Dijous 18 de desembre de 2025 es va celebrar el seminari "Debats i controvèrsies en torn a la terminologia química del segle XVIII: El cas d'“oxigen” i “arxîcayo”, a càrrec d’Alberto Rodríguez Lifante, professor de la Universitat d’Alacant i antic estudiant del Màster d’Història de la Ciència i Comunicació Científica. El seminari es va realitzar en col·laboració amb la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica (SCHCT).
El seminari es va basar en el treball final de màster, centrat en l’anàlisi dels debats sobre l’adaptació i acomodació de la nova nomenclatura química que es va produir a finals del segle XVIII. Aquest TFM ha rebut el Premi SHCTC 2025 en la modalitat acadèmica i va analitzar la creació i els debats vinculats al terme arxîcayo, proposat pel cirurgià Juan Manuel Guillermo de Aréjula com a alternativa al d’oxigen. El treball pretenia investigar quines dades ofereix el debat actual en història de la ciència a partir d’una revisió en clau lingüística de la terminologia química mitjançant la proposta d’arxîcayo. També tenia com a objectiu estudiar quina va ser la circulació i recepció d’aquest terme fins al segle XIX.
La investigació presentada va comptar amb fonts primàries i secundàries. Entre aquestes fonts, va incloure obres lexicogràfiques com Español-Inglés de Henry Neuman i Lengua Castellana de Pedro Labernia, així com traduccions de l’obra francesa de 1787 Méthode de nomenclature chimique, Reflexiones sobre la nomenclatura química de Manuel de Aréjula (1788) i la traducció Nomenclatura química de 1788 de Pedro Gutiérrez Bueno. A més, va abordar estudis sobre la figura d’Aréjula i la seua obra, la història i la terminologia de la química, la recepció de Lavoisier a Europa i diccionaris de l’àmbit mèdic dels segles XVIII i XIX. Va assenyalar que les obres lexicogràfiques es troben incloses en el TeLeMe i en hemeroteques digitals de la Biblioteca Nacional d’Espanya i de França.
Rodríguez va explicar la varietat d’espais en què es practicava la química al segle XVIII, ja que les seues aplicacions es donaven en la mineria, la indústria tèxtil, l’àmbit militar i el farmacèutic. Fins a 1787, la denominació de les substàncies depenia del lloc on s’havien descobert, de la persona, del color, etc., cosa que generava diversos problemes; per això calia regular una nomenclatura que fora compartida per la comunitat científica. Etimològicament, oxigen prové de ὀξύς, que significa «àcid», i de γενής, que significa «generador» o «productor». Aquesta terminologia intentava reflectir la idea que era un constituent present en tots els àcids. El que van fer les llengües va ser adaptar la nomenclatura com a préstec, contrapréstec i calc, i en el cas de l’italià, el castellà i l’anglés, adaptar-la perquè sonara com a pròpia de cada llengua.
El professor Rodríguez va mencionar la figura del cirurgià Aréjula, qui va formar part d’un grup de persones que la corona espanyola va promoure per a realitzar viatges científics a França amb la finalitat d’estar en contacte amb els sabers de la medicina, la cirurgia, la farmàcia, la mineria i la metal·lúrgia. Va realitzar dues estades: una a París entre 1787 i 1789, i una altra a París-Londres entre 1789 i 1791. Segons Aréjula, el terme oxigen no era ideal fonèticament ni morfològicament per al castellà, per la qual cosa va proposar arxîcayo. Aquesta proposta, segons ha mostrat Alberto Rodríguez, no va tindre èxit per tres raons: 1) es va realitzar mitjançant raonaments lògics i no experimentals; 2) la va formular un químic desconegut procedent d’un país sense pes en l’àmbit de la química; i 3) es va fer en un moment en què s’estava lliurant una batalla contra els defensors de la vella química.
Va assenyalar que el terme arxîcayo apareix en diferents obres: Elementos de orictognosia d’Andrés Manuel del Río (edició de 1795), Annales de Chimie (edicions de 1797 i 1798), A New Dictionary of Spanish and English languages de Henry Neuman (edicions de 1798, 1799 i 1817) i Novísimo Diccionario de la Lengua Castellana con correspondencia catalana de Pedro Labernia (edició de 1866). En l’obra de Henry Neuman, el terme era atribuït als científics espanyols.
Finalment, el seminari va concloure mostrant que el període il·lustrat analitzat va ser rellevant per a la lexicografia i la consolidació de nous termes científics en llengua castellana enfront d’altres llengües romàniques. D’altra banda, es va concloure que la circulació del terme arxîcayo va ser breu, però més prolongada del que es pensava, ja que va aparéixer tant en obres de química com en obres lexicogràfiques. Tanmateix, la seua introducció va ser tardana, ja que el terme oxigen ja era força utilitzat i s’havia consolidat entre els autors; per això, finalment, no va tindre èxit.
El seminari del professor Alberto Rodríguez també va comptar amb una secció en què va contextualitzar el seu TFM en el marc del Màster d’Història de la Ciència i Comunicació Científica (UV-UMH-UA). Va realitzar una exposició amb l’objectiu que servira de guia a futurs estudiants del programa en els moments crucials del disseny i la redacció del seu TFM. Per a això, va analitzar els passos importants que s’han de seguir en la seua elaboració. Sens dubte, aquesta segona part del seminari suposa una fulla de ruta o guia per a elaborar un treball final de màster de gran valor didàctic per als estudiants del màster.
Ivania Maturana, estudiant de pràctiques extracurriculars del Màster Interuniversitari d´Història i Comunicació de la Ciéncia.
