Entrevista a María Ruiz Muro i Héctor González Pons, premiats per la Fundació Trinidad Alfonso com els millors esportistes acadèmics de la UV del curs 2019-2020.

Anys gaudint de l’esport, com una part més de la seua forma de vida i sent molt conscients de la importància de saber encaixar-ho tot. Entrevistem a María Ruiz Muro i Héctor González Pons, premiats recentment com els millors esportistes acadèmics de la Universitat de València del curs 2019-2020 per la Fundació Trinidad Alfonso.

María Ruiz, judoka des dels 6 anys

La judoka María Ruiz és de Logronyo i vingué a València per cursar el grau de Magisteri a la UV. Ella sap molt bé la importància de l’organització per a poder compaginar el seu esport, el judo –que practica des dels sis anys i en el qual competeix des dels vuit– amb els estudis. Despengem el telèfon per conèixer la seua reacció després de rebre la notícia: “Em sent molt contenta, perquè damunt ara, amb les competicions, es necessiten moltes PCR, doncs és una ajuda per a poder gastar-ho en competició”.

Els dies de María estan molt marcats per l’esport. Ella s’entrena matí i vesprada, per això cada curs, després de realitzar les seues matrícules, sempre havia de fer els canvis pertinents d’assignatures per poder compaginar els estudis amb els entrenaments. Quan li preguntem per un dels seus més bons records com a esportista a la Universitat de València, María no dubta a dir que és el seu or en el Campionat d’Europa Universitari de l’estiu de 2019, disputat a la localitat croata de Zagreb. “Hi anava amb moltes ganes i, damunt, l’any anterior em vaig quedar tercera (com que vaig perdre la semifinal, no vaig poder estar en la final i em vaig endur el bronze). L’any següent, però, vaig arribar amb moltes ganes de guanyar el campionat i, finalment, el vaig guanyar”, recorda.

Aquest curs tanca la seua etapa com a estudiant universitària i recorda els seus moments amb els companys d’equip. “Ens ajudàvem moltíssim. En els campionats també ens ajudàvem molt, tant en aquests europeus, com en altres en què vaig participar”, explica María, i afig: “Un viatge i una experiència molt agradable, que m’hauria agradat haver-la repetida en 2020, aquest estiu, però no s’ha pogut per culpa de la covid”.

El seu últim any com a estudiant universitària va estar marcat per la pandèmia, i això va fer que no poguera realitzar les pràctiques presencials, que li van acabar convalidant. Esportivament, ella té la convicció ferma de continuar apostant pel judo. “Continue entrenant-me i quan se celebren campionats, doncs a fer-los… Entrenar-me i continuar entrenant-me”, assegura.

Héctor González. El seu viatge a Erasmus li va regalar la seua parella de frontenis

“La veritat és que m’ha fet molta il·lusió, perquè al final un s’esforça i a vegades arriba la recompensa. En l’esport no arriba sempre, i mira.”, ens explica Héctor González per telèfon, i podem endevinar el seu somriure mentre ens diu com se sent. Héctor és estudiant de tercer curs de Fisioteràpia, la segona carrera que fa a la UV, després del seu grau en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. “Sempre he tocat molts esports. No tinc una disciplina clara… En general m’he anat beneficiant de molts esports, no solament d’un”. Héctor és jugador de bàsquet, futbol sala, ping-pong, frontenis… I amb aquest últim esport ha sigut premiat.

Com vas començar a jugar a frontenis?, li preguntem. Héctor té dos pobles, ens assegura entre rialles. Nascut a Caudete  (Castella-la Manxa), però també fill del municipi de Sinarques (Utiel-Requena) pels seus avis i allí “hi ha molta cultura de frontenis”, afirma. Però la seua història amb aquest esport continua amb l’estada Erasmus a Cardiff (Regne Unit), quan va conèixer a Belén, companya de la UV amb qui va compartir la seua experiència a l’estranger i a qui, casualment, també li agradava el frontenis. No ho van dubtar gens i a la tornada a Espanya van començar la seua marxa junts com a parella mixta durant tres anys. “L’esport et permet connectar més amb la gent i, al remat, jo estic molt agraït per això”, afig.

“Des de sempre no he entès una cosa sense l’altra. Crec que al final els resultats acadèmics que he anat traient han sigut possibles gràcies a l’esport”. Ara, mirant al futur professional, “m’agradaria orientar-me cap al món de la fisioteràpia quant a readaptació física”, confessa, encara que, a falta de les pràctiques, Héctor no tanca les portes i és conscient que pot haver-hi altres disciplines que li puguen cridar l’atenció.

L’esport per a ser millors en el dia a dia, com ho demostren els nostres dos protagonistes.