L’equip de recerca EVER (Early Vertebrate Evolution Research-lab) de la Universitat de València, format pels paleontòlegs Humberto Ferrón, Carlos Martínez i Héctor Botella, ha analitzat els fòssils d’un peix extint pertanyent al grup dels placoderms (Dunkleosteus terrelli) i ha pogut reconstruir la forma del cos d’aquest animal. La investigació ha sigut publicada en la revista PeerJ .
El treball d’aquest equip de la Facultat de Ciències Biològiques i de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva (ICBiBE) s’ha centrat a establir la relació entre la morfologia corporal de taurons actuals i la seua locomoció, per a poder realitzar comparacions i entendre la forma corporal d’espècies de peixos extints. La troballa fonamental del treball ha sigut que, dins del grup de taurons que naden de forma contínua i activa, les espècies més grans necessiten cues (o aletes caudals) proporcionalment més àmplies.
Aquest fenomen és a causa de la necessitat de compensar una pèrdua de flotabilitat que es dóna en els individus més grans, ja que la freqüència amb què baten les seues cues decreix amb la grandària, explica Humberto Ferrón, investigador del Departament de Geologia de la Facultat de Ciències Biològiques.
A més, assegura que aquest fet explica que les espècies més grans de taurons, com el conegut tauró blanc (Carcharodon carcharias), tinguen cues molt àmplies en forma de mitja lluna. De fet, afegeix, aquest fenomen ha sigut documentat ja amb anterioritat en altres grups no emparentats amb els taurons, com els dofins o les tonyines, o fins i tot en grups ja extints de rèptils marins com els ictiosaures.
La recerca conclou que Dunkleosteus terrelli va haver de presentar una aleta caudal molt més àmplia del que s’havia especulat fins al moment, més consistent amb els principis físics que governen la locomoció d’animals aquàtics. “Aquesta idea està d’acord amb el recent descobriment d’una estructura dels taurons anomenada ceratotrichia en fòssils de placoderms, la qual constitueix el teixit responsable d’ampliar i donar forma a les aletes més enllà dels propis elements de l’esquelet” explica l’expert.
La reconstrucció d’aquest vertebrat ha comptat amb la participació del paleoilustrador Hugo Salais.
Sobre els placoderms
Segons Humberto Ferrón, els placoderms van ser els primers vertebrats a adquirir mandíbula i van habitar els mars i rius de tot el món durant els períodes Silúric i Devònic (fa entre 440 i 360 milions d’anys). Van ser peixos amb una cuirassa d’os que cobria la part més anterior del cos (cap i tòrax), mentre que la resta del tronc i la cua estaven generalment coberts amb xicotetes escates i el seu esquelet era de naturalesa cartilaginosa. Com a conseqüència, en molts casos, les úniques restes de placoderms que han quedat preservats en el registre fòssil són les plaques òssies del cap, per la qual cosa la forma del cos és desconeguda en la majoria de les espècies descobertes fins ara.
Dunkleosteus terrelli, el placoderm carnívor de major grandària descrit fins al moment, no és una excepció. La majoria de les reconstruccions clàssiques d’aquesta espècie han sigut purament especulatives. No obstant, unes poques s’han basat en l’aspecte de placoderms més xicotets on sí es coneixen algunes restes de la cua i altres parts corporals.
Article:
Ferrón, H. G., Martínez-Pérez, C., & Botella, H. (2017). «Ecomorphological inferences in early vertebrates: reconstructing Dunkleosteus terrelli (Arthrodira, Placodermi) caudal fin from palaeoecological data». PeerJ, 5, e4081. DOI: 10.7717/peerj.4081
https://peerj.com/articles/4081/
Imatges:
