Un grup d’investigadors dirigit per Joaquim Rius-Ulldemolins, professor del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València, analitza com des de l’any 2008 ha augmentat la centralització cultural del país i, en conseqüència, s’han incrementat les desigualtats en inversió cultural entre Madrid i la resta d’autonomies i ciutats. En un article científic recentment publicat, detallen que el 94% dels fons estatals per a museus reverteixen a la capital i que, dels fons per teatres i auditoris, Madrid i Barcelona reben al 89% respecte a l’11% a la resta de regions.
Especialment després de la crisi de 2008 i amb l’establiment de les grans indústries culturals i dels mitjans de comunicació a la capital, Madrid ha centralitzat l’ocupació i la inversió cultural. A l’article, publicat a The Journal of Arts Management, Law, and Society, s’apunta com, lluny de desenvolupar una descentralització acord amb la seua diversitat cultural i històrica, el Ministeri d’Educació i Cultura (les dades analitzades arriben fins al 2019) ha fomentat aquesta centralització cultural.
Per tant, Madrid s’ha convertit progressivament, a poc a poc, en la ciutat hegemònica en les indústries creatives, desertitzant i buidant la resta de territoris. En el cas dels fons per a teatres i auditoris, dels 20 milions d’euros invertits en l’any 2019, més de 10 van anar a parar a la capital i altres 7 es van destinar als centres de Barcelona. No obstant això, les diferències també poden observar-se entre la resta d’autonomies. A la Comunitat Valenciana, al Palau de les Arts va rebre prop de 600.000 euros en 2019, mentre el Teatre de la Maestranza de Sevilla, de condicions similars, va rebre més de 1.600.000 euros d’inversió estatal.
Joaquim Rius-Ulldemolins, també director del Centre d’Estudis sobre Cultura, Poder i Identitats de la Universitat de València; Vicent Flor, professor de sociologia a la Universitat de València, i Juan Arturo Rubio Arostegui, investigador del Center for the Study of Culture, Politics and Society (CEUPS - UB), expliquen com la gestió cultural a Espanya es va veure completament reformada per un ràpid procés de descentralització donat en els anys inicials de la democràcia (1979-1985).
Així, encara que hi haguera una concepció multicultural de l’Estat que permetera la promoció d’iniciatives culturals a entitats locals i regionals, també hi havia un Ministeri d’Educació i Cultura molt centralitzat. És a dir, Espanya actuava com un estat descentralitzat plurinacional i, al seu torn, com una nació federal i amb les polítiques culturals altament centralitzades.
En el treball, finançat pel Ministeri d’Innovació i Ciència, assenyalen com a partir dels anys 90 s’ha anat veient un augment d’aquesta centralització cultural en detriment de la sobirania de les autoritats autonòmiques i del seu ús de la gestió cultural com a eina política en alguns casos. Aquest federalisme incomplet s’ha vist especialment present en els conflictes culturals amb les “nacions històriques” i la seua identitat cultural i lingüística, com poden ser Catalunya, País Basc o Galícia. De fet, aquesta centralització cultural, amb Madrid com a principal beneficiària, deixa de banda l’articulació amb altres comunitats autònomes i redueix l’atenció de diferents necessitats culturals de poblacions locals i perifèriques.
Article: Rius-Ulldemolins, J., Rubio Arostegui, J. A. and Flor, V. «Ministry of Cultural Re-Centralization Spanish Cultural Policy, from a Regionalized State System to Madrid’s Promotion as Hegemonic Cultural Capital (1980-2019)». The Journal of Arts Management, Law, and Society, 51:1, 53-72 (2021). https://doi.org/10.1080/10632921.2020.1851838
