L’estadista i polític alemany Otto Von Bismarck, en la dècada de 1880, va establir un sistema d’assistència sanitària obligatòria que donava cobertura a la majoria de persones alemanyes. Tanmateix, la primera xarxa sanitària general de la història va ser encetada pel fundador del partit bolxevic, Nikolai A. Semashko, que va ser el primer comissari de Sanitat a la Unió Soviètica. Les tres bases que Semashko va marcar dins del sistema sanitari van ser la participació de la població en la totalitat del treball de protecció de salut, la unitat en l’organització d’aquest i la prevenció de la malaltia.

Des d’aleshores s’han anat establint diversos sistemes d’assistència sanitària universal als nomenats països desenvolupats del món i a molts en vies de desenvolupament. Paral·lelament a l’avanç dels sistemes sanitaris, les persones d’aquests territoris han vist incrementar la quantitat de drets per garantir la seua salut, en qualitat de possibles pacients, però també de persones sanes amb capacitats per a evitar malalties.

No obstant això, els drets dels pacients poden encara posar-se en entredit quan veiem que a l’últim informe sobre cobertura sanitària universal, publicat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), s’estableix que més de la meitat de la població mundial no té encara accés als serveis sanitaris bàsics i prop de cent milions de persones viuen en situacions d’extrema pobresa, per les despeses destinades a medicaments per a la salut.

Per altra banda, pensar en els drets dels pacients no és només pensar en la cobertura sanitària, sinó també en la qualitat d’aquesta. Als països europeus, on l’assistència sanitària és un dret àmpliament reconegut per la majoria dels estats, els tabús i estigmes socials ancorats en les formes de pensar d’algunes societats, poden arribar a impedir que eixos drets siguen aprofitats o gaudits en la pràctica.

La diversitat de Sistemes Nacionals de Salut dels països de la Unió Europea va propiciar que l’any 2002 es redactara a Roma la Carta dels Drets dels Pacients.

La diversitat de Sistemes Nacionals de Salut dels països de la Unió Europea va propiciar que l’any 2002 es redactara a Roma la Carta dels Drets dels Pacients. En aquesta es pretenia reforçar el grau de protecció dels drets de les persones, com a pacients i com a ciutadanes, als diferents contextos estatals, per tal d’harmonitzar els sistemes de salut de tot el continent. En l’estat espanyol, la Llei General de Sanitat, amb les seues successives actualitzacions, contempla els drets relatius a la informació clínica i a l’autonomia individual dels i les pacients, en allò relacionat amb la seua salut, i destaca la voluntat d’humanització dels serveis sanitaris.

En aquest sentit, les noves tecnologies i la implementació del Big data -una tecnologia que permet emmagatzemar gran quantitat de dades- en l’àrea de salut són els pròxims reptes que es plantegen per millorar els drets de les persones que viuen a Europa. La seua aplicació podria resoldre tràmits i agilitzar la relació entre els i les pacients i el personal mèdic, i fer seguiments de l’efectivitat dels medicaments, perfeccionant així el flux d’informació entre ambdues parts.

Per garantir l’avanç en aquest assumpte i poder aprofundir en la millora de les condicions a les quals es veuen exposades les persones amb malalties als països del continent, el 18 d’abril es celebra, des de l’any 2006, el Dia Europeu dels Drets dels Pacients. L’objectiu és informar, crear debat i adoptar compromisos per a què, cada vegada més, els sistemes sanitaris garanteixen els seus drets als pacients, de manera que tota persona se senta còmoda, informada i satisfeta amb l’atenció mèdica que rep.