Ignacio Tarazona Blanch va nàixer a Sedaví el 1859. Després d’haver estudiat a les Escoles Pies d’Albarrasí i València, Tarazona va iniciar els seus estudis universitaris a la Universitat de València, que acabarà a Madrid, on va obtenir els títols de llicenciat i doctor en Ciències Exactes. Durant aquests anys, va conrear un gran interès per l’astronomia, segurament com a conseqüència de la influència exercida pel seu germà Antonio, astrònom de l’Observatori Astronòmic de Madrid, amb qui mantindrà una estreta relació al llarg de tota la seua vida, tant des del punt de vista personal com professional.

Al gener del 1887, Ignacio Tarazona va ser nomenat professor auxiliar interí a la Facultat de Ciències de la Universitat de València, i passat un any esdevindrà professor auxiliar permanent. Va ser uns pocs anys després, el 1893, que Tarazona es va fer càrrec de l’estació meteorològica de la Universitat. Com a moltes altres universitats espanyoles, la Universitat de València gaudia d’una estació meteorològica on esporàdicament es duien a terme observacions astronòmiques. Les primeres publicacions científiques de Tarazona van estar relacionades, de fet, amb la seua condició de màxim responsable d’aquesta estació meteorològica: la primera va ser una recopilació de totes les observacions registrades a l’estació des del 1864; la segona es va centrar en les observacions realitzades el 1897.

Malgrat l’existència d’observatoris meteorològics a les universitats espanyoles, la construcció d’observatoris astronòmics universitaris va haver d’esperar a les primeres dècades del segle XX de la mà, precisament, d’Ignacio Tarazona. El primer d’aquests observatoris astronòmics universitaris va ser el de la Universitat de Barcelona, a on Tarazona va marxar el 1898 per ocupar la càtedra de Cosmografia i Física del Globus, a la qual afegirà després la càtedra d’Astronomia Esfèrica i Geodèsia. Durant el seu temps a Barcelona, Tarazona va tenir l’oportunitat de relacionar-se personalment amb alguns dels més destacats astrònoms del moment, com Josep Comas i Solà. Fins i tot, dos anys després d’arribar a Barcelona, va realitzar una visita a l’Observatori de París, on va contactar amb un important nombre d’astrònoms francesos, com ara el prestigiós Guillaume Bigourdan, amb el qual va establir una estreta amistat que es va mantenir al llarg dels anys.

Des del punt de vista docent, però, Tarazona es va trobar a la Universitat de Barcelona amb una situació precària pel que fa a l’ensenyament de l’astronomia. Aquesta universitat no tenia cap edifici on instal·lar l’instrumental de la Facultat de Ciències. Calia, doncs, una instal·lació permanent per tal de facilitar als estudiants la resolució de problemes de cosmografia i astronomia esfèrica, en particular en relació amb els moviments aparents i reals de les estrelles. Davant aquesta situació, Tarazona va decidir dedicar els seus esforços a promoure la construcció d’un observatori astronòmic universitari. Semblava, a més, un bon moment per demanar suport per a una iniciativa com aquesta: després el desastre militar del 1898, el debat sobre la necessitat d’una reforma del sistema educatiu i una acció de l’estat més efectiva havia cristal·litzat en la creació d’un nou Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts, a l’abril de 1900, que en última instància s’havia de responsabilitzar de finançar projectes com aquest.

Una vegada el Ministeri d’Instrucció Pública va haver aprovat el projecte, Tarazona va contactar amb el constructor d’instruments científics irlandès Howard Grubb per demanar pressupost i encarregar la construcció de la cúpula que havia de cobrir l’observatori dissenyat. L’elecció de Grubb no va ser casual, perquè mantenia una excel·lent relació amb l’Observatori de Madrid, en el qual, tal com hem esmentat, treballava el germà d’Ignacio Tarazona. De fet, havia estat el responsable de la renovació parcial de l’instrumental d’aquesta institució per observar l’eclipsi total de sol del 28 de maig de 1900. En l’observació, hi va participar també Ignacio Tarazona, qui va ser invitat per exercir d’assistent dels astrònoms de l’Observatori de Madrid a Plasència, on va coincidir, justament, amb Howard Grubb.

Una vegada obtingut el vistiplau del Ministeri d’Instrucció Pública per erigir el nou observatori a la Universitat de Barcelona, Tarazona va tornar a sol·licitar a l’administració estatal més diners per dotar-lo amb un telescopi equatorial també fabricat per Grubb; una sol·licitud que es resolgué també satisfactòriament. Finalment, després un llarg procés i malgrat una burocràcia fatigosa que va endarrerir el projecte en diferents ocasions, cap al gener de 1905 la Universitat de Barcelona disposarà d’un complet observatori astronòmic als seus jardins.

L’èxit d’aquesta iniciativa va ser clau per emprendre un projecte molt semblant a València, tan bon punt Tarazona va tornar el 1906. El retorn d’Ignacio Tarazona a casa va ser possible gràcies a la permuta de la càtedra de Cosmografia i Física del Globus de Barcelona per la de València. Sembla que aquesta decisió va estar condicionada, en part, pel seu interès per poder gestionar millor alguns negocis que havia deixat ací, com els productius camps de tarongers que posseïa entre Alzira i Carcaixent.

A la Universitat de València va iniciar, seguint el model del que s’havia fet a Barcelona, les gestions necessàries per dotar a la institució d’un observatori astronòmic. La situació, com va denunciar en una reunió de la Facultat de Ciències, era urgent, perquè no hi havia cap equipament degudament instal·lat per a la instrucció dels estudiants. Davant aquestes circumstàncies, Tarazona va plantejar el seu nou projecte de creació d’un observatori astronòmic al Jardí Botànic de la Universitat.

L’observatori astronòmic de la Universitat de València es construirà gràcies, novament, al finançament del Ministeri d’Instrucció Pública. El nou observatori, que cap a la fi de 1910 ja estava pràcticament enllestit, es va erigir finalment a l’edifici de la universitat del carrer de la Nau, sobre el Gabinet d’Història Natural. Malgrat la manca d’instruments per efectuar observacions d’astronomia esfèrica, l’adquisició d’un equatorial visual –que poc després es va transformar en fotogràfic i visual– construït per Grubb, combinat amb un fotòmetre i un espectroscopi, permetrà als estudiants treballar sense grans limitacions en qüestions d’astrofísica. Va ser Tarazona mateix, però, qui va haver d’aportar els seus recursos econòmics per comprar alguns dels instruments necessaris per poder dotar l’observatori.

Cal fer notar com les relacions establertes per Tarazona amb astrònoms com Bigourdan van facilitar, tant la incorporació de nou material per a l’Observatori (en particular, Bigourdan va gestionar l’adquisició d’un cercle meridià de la casa F. Mouronval de París), com la presentació d’alguns dels treballs observacionals realitzats a l’Observatori de la Universitat de València a l’Acadèmica de Ciències de París, alguns dels quals sobre les observacions fetes durant els eclipsis del 21 d’agost de 1914, del 7 d’abril de 1921 i del 28 de març de 1922 van ser publicats en els Comptes Rendus d’aquesta Acadèmia.

En relació amb la tasca professional desenvolupada a l’Observatori, a partir del 1911 Tarazona va comptar amb la col·laboració de Vicent Martí Ortells per assistir-lo, tant en la instrucció pràctica dels estudiants, que absorbia gran quantitat de temps, com en els treballs rutinaris de l’observatori, la provisió del servei oficial horari i l’observació d’efemèrides i fenòmens astronòmics com eclipsis i trànsits. Va destacar, però, el programa sistemàtic de presa diària de fotografies solars, que Tarazona i Martí van engegar el 1916 per a la realització d’estudis estadístics de les taques solars. Les diferents obligacions van demorar l’estudi de les fotografies obtingudes. De fet, no va ser fins la dècada de 1920, amb la incorporació a l’equip de Tomás Almer, que es van iniciar les anàlisis estadístiques i la publicació dels resultats.

Al llarg dels anys, Tarazona va consolidar els seus vincles amb una amplia xarxa d’observatoris. En aquest sentit, des de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València es va prestar una especial atenció a les relacions amb els principals observatoris espanyols de l’època: l’Observatori Astronòmic de Madrid, l’Observatori de Marina de San Fernando i els observatoris jesuïtes de la Cartuja (Granada) i de l’Ebre (Roquetes). Així mateix, es van intercanviar nombrosos treballs i informacions amb observatoris estrangers de ciutats com Lisboa, Coïmbra, Paris, Lió, Torí, Odessa, Trieste, Melbourne, Montevideo, Córdoba i Caracas.

Membre de diferents societats i associacions, com la Societat Astronòmica de Barcelona (de la qual va ser vocal en la primera junta directiva), la Societat Astronòmica d’Espanya i Amèrica, la Societat Astronòmica de França, la Societat Astronòmica de Portugal, l’Associació Espanyola per al Progrés de les Ciències i la Societat Espanyola de Física i Química, Tarazona va estar reconegut per la seua tasca en l’àmbit de l’ensenyament, la ciència, la cultura i la recerca. En particular, destaquen la distinció amb la Creu de la Reial Ordre d’Alfons XII que va rebre del govern espanyol i la Palma d’Or d’Oficial d’Instrucció Pública atorgada pel govern francès.

Ignacio Tarazona va morir a València el 1924. En el seu testament va instituir un Patronat –presidit pel rector de la Universitat de València– que, una vegada finalitzat l’usdefruit dels béns de l’astrònom per part de la seua esposa, hauria d’aconseguir tots els béns i pertinències del testador i destinar-los a establir premis o ajudes als estudiants, a instituir algun ensenyament especial diferent als oficials i a subvencionar l’observatori astronòmic.

Tarazona no va viure per veure el tràgic incident de la nit del 12 de maig de 1932, quan l’Observatori va quedar destruït pel foc. Un incendi iniciat als laboratoris de química, situats a la primera plata de l’edifici de la Universitat al carrer de la Nau, sota el rellotge del claustre, que es va estendre pels costats i va afectar de ple el Museu d’Història Natural i l’Observatori. A aquesta catàstrofe, s’hi afegirà, pocs anys després, l’inici de la Guerra Civil. Com a conseqüència, l’observatori patirà una llarga etapa d’inactivitat que només es va reprendre amb el trasllat de l’edifici al passeig al Mar (l’actual seu del Rectorat a l’avinguda de Blasco Ibáñez) l’any 1946. Coronant l’edifici hi ha l’estructura original de la cúpula del carrer de la Nau, amb una nova coberta de ferro, per tal de protegir el telescopi equatorial Grubb que va sobreviure a l’incendi i que va ser instal·lat al nou edifici.

Per sort, una part important dels fons de l’antiga biblioteca de l’observatori es va salvar i en l’actualitat està dipositat (i es pot consultar) a la Biblioteca Historicomèdica Vicent Peset Llorca de l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero, situat al Palau de Cerveró de la ciutat de València. Una visita obligada per a qualsevol que estiga interessat a saber més sobre la història de l’observatori astronòmic  universitari més antic d’Espanya i sobre la figura del seu fundador, Ignacio Tarazona: l’home que va  dotar d’un espai estable i permanent a l’astronomia al si de la universitat.

Personatges i espais de ciència es un projecte de la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació de la Universitat de València que compta amb la col·laboració de l'Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència "López Piñero" i amb el suport de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia i del Ministeri d'Economia, Indústria i Competitivitat