Philip Slavin, University of Stirling

No és exagerat dir que la qüestió d’on i quan es va originar la pesta negra, la pandèmia més mortífera que hi ha hagut, és un dels majors misteris en la història humana. Fet i fet, la pesta negra va ser la primera onada de la segona pandèmia de la pesta que va del segle XIV al principi del XIX. Va matar entre un 50% i un 60% de la població d’Europa, l’Orient Mitjà i l’Àfrica del Nord i una quantitat incalculable de gent a l’Àsia central.

Se n’han proposat diverses explicacions, basades en teories rivals. Però el 2017 em vaig topar amb una documentació que descrivia un enigmàtic cementeri medieval a Kara-Djigach, a la vall de Chüy, al nord del Kirguizistan, que vaig sospitar que podia ser la clau. Com a part d’un equip interdisciplinari codirigit per Maria Spyrou, de la Universitat de Tübingen, hem investigat diversos espècimens d’individus soterrats en aquell lloc –i hi hem trobat una resposta.

La idea que la pesta negra es va originar a l’Orient –als territoris on, en termes molt generals, s’apleguen l’Àsia central, Mongòlia i la Xina– es remunta als coetanis de la pandèmia a Europa i al món islàmic. La teoria acadèmica moderna de l’origen xinès ja es data com a mínim el 1756-58 i en una publicació sobre la història de l’Àsia central de l’erudit francès Joseph de Guignes.

Altres historiadors de la pesta veuen en l’Àsia central, en sentit ampli, i la regió de Tian-Shan, una zona de muntanyes entre la Xina i el Kirguizistan, com el bressol de la pesta negra. Però alguns estudiosos han defensat regions alternatives tan diverses com el nord de l’Iraq, Caucàsia, el riu Volga a Rússia, els Urals o la Sibèria occidentals, el desert de Gobi i l’Índia. Fins i tot un historiador ha suggerit que els inicis de la pesta negra tenien relació amb algun esdeveniment còsmic desconegut.

De manera semblant, també hi ha hagut controvèrsia sobre els orígens cronològics de la pandèmia. En un estudi de 2013, un equip de microbiòlegs van identificar un gran esdeveniment en què la principal branca de la pesta (branca 0) mutava i es dividia en quatre noves branques: les branques 1-4. Batejada com a Gran Politomia o big-bang, els investigadors van trobar que aquest esdeveniment va crear la soca (en la branca 1) associada amb la pesta negra. Aquesta recerca, que es basava en càlculs de probabilitat, datava l’esdeveniment entre 1142 i 1339. També van inferir que Y. pestis (el bacteri de la pesta) podria haver-se originat a l’altiplà del Tibet-Quinghai, a l’Àsia central.

Basant-se en aquest treball, s’ha proposat que la pandèmia podria haver-se escampat àmpliament en el segle XIII gràcies a l’expansió de l’emergent imperi mongol.

La genètica, al rescat

Ara bé, sense ADN antic i datat amb seguretat provinent de l’Àsia central, la qüestió hauria restat finalment irresolta.

La cosa va canviar quan em vaig topar amb documentació del cementeri de Kara-Djigach, excavat per l’arqueòleg rus Nikolai Pantusov el 1885 i 1886, i analitzat per l’estudiós rus Daniel Chwolson (1819-1911). D’un total de 467 làpides, que abracen el període 1248-1345, n’hi ha 118 que es daten el 1338: una proporció sospitosament alta de morts. La majoria de les làpides diuen poc de les persones que commemoren, i només en porten els noms i les dates de mort, però hi ha deu inscripcions més llargues d’aquells anys que esmenten la “pestilència” (mawtānā en siríac, l’antiga llengua de Síria) com a causa de la mort.

Realment enigmàtic. No sols es parlava de “pestilència” sinó que també les làpides corresponents es dataven totes entre 1338 i 1339, exactament de set a vuit anys abans de l’arribada de la pesta negra a Crimea.

Vam decidir, doncs, de seqüenciar genèticament les restes de diversos espècimens d’aquests enterraments de l’any de la pesta, i vam aconseguir obtenir resultats de les dents de set individus diferents. Les nostres anàlisis van detectar la presència de Y. pestis en tres espècimens, i així vam confirmar que efectivament la pestilència la va causar aquest bacteri. També vam observar que la soca (en la branca 0) semblava immediatament anterior a la Gran Politomia, a partir de la qual poc després emergiria la soca de la pesta negra. L’estudi, doncs, indica que la pesta negra va començar poc després de (o potser fins i tot durant) aquest brot del 1338-1339.

És clar que no hi ha res que porte a pensar que aquesta font de Kara-Djigach era la font específica de la pandèmia. Més aviat creiem que la catàstrofe va començar en algun indret de la més extensa regió de Tian Shan, potser no gens lluny d’aquell lloc. És important tenir ben present que Y. pestis és un bacteri que viu en poblacions de rosegadors silvestres. Sovint associem la pesta amb les rates. Però a Tian Shan els rosegadors portadors predominants són les marmotes. És, doncs, probable que aquestes colònies foren la font última del brot del 1338-39.

Cal remarcar que les soques de l’antiga pesta que avui es troben en colònies de marmota en reservoris de Tian Shan són evolutivament encara més vells que la soca de Kara-Djigach. Per tant, concloem que la soca de Kara-Djigach, més que haver-se introduït a la comunitat de Kara-Djigach des d’algun origen allunyat, deu haver evolucionat localment en colònies de marmotes dins l’espai de la regió de Tian Shan en sentit ample. En algun moment, els bacteris simplement van passar als habitants humans de la regió.

La publicació en qüestió va posar fi a un debat centenari referent als orígens espaitemporals de la pesta negra. Però què més en podem traure, de tot plegat? Per a entendre el fenomen de les malalties d’epidèmies emergents, resulta essencial fer-se’n un gran quadre evolutiu. És important veure com les malalties es desenvolupen de manera evolutiva i històrica, i evitar tractar-ne les diferents soques com a fenòmens aïllats. Per a comprendre com es despleguen i es transmeten les malalties resulta també determinant considerar els contextos ambientals i socioeconòmics.

També esperem que el nostre estudi servirà d’exemple a altres historiadors i científics que miren de respondre unes qüestions d’aquesta magnitud, i mostrar que un enfocament en col·laboració que implica col·legues de camps diversos i que aplega destreses, mètodes, experiències i talents diferents és el futur de la recerca històrica i paleogenètica.

​

Philip Slavin, Associate Professor of History, University of Stirling

This article is republished from The Conversation under a Creative Commons license. Read the original article