Jorge Castellanos Claramunt, Universitat de València

Que la tecnologia envaeix totes les esferes de la nostra activitat diària és una qüestió que presenta poca discussió. Anem acompanyats a tot arreu per un utensili tecnològic, el mòbil, que és molt més que un telèfon. És un element propi de la nostra era que ens comunica i relaciona amb qualsevol persona en qualsevol escenari, ens proporciona la informació que necessitem i, també, condiciona la nostra manera d'actuar.

La manera de pensar i de comunicar-nos va modulant-se respecte a les situacions que cadascú experimenta, i la realitat tecnològica concentra un ampli ventall de condicionants en el nostre dia a dia.

Òbviament, la tecnologia facilita de manera extrema molts processos que comporten un cost econòmic o temporal. La seqüenciació de processos, que és bàsicament allò que duen a terme els algorismes programats per a aquest fi, permet condensar en un curt espai de temps operacions i processos per als quals la intel·ligència humana necessitaria un llarg període.

Així, trobem un clar avanç social i de qualitat de vida a l'hora de fer tasques repetitives, monòtones o càlculs extensos que poden derivar-se a la tecnologia amb resultats satisfactoris.

Ara bé, el problema de portar a l'extrem aquestes facilitats és que s'arriba a un nivell de lliurament a la tecnologia que produeix l'efecte invers: la tecnologia no sols fa allò que ens demanaria molt d’esforç, sinó que també acaba realitzant el que simplement ens ocasiona un mer desgast, per mínim que siga.

Sortejos UEFA: aplicació innecesària del programari

La Copa d'Europa, nascuda en la dècada dels cinquanta del segle passat, s'ha caracteritzat per anar enfrontant els millors equips d'Europa per resoldre la controvèrsia anual de quin és el millor equip del continent. Amb aquest fi, des de la seua primera edició s'han emparellat a l'atzar els equips mitjançant sortejos.

Durant molts anys, el sorteig tenia un format “pur”, és a dir, s'incloïen tots els equips al bombo, els campions de les respectives lligues nacionals. A mesura que eixien els noms dels equips, s'anaven anotant les eliminatòries.

Amb l'evolució del torneig i amb el canvi de nom, ja UEFA Champions League a l’inici dels anys noranta, es va implantar un format híbrid, amb una fase de grups inicial i una fase posterior d'eliminatòries. Fins i tot, al principi del segle XXI es va optar per una doble fase de grups que donava pas directament als quarts de final.

També es va ampliar el nombre d'equips per país. Les lligues més potents tenen diversos representants, que es determinen pel coeficient de les actuacions dels equips nacionals en les competicions internacionals. Així, en el cas espanyol tenim quatre representants anualment; el 2021, cinc per ser el Vila-real el vigent campió de la segona competició europea, l'Europa League, la consecució de la qual dona passaport directe per a jugar la Champions League de la temporada següent.

En introduir-se aquestes dues variants, quan se sorteja l'eliminatòria de vuitens de final es fa que s’enfronten els vuit campions de grup amb els vuit equips que han quedat segons. Només cal evitar que s'enfronten equips del mateix país i els que siguen procedents del mateix grup que ha donat accés a la fase d'eliminatòries. Dos elements molt fàcils d'entendre i que tots els aficionats manegen.

Siga com siga, el fet rellevant en aquesta qüestió és que sempre s'ha procedit a sortejar els enfrontaments futbolístics de la mateixa manera. Sempre és igual.

El sorteig fallit

El 13 de desembre de 2021 es va celebrar el sorteig de la fase de vuitens de final, ja eliminatòries directes, de la UEFA Champions League, a Nyon (Suïssa). Tots els aficionats al futbol esperen aquest sorteig previ a l'època nadalenca per conèixer els partits que al final de l'hivern representaran la tornada de la màxima competició de clubs del planeta. Però la cita va acabar en un desastre que va necessitar una polèmica repetició del sorteig tres hores després.

Seguint com es seguien els dictats de la tecnologia, es va cometre un error groller. El programari de la UEFA indicava els possibles rivals de cadascun dels equips que eixien en primer lloc, és a dir, els segons dels grups de la primera fase. Recordem que els únics condicionants eren no repetir nacionalitat ni equip que hagués coincidit en el grup.

El primer equip va ser el Benfica. El programa informàtic va determinar correctament els seus set possibles rivals, ja que no hi havia un altre equip portuguès que hagués quedat primer de grup. Es van triar les boles correctament i el seu rival va ser el Reial Madrid.

La segona extracció va ser el Vila-real. Encara que els encarregats de fer el sorteig coneixen àmpliament que l'equip que era primer del seu grup (el Manchester United) no podia ser el seu rival, seguint acríticament les indicacions tecnològiques, el van incorporar al bombo. Es va donar la circumstància que va ser la bola “agraciada”. Òbviament es van adonar de l'error i van traure una altra bola, en aquest cas la del Manchester City.

Però els errors van persistir. La següent extracció, l'Atlètic de Madrid, no tenia com a potencials rivals als seleccionats en el bombo perquè, de nou, el programari de la UEFA conduïa a error als encarregats del sorteig. Tot això va donar com a resultat un desastre que va portar a la repetició de tot el sorteig.

La polèmica que s'ha generat és enorme, ja que el Reial Madrid té arguments suficients per a considerar-se perjudicat. La primera eliminatòria es va seleccionar sense fallada informàtica, sent el Benfica el rival del conjunt blanc. Repetir tot el sorteig implica reinterpretar el concepte atzar, base de tot sorteig. Com que la primera confrontació era del tot correcta, haurien d'haver-se repetit les actuacions que s'hagueren dut a terme per error, és a dir, a partir del segon aparellament.

L'assimilació acrítica dels postulats tecnològics

La conclusió és que estem tan mediatitzats per les tecnologies que podem cometre errors grollers simplement per considerar que la neutralitat i l'eficàcia d'un algorisme, el component tecnològic d’on prové una indicació, han de ser acceptades sense debatre. Però cal no oblidar que el seu creador és una persona: si les dades o la programació són erronis, l'algorisme arrossega l'error.

És inassumible que algú, coneixedor d'una dinàmica tan simple, s'equivoque. L'equivocació va ser induïda per un error informàtic i, encara que la fallada era manifestament clara, es va continuar cometent per no contradir el que determinava un algorisme. Per això cal que reflexionem sobre la infal·libilitat de la tecnologia i l'acceptació incondicional i acrítica del que determinen les entitats tecnològiques.

Jorge Castellanos Claramunt, Professor Dret constitucional, Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.