és una de les principals lliçons que la seua figura i obra poden aportar actualment als joves valencians.

 

*Universitat de València

Etiquetas
 
Esta página web utiliza cookies propias y de terceros con fines técnicos, de análisis del tráfico y para facilitar la inserción de contenidos en redes sociales a petición del usuario. Si continúa navegando, consideramos que acepta su uso. Para más información consulte nuestrapolítica de cookies