.jpg)
Tomás Bonavía, Universitat de València
Imagina’t que ets un estudiant a qui demanen que trie entre les dues opcions següents:
• Un guany de 300 euros en rebre una beca que no et correspon.
• Un guany de 300 euros per fer una feina rutinària ordenant documents a la secretaria de la seua facultat.
• Què triaries? Què penses que trien la majoria dels estudiants universitaris actuals? Canviaries la tria depenent de si hagués de ser coneguda per tot el món o per ningú?
Au, endavant! Si respons ara, abans de continuar llegint, serà més divertit.
Hipotèticament honestos
Vam fer aquest experiment en condicions controlades i va resultar que els participants –estudiants universitaris– van preferir majoritàriament triar l'alternativa honesta (fer una feina rutinària), tot i que l'alternativa deshonesta permetia obtenir el mateix benefici econòmic sense cap mena d'esforç (rebre una beca immerescudament).
Canviaries la tria si et diguessen en l'enunciat que una majoria d'estudiants del curs passat va triar l'alternativa deshonesta? Perquè, contràriament al que caldria esperar, els resultats no van confirmar aquest efecte i es va continuar triant sobretot l'alternativa honesta.
Pots estar pensant que els resultats estan condicionats pel fet que es proposa una situació hipotètica, no pas real, i tens raó. Així i tot, l'ús d'escenaris hipotètics està àmpliament estès en la recerca en ciències socials i, més en concret, en l'estudi de la deshonestedat.
Encara que té limitacions, aquest enfocament pot proporcionar una avaluació aproximada de la intenció d'actuar deshonestament. Diferents recerques (aquesta, per exemple) venen a confirmar que els resultats trobats en situacions hipotètiques es poden utilitzar com a aproximacions a la vida real.
Tothom té un preu
S'ha proposat que la deshonestedat naix com a fruit de la competició entre dues motivacions principals: el benefici que obtenim d’enganyar (interès egoista a curt termini) i la necessitat de mantenir un autoconcepte positiu propi i davant els altres. Aquest equilibri porta a uns nivells acceptables de tolerància a l'engany.
En general, aquesta idea s'ha posat a prova determinant la quantitat de diners extres que les persones estan disposades a obtenir per mitjà de l'engany (en una situació concreta, quina quantitat de diners em compensaria la falta d'ètica?).
Tot i això, aquesta metodologia ha deixat de banda aquelles situacions en què la nostra deshonestedat econòmica es pot veure motivada principalment per factors diferents de l'obtenció d'un guany econòmic extra. En el nostre estudi, les persones trauen el mateix benefici econòmic tant si enganyen com si no. Allò que canvia és la manera d'aconseguir-ho: treballant de valent o acceptant un error que els beneficia. D'aquesta manera, pretenem mostrar que la nostra deshonestedat econòmica és immune a les expectatives quan el factor que motiva l'engany és més ambigu (la necessitat d'esforçar-se) en comparació amb l'obtenció d'un guany monetari concret.
Fer com fan no és pecat?
Les teories que es basen en les expectatives comparteixen un principi comú: la (des)honestedat econòmica de les persones es pot veure afectada per les expectatives que tenim sobre el comportament dels altres. És el que es denomina efecte contagi de les expectatives de deshonestedat (simplificant, si, per exemple, la resta defrauda a Hisenda, per què no ho he de fer jo?).
Ara bé, aquest principi ha sigut constatat sota unes condicions experimentals que afavoreixen l'efecte de les expectatives. Concretament, les persones podien fixar la quantitat econòmica exacta per la qual valia la pena arriscar-se a ser deshonestes. En presència de motivadors més ambigus –no es fixa amb precisió el nivell d'esforç–, les expectatives podrien no tenir el mateix efecte, com així ha resultat.
Escolta què sents
Nosaltres, com altres autors, interpretem que quan les persones tenen dificultats per a establir un nivell acceptable de deshonestedat, tendeixen a prendre decisions guiant-se per intuïcions prefixades sobre allò que és correcte o no ho és.
Un esdeveniment moralment reprovable desencadena en les persones una reacció intuïtiva automàtica que guia el procés de decisió. Es tracta de reaccions emocionals que sentim, com la culpa o la vergonya, que predisposen el que farem. Aquestes reaccions es poden veure atenuades quan el benefici obtingut és prou recompensa per a justificar una transgressió que valorem lleu.
Tot i això, els nostres resultats mostren que, tan aviat com les nostres decisions és troben influïdes per factors que ofereixen més ambigüitat a l'hora de poder justificar les nostres decisions, són els nostres estàndards interns de comportament els que dicten què cal fer.
Aquesta aproximació permet entendre per què alguns judicis morals mostren un cert grau d’incondicionalitat davant factors socials, ja que alguns comportaments activen el sistema d'alarma i són rebutjats enèrgicament per les nostres respostes emocionals automàtiques (intuïcions morals).
Més per intuïció que per expectatives
Les emocions originades per causes morals poden funcionar com a marcadors de (des)honestedat que dirigeixen les nostres decisions a posicions èticament acceptables, cosa que implica necessàriament que, a vegades, les persones acabaran guiant-se per intuïcions pròpies més que no per les expectatives sobre el comportament dels altres. Per aconseguir-ho, una possibilitat és generar algun tipus d'ambigüitat cost-benefici que desactive la calculadora que tots portem dins.
En un món on sembla que la corrupció campa a tot plaer, aquest estudi mostra que encara hi ha esperança.
Tomás Bonavía, Professor de Psicologia Econòmica i del consumidor, Universitat de València
Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.
