A mesura que els interessos colonials van impulsar noves exploracions i conquestes militars, la mirada eurocèntrica sobre el món va haver d’enfrontar-se amb cultures que fins llavors poc o gens coneixia.
Per acabar d’establir les bases d’una visió panoràmica, crítica i renovada sobre la ciència durant els segles XVI i XVII que prescindisca de la narració tradicional entorn d’una suposada revolució científica, marcada per un grapat d’herois (tots homes, tots blancs, tots europeus) i els seus grans descobriments, potser convé un últim esforç per descentrar un panorama que s’ha enunciat en termes exclusivament europeus. El canvi d’escala a què obliguen la primera globalització i el desplegament inseparable del binomi modernitat-colonialitat des d’Europa cap a la resta del planeta hauria d’anar acompanyat d’una nova geografia global de les pràctiques científiques. Però aquesta encara està per elaborar. Aquesta nova geografia global no pot ser sinó multicèntrica i oferir una imatge més pròxima a la d’una complexa xarxa de relacions horitzontals que a la d’una jerarquia de centres i perifèries que va elaborar, precisament, la història de la ciència fins fa ben poc marcada profundament per la mirada etnocèntrica europea.
Per continuar llegint:
