.jpg)
Galileu Galilei (Pisa, 15 de febrer de 1564) va formular les primeres lleis sobre el moviment. En el camp de l’astronomia, cal destacar la confirmació empírica del model heliocèntric de l’univers, que aconseguí gràcies a les seues observacions telescòpiques. Amb tot, la seua major aportació en l’àmbit científic, i la que ha tingut conseqüències transcendentals, fou la introducció de la metodologia experimental. Aquest assoliment li ha aportat la consideració de “pare de la ciència moderna”.
En 1581, Galileu ingressà a la Universitat de Pisa com a estudiant de medicina per voluntat de son pare. Malgrat tot, les seues motivacions intel·lectuals s’enfocaven en l’àmbit de les matemàtiques, però també en la filosofia i la literatura. Passats alguns anys, abandonà la Universitat de Pisa sense cap títol com a metge. Tornà a Florència en 1585 per dedicar-se professionalment a l’estudi matemàtic i obtindre una ocupació regular a les universitats de Bolonya, Pàdua o la mateixa Florència.
Durant la seua trajectòria criticà les explicacions aristotèliques de la caiguda dels cossos i del moviment de projectils. Fins aleshores, l’única teoria vàlida era la plantejada per Aristòtil, que havia afirmat que els cossos més pesants queien més ràpid. Galileu, per la seua banda, la refutà materialment quasi dos mil anys després mitjançant el procediment de llançar diferents pesos des de la part més alta del campanile de Pisa. D’aquesta manera demostrà la falsedat d’aquest concepte, ja que pogué comprovar que els cossos arribaven a terra al mateix temps.
Si és certa aquesta coneguda anècdota, l’episodi de la torre de Pisa dataria el naixement de la metodologia científica moderna, i Galileu es proclamaria com a “pare de la ciència moderna”. Fins en aquell moment, la ciència era fonamentalment especulativa. Les idees i teories dels grans savis de l’antiguitat i els pares de l’església eren venerades com a veritats indubtables i immutables. Galileu, contràriament als procediments d’investigació establerts, partia de l’observació dels fets i els sotmetia a condicions controlades i mesurables en experiments. El seu treball resultà molt útil per a establir les lleis de la dinàmica, que culminaria el científic Isaac Newton posteriorment.
Galileu va descobrir l’existència dels quatre satèl·lits de Júpiter, que posaven en qüestió el fet que la Terra fóra el centre de l’univers
En 1609, Galileu conegué la ullera de llarga vista, un nou instrument òptic que millorà fins a convertir-lo en el famós telescopi. Així, Galileu va traure un profit científic decisiu d’aquest aparell, que fou crucial per a les primeres observacions astronòmiques. Hi va descobrir l’existència dels quatre satèl·lits de Júpiter, que posaven en qüestió el fet que la Terra fóra el centre de l’univers. Tal com ja havia afirmat Copèrnic prèviament, Galileu confirmà de forma empírica que la nostra cosmologia era heliocèntrica i no geocèntrica.
Per defendre la validesa del model heliocèntric de Copèrnic enfront del geocentrisme imperant en l’època i proposat per Ptolemeu, Galileu hagué d’afrontar un dur procés inquisitorial que va concloure amb la inclusió de les seues obres i les de Copèrnic en l’índex d’obres proscrites i la prohibició de l’ensenyament en públic de les teories científiques que contradeien les tesis eclesiàstiques i acadèmiques de l’època.
L’any 1992, vora quatre segles després de la mort de Galileu, el papa Joan Pau II encarregà una revisió del procés inquisitorial a què fou sotmès el famós investigador i va reconéixer l’error comés per l’església catòlica.
Amb el pas dels segles, la figura de Galileu s’ha convertit en una mena de símbol: el triomf de la raó en contra de l’obscurantisme medieval i el dogmatisme.
