Jorge Garcés, Francisco Ródenas i Carla Vidal, de l’Institut de Polítiques de Benestar Social (Polibenestar) de la Universitat de València, conclouen que cal més esforç en política social i augmentar la consciència ciutadana per a fer sostenible l’estat de benestar mediterrani. En un article publicat en la revista Social Indicators Research remarquen que Espanya no arriba a la mitjana europea en el valor de l’Índex de Política Social (IPS), una eina que compara la confiança de la població en la governabilitat i el compromís en seguretat social dels governs.

Segons Jorge Garcés Ferrer, director de Polibenestar i catedràtic de Política Social, “a Espanya actualment, tenim la taxa d’envelliment de la població més alta d’Europa i els recursos que estem invertint estan per davall de la mitjana continental. Per a fer sostenible el model mediterrani, cal un esforç major en polítiques socials públiques. Si no canviem el sistema, aquest no serà viable en 20 anys”.

En aquest sentit, la utilització, tant de dades massives (Big Data) com de Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TICS) per part dels governs, “tindrà una influència molt gran en la determinació de la sostenibilitat dels models socials, inclòs el model mediterrani”, afirma l’investigador.

L’article «Application of Social Policy Index (SPI) Amended in Three OECD Countries: Finland, Spain and Mexico» ha comparat les polítiques socials del model nòrdic (Finlàndia), el mediterrani (Espanya) i el llatinoamericà (Mèxic) entre els anys 2005 i 2010 amb l’Índex de Política Social (IPS). Els experts destaquen que el model dels països nòrdics es caracteritza per una gran despesa en protecció social i un règim tributari molt elevat respecte al mediterrani, on les despeses són principalment en pensions de la tercera edat i en protecció social. Com que també es caracteritza per una alta desocupació, el resultat és un IPS mitjà. El model llatinoamericà, per la seua banda, es caracteritza per un mercat de treball no regulat, baixos beneficis socials relacionats amb l’ocupació i l’abundant presència de pensions privades, de forma que obté la puntuació més baixa dels tres models comparats.

Jorge Garcés i Francisco Ródenas, de Polibenestar, i Carla Vidal, de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de Concepción (Xile), han analitzat també la situació en què es troba l’opinió pública respecte a les polítiques de cada país. La confiança per part de la població respecte a la governabilitat dels seus països està reflectida en l’estudi, que es basa en dades de l’OCDE del 2014. Segons l’article, “hi ha grans diferències entre tots tres models; a Finlàndia trobem un 82% de la població que afirma que confia en els seus governants, a Espanya aquest percentatge presenta un descens fins al 50%, i a Mèxic aquest percentatge cau fins a un 38%. La mitjana que ofereix l’OCDE és d’un 56%, de manera que, tant Espanya com Mèxic, s’hi troben per davall”.

Pel que fa a la seguretat social, el treball estableix un patró comú als països europeus, ja que aquests tenen un model contributiu. No obstant això, Noruega presenta un model mixt que garanteix un ingrés mínim per als pensionistes, mentre que Espanya té un esquema predominantment contributiu vinculat als ingressos de cada treballador. Segons l’article, en el model de Mèxic el valor de seguretat social és molt més baix (té una tendència cap al model de privatització). “Dins del context llatinoamericà, a pesar que la desigualtat és considerablement elevada i presenta una baixa capacitat dels sistemes de protecció social, l’impacte econòmic i social de la crisi mundial va ser menor que a la zona de l’OCDE”, destaquen Garcés, Ródenas i Vidal.

Comparant l’Índex de Política Social (IPS) dels tres països durant els cinc anys analitzats, Finlàndia obté com a resultat un gran esforç en les seues polítiques, si bé a pesar de tindre una puntuació alta el seu valor de IPS descendeix entre 2005 i 2010. Per a Espanya, el valor més elevat d’aquest indicador és l’any 2008 i baixa substancialment durant els dos anys següents per la crisi econòmica, mentre que Mèxic té el IPS més baix dels tres països i registra el seu màxim l’any 2006.

L’explicació dels experts a les diferències de prioritats en matèria de despeses socials ve donada per la diferent distribució de les poblacions en relació amb l’edat. Així, Mèxic és considerat un “país jove”, ja que només un 6% de la població té més de 65 anys, mentre que en l’altre extrem està Noruega, on aquest percentatge és del 18,5%. Aquestes diferències es reflecteixen en el PIB de cada país, ja que la inversió en pensions i educació de Noruega i Mèxic són diferents perquè presenten contextos socials molt diferents.

Polibenestar és un institut públic de la Universitat de València, especialitzat en recerca, innovació i tecnologia social, assessorament tècnic i formació en el camp de les polítiques socials, que té com a objectiu millorar el benestar i la qualitat de vida de la societat.

Article:

Garcés Ferrer, J., Ródenas Rigla, F. & Vidal Figueroa: «Application of Social Policy Index (SPI) Amended in Three OECD Countries: Finland, Spain and Mexico». C. Soc Indic Res (2016) 127: 529. doi: 10.1007/s11205-015-0988-4