Miguel Ángel García Calavia, professor titular del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València.

Un estudi en el qual ha participat la Universitat de València determina que l’estructura econòmica espanyola dificulta que els sindicats tinguen un alt nivell associatiu i organitzatiu, per la qual cosa els recursos institucionals, a diferència d’altres països del sud d’Europa, continuen sent essencials per a evitar una desorganització en la negociació col·lectiva. La solidesa del sistema de representació sindical, no obstant això, no ha aconseguit evitar l’ocupació precària i una reducció significativa del salari real de les persones ocupades.

L’estudi comparatiu publicat en la revista acadèmica European Journal of Industrial Relations, en el qual han participat Miguel Ángel García Calavia, professor titular del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València, i Mike Rigby, de la London South Bank University (Regne Unit), analitza fins a quin punt els recursos institucionals constitueixen una font de poder dels sindicats i compara la situació de l’estat espanyol amb la d’altres països de la perifèria europea.

Els trets comuns amb Grècia i Portugal han permés observar, com s’explica en l’article Institutional resources as a source of trade union power in Southern Europe, “la particular deriva espanyola” pel que fa al model d’acció sindical, que s’ha caracteritzat per un major grau de continuïtat en la disponibilitat dels recursos institucionals.

La feblesa d’altres fonts de poder –a causa de la posició que ocupen els treballadors en el mercat de treball, el poder estructural i el grau d’afiliació i organització sindical, entre d’altres–, ha mantingut la importància de la seguretat institucional com a plataforma d’intervenció a favor de l’estabilitat d’un sistema de representació dels treballadors. Segons el treball de García Calavia i Rigby, dispositius regulatoris com la representació unitària o la negociació col·lectiva enforteixen l’organització sindical en l’estat espanyol i configuren eixa seguretat institucional com a “bàsica” per a què els sindicats puguen desenvolupar també altres fonts de poder.

Encara que en l’estudi es reconeixen les limitacions dels resultats d’aquest model d’acció sindical –que no ha aconseguit evitar un alt nivell d’ocupació precària i ha permés una reducció significativa en el salari real­­– es dedueix que la continuïtat en l’ús dels recursos institucionals es deu a dues causes.

D’una banda, el fet que les institucions estiguen formalitzades legalment ha facilitat la consolidació del sistema autònom d’intervenció de tercers en els conflictes laborals, la representació dels interessos dels treballadors en el sistema judicial i la influència sindical en les institucions corporatives nacionals. Els sindicats, atés que desitjaven mantindre un sistema de relacions laborals que millorara l’impacte de la seua acció en una economia dominada per les PIME, han avaluat com a pràctiques les conseqüències d’aquesta continuïtat.

D’altra banda, com destaquen García Calavia i Rigby, les empreses es veuen afavorides per la flexibilitat numèrica i el poder estructural que els atorga un mercat de treball segmentat, en el qual també les filials espanyoles d’empreses multinacionals (CMN) disposen d’autonomia en la gestió de les relacions laborals.

Metodologia

Per a l’estudi, els seus autors s’han basat en la comparació de tres economies mediterrànies que comparteixen trets comuns: l’espanyola, la portuguesa i la grega. Segons expliquen, els sistemes de relacions laborals d’aquests països, en el moment posterior a les seues respectives dictadures, van estar marcats per la intervenció estatal, la qual va establir una regulació a favor dels sindicats. A més, Grècia, Portugal i Espanya han sigut objecte de les exigències internacionals de reconfiguració dels seus respectius sistemes de relacions laborals, a partir de la crisi econòmica de 2008, i els tres països destaquen per un predomini de les PIMES, una industrialització amb retard i incompleta, una dependència de sectors econòmics cíclics (turisme) i un paper important de l’economia informal.

Article:

Miguel Ángel García Calavia, Mike Rigby. «Institutional resources as a source of trade union power in Southern Europe». European Journal of Industrial Relation. 2018, Vol. 24(2) 129–143 | http://journals.sagepub.com/doi/pdf/10.1177/0959680117708369