El geògraf Richard Heede ha compilat una base de dades massiva que calcula qui és el responable d’alliberar el carboni de terra i posar-lo en l’atmosfera. Treballant sol i amb fons inestables, va passar anys unint les peces de la producció anual de cada empresa petrolífera des de la Revolució Industrial i convertint-la en emissions de carboni.
19 de de setembre de 2016
El resultat, avaluat per experts i publicat en Climatic Change, mostrà que sols 90 companyies contribuïen al 63% de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle a nivell mundial entre 1751 i 2010. La meitat d’eixes emissions va tindre lloc després de 1988, any en que James Hansen de la NASA declarà en el Congrés que no quedava dubte que l’escalfament global havia començat.
Les dades “em resultaren molt sorprenents”, diu Naomi Oreskes, un historiador científic en la Universitat de Harvard i coautor del llibre “Mercaders del Dubte”, que compara a la industria petrolífera amb la industria tabacalera en un esforç per fer dubtar de la ciència. “Tot el món diu que açò és un problema de la Revolució Industrial, però ara crec que no és així”, diu. Heede ha provat que l’arrel del problema és molt més recent i fàcil de traçar. En 2011, Oreskes es va unir a Heede en la creació del Climate Accountability Institute (Institut de Transparència del Clima), una organització sense ànim de lucre compromesa a calcular la contribució de les companyies petrolíferes al canvi climàtic i a investigar els suposats intents per confondre la ciència.
Compartir la culpa
Altra gent critica que el treball es simplifica massa i és molt innocent. David Victor, científic polític i especialista en polítiques d’energia en la Universitat de California en San Diego i coautor de l’informe del Panell Intergovernamental sobre Canvi Climàtic en 2015, no qüestiona les xifres de Heede però sí diu que el seu enfocament va desencaminat. “Forma part d’una extensa narrativa d’intentar crear malvats, d’intentar dibuixar línies entre els productors com a responsables i a tota la resta, per tant, tots som culpables. Crear una narració que inculpe a les corporacions en lloc de resoldre el problema no va a solucionar res”.
Heede coincideix que la responsabilitat és compartida. “Jo, com a consumidor, assumisc certa responsabilitat pel meu propi cotxe, etc. Però estem vivint en una il·lusió si pensem que estem elegint, perquè la infraestructura pren en gran mesura les decisions per nosaltres”. Diu que va centrar-se en companyies petrolíferes perquè, a diferència de les indústries que produeixen gasos d’efecte hivernacle com subproductes (com la industria de l’automòbil, que ha accedit a restringir cada volta més el quilometratge estàndard), la missió de les companyies petrolíferes és alliberar el carboni del sol i posar-lo a la venda.
Les seues dades, junt amb la creixent línia d’investigació que utilitza models informàtics per a discernir com de probable és que una determinada tempesta, inundació o ona de calor estiguen relacionades amb les emissions de l’ésser humà, reuneix esforços per assignar la responsabilitat pel canvi climàtic. L’any passat, per exemple, diverses organitzacions no governamentals en Filipines presentaren una sol·licitud amb la Comissió d’eixe país sobre els Drets Humans. Demana que els “grans petrolífers”, prenguen mesures correctores en nom dels supervivents del tifó de les illes, que sofreixen tempestes devastadores que poden haver empitjorat com a resultat del canvi climàtic. “L’informe de Heede és una de les peces clau de la ciència i la investigació que ajudà a construir la nostra campanya”, diu Kristin Casper, advocada de litigis per a Global Climate Justice de Green peace i Liability Project en Toronto, Canadà. A finals de juliol, la comissió va donar ordres a 47 dels majors inversors en companyies petrolíferes, exigint-los que respongueren als càrrecs de drets humans. En altres països estan tenint lloc mesures similars i demandes.
Article original publicat a Science.
