Investigadors de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València i del Research Centre in Biodiversity and Genetic Resources (CIBIO) de la Universitat do Porto han descobert que el mascle del llangardaix ibèric endèmic Lacerta schreiberi utilitza la iridescència per incrementar l’eficiència dels seus senyals cromàtics i, així, ser atractiu per a les femelles i imposar-se a altres mascles i, alhora, evitar l’atac del seus depredadors. Aquest llangardaix del centre de la península Ibèrica mostra una coloració blava molt cridanera al seu cap i els científics acaben de demostrar que el blau intens, el qual també mostra un gran component ultraviolat, “és molt més perceptible a nivell de terra, per atraure amb més eficiència les femelles, però des d’una alçada superior, el color queda quasi camuflat amb altres tonalitats verdoses i marrons a fi d’evitar l’atac de depredadors com ara els ocells”, explica el professor Enrique Font, coautor del treball amb Guillem Pérez i de Lanuza, publicat a la revista Naturwissenschaften.

 

La descoberta de la iridescència d’aquest llangardaix ibèric per part dels estudiosos del comportament animal es va produir de manera casual, ja que va sorgir de l’anàlisi al laboratori de les imatges capturades al camp. “Vam comprovar que el blau intens del cap que observàvem a la natura no es corresponia amb les tonalitats de la fotografia, així que vam tindre la hipòtesi de l’existència d’aquesta iridescència adaptativa”, afirma Font. D’aquesta manera, els investigadors van utilitzar mesures objectives del color i models matemàtics visuals, aplicats a aus i a llangardaixos, “per a saber com un ocell veu aquest rèptil i com els perceben els de la mateixa espècie, amb perspectives diferents”, exposa Pérez i de Lanuza, investigador adscrit actualment al CIBIO. 

 

Enrique Font assenyala que la iridescència permet els llangardaixos resoldre, “almenys en part, el dilema al qual s’enfronten tots els animals que necessiten comunicar-se: aconseguir de manera simultània que els seus senyals siguen molt cridaners i fàcilment detectables per als receptors als quals van dirigits, però poc atractius per a altres, potencialment no desitjats”.

 

EL VALOR ADAPTATIU DE LA IRIDESCÈNCIA 

Aquesta recerca sobre del llangardaix ibèric endèmic Lacerta schreiberi és la primera que evidencia diferències cromàtiques segons l’angle de visió en l’ús dels senyals cromàtics en llangardaixos i, a més a més, és el primer estudi que demostra la funció adaptativa de la coloració iridescent “basada en la diferència de detecció per part dels observadors que poden explotar els senyals cromàtics en funció de l’angle de visió. En conseqüència, aquest estudi revela que la iridescència pot ser adaptativa també en aquest context i podria haver evolucionat per relaxar el compromís que s’estableix entre ser detectat pels destinataris d’un senyal i ser detectat per altres receptor poc desitjables”, conclouen.

 

Enrique Font és professor titular del Departament de Zoologia i membre d’Institut Cavanilles, on dirigeix el grup d’investigació d’Etologia (comportament animal), l’interés del qual se centra actualment en l’estudi de la comunicació animal, especialment dels llangardaixos. Per la seua banda, Guillem Pérez i de Lanuza està especialitzat en l’estudi de la comunicació animal en relació amb la coloració animal i la visió en color. En concret centra els seus esforços en l’estudi de l’evolució de certs aspectes de la coloració de les sargantanes, que són un grup molt complex i variable que ens permet realitzar tot tipus d’investigacions relacionades amb el color. En l’actualitat, estudia les forces evolutives que es troben darrere de l’aparició i el manteniment dels policromatismes poblacionals al llarg del temps.

 

Enllaç a l’article on-line:

http://link.springer.com/article/10.1007%2Fs00114-014-1224-9