"Només així seria possible obtenir una estructura prou regular com per a ajustar-se a les pautes de difracció cristal·lina observades per Maurice Wilkins i Rosalind Franklin. Era veritat que encara havíem d'ocupar-nos de la seqüència irregular de les bases que es trobaven en la part exterior, però eixa dificultat potser desapareguera quan localitzàrem la disposició interna adequada…Vam fer una trucada ràpida a Maurice. Francis va explicar que la teoria de la difracció helicoïdal permetia examinar a tota velocitat els possibles models d'ADN, i que acabàvem de fabricar una criatura que tal vegada fóra la resposta que tots esperàvem. [...]

A última hora d'una nit de juny, vaig tornar per a apagar el tub de rajos X i revelar la fotografia d'una nova mostra de virus del mosaic del tabac. Tenia una inclinació de 25 graus, de manera que, amb sort, potser podria trobar les reflexions helicoïdals. Quan vaig col·locar el negatiu, encara humit, sobre el panell lluminós, vaig saber que ho havíem assolit. Els senyals que revelaven una hèlix eren inconfusibles".

En aquest relat autobiogràfic sobre el descobriment de l’estructura del DNA, Watson explica de quina manera ell i Crick van aconseguir esbrinar-la, però sobretot fa evident com les grans fites científiques no són actes individuals, sinó productes col·lectius. La història de la ciència és un camí ple d’aportacions col·lectives que cal recuperar per no permetre que queden relegades a l’oblit.

Les primeres aportacions al descobriment del DNA van arribar de la mà de Friedrich Miescher, biòleg suís que va viure entre 1844 i 1895. L’any 1869, 75 abans que Watson i Crick trobaren l’estructura, Miescher va aconseguir aillar la molècula del DNA. Ho va assolir amb la separació de la membrana celular i el citoplasma de la cèl·lula exposant a forces centrífugues embenats amb restes de pus i mostres d’esperma de salmó.

En 1952 Franklin va aconseguir la molt coneguda "Foto 51", la imatge més clara de l’estructura del DNA que s’havia obtingut fins a la data.

Més tard, Richard Altmann va identificar que la substància del nucli que Miescher va aïllar es tractava d’una substància àcida i que sols es trobava en els cromosomes. Per la seua banda, Feulgen va descobrir una reacció de coloració de l’àcid desoxiribonucleic (DNA) en ser tractat en un medi àcid pel reactiu Schiff, una fucsina descolorada. Amb aquest mètode es va trobar que hi havia DNA en totes les cèl·lules eucariotes, específicament en els cromosomes.

En 1928, Frederick Griffith mentre estudiava les diferències entre dues soques de la bactèria Streptococcus peumoniae, es va adonar que la soca S (llisa) causava la malaltia mentre que la rugosa (R) no ho feia. Després, va injectar la soca S morta a ratolins i no la contraïen, mentre que en combinar la soca S morta i la R, aquests si la desenvolupaven. Griffith va poder transformar una soca no patogènica en una patogènica i va postular que hi havia un factor de transformació com a responsable d’aquest fenòmen. Una dècada més tard, Oswald Avery va continuar l’estela de l’experiment de Griffith: va destruir lípids, RNA i proteïnes de la pneumonia, les soques continuaren transformant-se. Sols es va aturar quan va ser destruït el DNA. Per tant, Avery hi va trobar la base de l’herència genètica.

En 1929, Aaron Theodore Levene va identificar els components que formen una molècula de DNA i va mostrar que aquests es troben vinculats en l’ordre fosfat-sucre-base. A més, va suggerir que la molècula del DNA consisteix en una cadena d’unitats de nucleòtids. Anys després, foren Torbjorn Caspersson i Einar Hammersten els que demostraren que el DNA és un polímer.

L’any 1950 Rosalind Franklin va conéixer Maurice Wilkins, un jove investigador que havia estat treballant en l’obtenció d’imatges del DNA. No obstant això, no va poder trobar una imatge clara de la seua estructura fins que va començar a treballar amb Franklin. Així, en 1952 Franklin va aconseguir la molt coneguda Foto 51, la imatge més clara de l’estructura del DNA que s’havia obtingut fins a la data. Ho va poder assolir utilitzat el difractòmetre de ratjos X, una tècnica innovadora en el moment.

Un any després, el biòleg nord-americà James Watson i el físic britànic Francis Crick van proposar l’estructura definitiva del DNA. Realment, Watson i Crick no van realitzar abundants experiments per a assolir-lo, sinó que van recol·lectar tota la informació anterior, sobretot recolzant-se amb el model de Franklin, i en van dissenyar el definitiu. Aquest fet els faria ser guardonats en 1962 amb el premi Nobel de Medicina, un reconeixement que mai va poder gaudir Franklin tot i la seua valuosa aportació a aquesta recerca col·lectiva que ha esdevingut una de les més icòniques de la història recent de la ciència.