.jpg)
“Ara sabem que durant els primers anys del segle XX, el nostre planeta estava sent observat molt atentament per intel·ligències superiors a les de l'home, encara que també tan mortals com les nostres.
Ara sabem que mentre els homes es dedicaven diligentment a les seues múltiples ocupacions i negocis, estaven sent examinats i estudiats, tan minuciosament, com l'home mateix fa amb un microscopi quan examina els microbis que es concentren i multipliquen dins d'una gota d'aigua.”
El pròxim 30 d’octubre es compliran 80 d’anys d'aquesta narració, del dia en què els Estats Units d’Amèrica es van veure sobtadament involucrats en una guerra de dimensions planetàries. Al micròfon, un jove Orson Welles narrava la progressiva invasió del país perpetrada per uns éssers aliens a la raça humana. Tres vegades durant la retransmissió de La guerra dels mons es va avisar que es tractava d’una narració falsa, però el poder de les ones radiofòniques va superar la raó i el pensament lògic de gran part dels oients. La ràdio va vehicular amb la seua capacitat intrínseca de connectar amb els sentiments un dels episodis més emblemàtics de la història d’aquesta plataforma.
Els orígens de la ràdio es remunten a l’any 1888. El físic alemany Heinrich Hertz va demostrar l’existència de les ones electromagnètiques. Ho va aconseguir mitjançant la construcció d’un aparell que produïa i detectava ones de ràdio. Tot i amb tot, aquesta energia electromagnètica no es va poder transmetre sense cables fins al 1897, quan Tesla va construir el primer radiotransmissor.
La consolidació del mitjà radiofònic va arribar l’any 1899. L’italià Guillermo Marconi va dur a terme la primera transmissió entre Dover (Anglaterra) i Boulougne (França), dues ciutats separades per una distància de 48 quilòmetres. Aquesta duplicitat respecte a la invenció de la ràdio va ser una font de disputa. Durant anys el reconeixement va ser atorgat a Marconi. No va ser fins al 1943 que la Cort Suprema dels Estats Units va establir que els drets de les patents corresponien a Tesla i no al italià.
Posteriorment, l’any 1902, un dels avanços clau i menys coneguts va ser realitzat per un enginyer i comandant espanyol, Julio Cervera, natural de Segorbe (Castelló). Va ser ell qui va idear el primer sistema tècnic amb el qual la veu es va poder transmetre sense necessitat de cables. La connexió es va dur a terme per primera vegada entre Alacant i Eivissa.
Entre la gran varietat d’opcions que ofereix la ràdio com a plataforma, la divulgació de la ciència encaixa a la perfecció. A les graelles radiofòniques espanyoles hi ha una gran quantitat de programes amb un paper imprescindible en la difusió de la ciència en la societat. Un clar exemple és A hombros de gigantes de RNE, creat al setembre de 2007 per Manuel Seara Valero, biòleg guardonat amb el premi CSIC de periodisme científic l’any 1995.
La ràdio ja no tan sols es transmet per ones hertzianes, sinó que ha sigut capaç de transformar-se per existir i tenir un lloc rellevant en la immensitat d’internet.
La ciència també ocupa les ones inserint-se en seccions d’altres programes com és el cas de La brújula de la ciència d’Onda Cero, un espai setmanal dirigit per Alberto Aparici. A mès el context tecnològic que ha fet que els mitjans de comunicació hagen hagut d’adaptar-se a noves maneres de consum ha suposat un repte superat per a la ràdio. Aquesta ja no tan sols es transmet per ones hertzianes, sinó que ha sigut capaç de transformar-se per existir i tenir un lloc rellevant en la immensitat d’internet. Un exemple clar és el podcast Catástrofe Ultravioleta, un programa de divulgació científica que impulsen des del 2014 Javier Peláez i Antonio Martínez, ambdós periodistes i divulgadors científics.
Com és evident, l’expansió de la ràdio en Internet mitjançant podcasts no sols ha suposat un benefici per a la ciència. Molts altres programes amb un vessant més comercial han sabut aprofitar aquestes noves ferramentes per a aplegar a una gran varietat de públics. És en programes com Oh! My Lol: La vida moderna o YU, no te pierdas nada on es pot apreciat en més claredat la plena adaptació del mitjà a les noves tecnologies.
Ambdós espais comparteixen un perfil semblant: a més d’emetre’s per les ones, es graven en directe en format audiovisual i es pengen en els seus respectius canals de Youtube. YU, no te pierdas nada, encapçalat per Dani Mateo i Antonio Castelo, està estructurat com un programa principalment d’entrevistes a les principals figures de la música i les xarxes socials.
En canvi, Oh! My Lol: La vida moderna basa el seu desenvolupament en la personalitat de David Broncano, qui exerceix com a presentador, i Quequé i Ignatius Farray, humoristes col·laboradors. Amb aquests components aconsegueixen dur a terme un breu espai carregat d’humor, espontaneïtat i irreverències.
En definitiva, des de Welles i fins al moment actual, la ràdio ha passat per moltes etapes i en totes elles ha pogut conservar la seua identitat com a mitjà. De les ones hertzianes a Internet, no hi ha hagut cap moment en què la seua força i la seua habilitat per conquerir les rutines d’un públic amplament divers hagen desaparegut. Mentre hi haja una veu amb experiències que comunicar i una persona disposada a escoltar, la ràdio seguirà sent un mitjà immortal.
