Nascut a Barcelona l'any 1920, es llicencia en Filologia i Lletres per la Universitat de Barcelona i es doctorà a la Universidad de Madrid.  El 1948 obtingué la càtedra de gramàtica històrica de la llengua espanyola a la Universitat de Barcelona, i el 1973 la càtedra de filologia catalana per la mateixa Universitat.

Ha desenvolupat múltiples càrrecs acadèmics i institucionals entre els quals es poden destacar el de president de la "Societé de Linguistique Romane" (1968-71), el de president de l' Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1973-76), el de rector de la Universitat de Barcelona (1978-1986) i el de president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (1989-1995). A més de pertànyer a l'Institut d'Estudis Catalans des de 1968, és membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1955) i membre corresponent de la "Real Academia de la Lengua Española" (1965).

La seua tasca investigadora i la seua actitud de defensa de la llengua i la cultura catalanes li han merescut múltiples reconeixements i guardons, el Premi Ciutat de Barcelona (1986), el Premi d'Honor de la Fundació Jaume I (1995), el
Premi de la Fundació Catalana per a la Recerca ( 1996) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1986).

Antoni M. Badia i Margarit mereix el qualificatiu de clàssic, tant per la solidesa de la seua formació dins la tradició filològica de Ramón Menéndez Pidal, com per la diversitat i la qualitat dels temes de que s 'ha ocupat (centrats en àmbits tan diferents com la gramàtica històrica, la dialectologia, la lingüística sincrònica, l'edició de textos o els estudis de sociolingüística).